Rosamaría Alberdi: “El sistema sanitari espanyol maltracta les infermeres”

PalmaCom a infermera, ha dedicat bona part de la vida a la docència. Rosamaría Alberdi, professora titular d’Infermeria i Fisioteràpia de la Universitat de les Illes Balears, facultat de la qual és la vicedegana, va ser convidada a fer la lliçó inaugural del curs 2020-2021. En aquest cas, com diu, va entendre que el seu paper era el de ser una infermera que parla de les infermeres, això en l’Any internacional de la infermera i la comare. Aquesta dona, que durant vuit anys va exercir càrrecs de responsabilitat política des del PSIB, té com a eixos del seu treball el gènere, el dret a la cura, l’ètica professional i la lluita perquè es reconegui la necessitat de la presència de les infermeres en els òrgans de decisió sobre salut. No defalleix en la reivindicació.

Ser infermera: quan el que és quotidià és extraordinari és el títol de la vostra lliçó inaugural del curs a la UIB. Amb aquest “extraordinari” us referiu a la situació actual de pandèmia o a sempre? Ser infermera: quan el que és quotidià és extraordinari

Sempre. L’extraordinari no són les infermeres, sinó allò que aporten: la perspectiva de la cura. Les infermeres acompanyen sempre, en la salut o la malaltia. Fan una feinada en educació sanitària, un tema tan cabdal com oblidat en l’educació. Si ens demanam què fan les infermeres en temps de covid-19, ens adonam que sempre han fet el que fan ara: cures, atenció, ajudar a menjar, a respirar millor, informar el pacient del que li fan, acompanyar-lo i donar-li suport emocional, administrar-li la medicació, alleugerir-ne el dolor, investigar i un llarg etcètera de feines que entren en la normalitat de la professió. Allò que passa amb la pandèmia és que ho han de fer en condicions horribles.

Com resumiu aquestes condicions que denunciau?

La por, la manca de recursos, la sobrecàrrega de feina, la fortíssima pressió assistencial, la precarietat laboral... I moltes d’aquestes condicions són un problema de fons del sistema. Hauríem de ser molt conscients que el sistema sanitari espanyol maltracta les infermeres. Les precaritza, no les fidelitza -fins al punt que moltes se n’han d’anar a fer feina a altres països- i no en valora els coneixements; per això, sovint, no les té en compte per a la presa de decisions públiques sobre salut. El sistema falla en aquest sentit.

També a les Illes Balears?

Em referia al sistema sanitari en general. A les Balears, tenim una situació privilegiada. La consellera de Salut és una infermera, com ho és la gerent de l’hospital d’Inca, i aquí s’està elaborant un pla estratègic de cures que reflectirà la mirada de les infermeres. Alhora, però, s’acaba d’organitzar la XXXI Escola de Salut Pública de Menorca, copatrocinada pel Consell, el Govern i la UIB, enguany molt centrada en el covid-19. Els ponents eren, sobretot, metges, i hi havia un biòleg, un economista, una sociòloga, una física, etc., però cap infermera, per analitzar què ens passa i com solucionar-ho. No hi compten, és indignant i un gran error.

Quan sentíeu aplaudir cada dia a les 20 h, pensàveu que calien menys aplaudiments i més consideració?

No, les infermeres se sentien ben acompanyades amb la gratitud. Jo vaig aplaudir fins el darrer dia. El reconeixement a les infermeres per part de les persones ateses sempre ha estat molt gran. La infermera sempre vol empoderar el pacient. L’eix de la nostra professió no és la malaltia. Allò que ens interessa és què necessita la persona, i quines de les seves necessitats bàsiques i capacitat es veuen afectades per la malaltia. La infermera té una mirada contextualitzadora, i aquesta mirada és indispensable en la presa de decisions.

Afirmàveu que les infermeres no són ni heroïnes ni àngels de bondat. Molta gent les hi considera.

No som ni les superheroïnes en què ara ens han convertit ni àngels de bondat. Som persones humanes que tenim una professió extraordinària perquè acompanya i millora la vida.

Falten infermeres i mig miler de persones no han pogut accedir als estudis d’Infermeria.

Aquest és un problema de fons, del sistema. El decret del 2012 que deien que era per racionalitzar el sistema sanitari, es va congratular de no haver tocat ni un metge, però va abaixar les ràtios d’infermeres i les va precaritzar enormement. En pagam les conseqüències. Amb això, el problema dels estudis són les opcions per fer les pràctiques.

Ara volen medicalitzar més les residències?

No hem de medicalitzar les residències. Són llars. Les residències les hem d’infermeritzar, enfortint-les des de la perspectiva de la cura que tenen les infermeres.

És una professió tan feminitzada que parlau d’infermeres com a genèric, incloent-hi els infermers.

Fer el femení inclusiu és una actitud reivindicativa, de lluita contra el patriarcat que en nom de la llengua i la tradició invisibilitza les dones. A les Balears, el 80% de les infermeres són dones i els homes que ho són també reivindiquen el femení i es diuen infermeres.