18/08/2013

Santi Moix: "Els catalans no hem entès Dalí, i ens l'hem carregat"

5 min

Què estaves fent a Nova York abans de venir?

M'he passat dues nits tancat amb una model sud-africana guapíssima, a la botiga de Prada al Soho.

I què se suposa que hi fèieu?

Li he estat fent uns tatuatges.

!?

És una geganta de 76 metres, una foto d'una dona estirada, amb un cos meravellós. A Prada em van demanar què li podia fer i de seguida em va atreure la idea de tatuar-la.

I què li has pintat, a la geganta?

Paisatges desèrtics, insectes, el meu món zoomòrfic, referències a Dalí...

I com és que et van venir a buscar?

M'havien estat seguint.

¿I la instal·lació es quedarà permanentment a la botiga?

S'havia de destruir, però ara no ho volen. A mi m'allibera molt la idea que l'obra desaparegui un cop vista. És la sensació que deu tenir un cuiner.

¿A tu, de petit, et deien allò de "Aquest nen pinta molt bé"?

Em deien que escrivia fatal. Al Costa i Llobera, els exàmens d'història els dibuixava en comptes d'escriure'ls. M'expressava molt millor quan tenia un paper i un llapis, i desenvolupava tot el meu món interior. Sóc el que sóc perquè no sé fer res més.

Tu què ets, pintor o dibuixant?

Si no hagués dibuixat el que he dibuixat, no pintaria el que pinto. Si parlem de la pintura com una dona, el dibuix seria aquesta dona fent estriptis i la pintura és la dona ben vestida. El dibuix és la radiografia del que tu ets. Dibuixar és la meva manera d'escriure. El dibuix va molt més avançat que la pintura. El que pinto va cinc anys al darrere del que estic dibuixant.

O sigui que en la teva obra hi veus unes etapes.

Claríssim [es tomba cap a la pantalla, on hi ha una pintura seva]. Mira aquest cul d'un ruc que se'n va. És el final d'un camí que he culminat, i ja estic preparant-me per moure'm a un altre terreny. Faig neteja i utilitzo aquesta energia per crear. Si tu vas a un museu, el que més hi veus són culs de cavalls. Perquè és on els artistes desenvolupaven les seves fantasies. El que més els avorria era pintar reis.

El ruc, a les alforges, hi porta un peix.

I costelles, botifarres, verdures, parabòliques... la meva vida. Si hagués de fugir, les meves coses no serien més de dotze i hi cabrien damunt d'un ruc.

¿Tens algun desig de passar a la posteritat? [Assenyalant una abstracció acolorida] Què voldries que digués veient això?

Que diverteix i dóna optimisme.

És viu, és alegre.

És una obra que ha sorgit després d'unes acumulacions, unes explosions on hi és tot. Converses amb mi mateix, imaginacions...

Aquest univers teu de tomaqueres i mosques és molt poc novaiorquès.

Jo explico el tros, la manera com la mula aixecava la cua, l'olor del raïm quan venien els gitanos a fer la verema que vaig veure quan era petit al Camp de Tarragona. Són coses que m'han marcat i que viure als Estats Units m'ha potenciat.

I els ha interessat?

Sí, però quan faig una obra no tinc cap intenció de convèncer ningú.

Et deu interessar vendre-la.

Sí, però no és feina meva.

Però si el marxant et diu "Noi, el que fas últimament no es ven", actues en funció del mercat?

No. Perquè, si no, tindria una llaga a l'estómac. No pots fer-hi res, el que no pots és estar pendent del mercat de l'art, del que s'està fent.

I de la crítica de l'art?

Depèn de qui ho escriu i com ho escriu. No perquè facis una cosa estàs més al dia. L'important és que, facis el que facis, siguis geni en el que fas.

Ser geni són paraules majúscules.

Ho has de ser. Si no, no cal que ho facis. Has de ser únic en el que facis. Quan dic geni vull dir tenir alguna cosa a dir, que sigui molt personal, fàcilment identificable en tu, en ningú més. Arribar a això és molt complicat, a mi m'ha costat molt. La pressió que té avui un artista no és la d'abans.

Explica'm la teva pressió.

Tu pots ser un artista impressionant, però si no tens un equip de gent que sàpiga explicar la teva obra i vendre-la bé, no hi tens res a fer. T'has d'esperar. I cal fortalesa. És importantíssim que l'artista no es frustri, perquè el món de l'art està manat per quatre grans companyies, i no pots lluitar contra les subhastes i les cotitzacions.

Potser et toca després de mort, com a Van Gogh.

Respecte a això et diré que cada dia que passo treballant a l'estudi, la vida i la mort s'acosten més. És més, m'agrada anar a cementiris perquè em sento més viu que mai. Però l'important és que tu mantinguis el teu equilibri, que tinguis consciència i seguretat en tu mateix, sense pors, amb sentit de l'humor.

Picasso, Miró, Tàpies. Quin t'agrada més?

Saps quin és el nostre problema? Que no ens hem sabut divertir amb Dalí. No l'hem entès, ens l'hem carregat. Sempre. Els catalans mateixos. Que si és franquista... com vam fer també amb Pla en el seu moment. El Dalí era el tio més modern i contemporani que hi havia. I a Barcelona no hi té ni un carrer.

Els americans n'estan enamorats.

Esclar, perquè el Dalí és l'autèntic Warhol. Entenent Dalí, tots aquests complexos i puces quotidianes que se'ns enganxen al cos... no existirien, perquè estaríem per sobre. Ens divertiríem amb tot. No caldria que vingués ningú a explicar el que s'ha de fer amb l'art contemporani. Sí haguéssim entès més Dalí, ja tindríem el nostre propi univers. Ara han tancat el Museu de Ceràmica de Pedralbes. És molt greu això.

Doncs l'altre dia vaig veure un McDonald's de Barcelona que a les parets hi tenia un gran dibuix de trencadís imitació de Gaudí.

[Fastiguejat] No, home, no. Tu te'n vas a la Bisbal, i aquell quilòmetre i mig de ceràmica que hi ha és fatídic.

Per què?

Perquè no ens ha ajudat gens. Perquè alguns han malinterpretat la puresa de la nostra ceràmica. Hi pots trobar una barreja de pastorets i nans... Però si a Catalunya estem portant exposicions senceres de ceràmica xinesa...

És que ara el contemporani és el vídeo i l'ordinador, no la ceràmica.

Vídeo i ceràmica poden ser art. La ceràmica és part de la nostra memòria i ens l'estem carregant. La nostra ceràmica tenia un sentit molt intel·ligent, carregava les mesures de l'oli, de l'arròs, del gra, de l'aigua, del vi. Era d'una subtilesa... Si l'elimines, qui vindrà a mirar-s'ho? Amb la gastronomia bé que ho hem aconseguit. Els cuiners catalans han agafat el menjar, l'han revisat, se l'han tornat a mirar una altra vegada, ho han augmentat i ho han donat a conèixer al món amb un èxit brutal. Han agafat productes d'aquí i els han posat a taula d'una manera moderna, fresca, que ha sorprès tot el món. Per què no podem fer-ho amb altres mitjans? Només falta canviar el xip.

Canviar el xip cap a una autoestima real.

Ens perdem una cosa que els americans saben fer molt bé: celebrar. Tu treballes en un despatx, t'ascendeixen i què fan? Un party . Perquè diuen: "Admiro aquesta persona pel que ha aconseguit, però és que després puc ser jo també". Nosaltres no en sabem. Sempre hi posem dubtes i pors i el fre de mà. El que deia de Dalí va per aquí.

Explica'm allò que, quan arribes al taller de Brooklyn, el primer que fas és girar els quadres que has posat de cara a la paret a la nit.

La meva obsessió és meravellar-me, com fan les criatures. No m'interessa controlar el que faig. Meravellar-se té una potència brutal. Vull que em sorprengui el quadre que vaig pintar ahir. Si el giro després d'haver passat la nit i em somriu, tinc un dia fantàstic davant meu. Si no, hauré de buscar-me un altre joc per provocar la meva existència, aquell dia, a l'estudi.

Això que estàs pintant és un ruc també, oi?

Antoni, és un gos llebrer.

stats