Rolf Tarrach: “Electoralment no és atractiu invertir en universitats”

President de l’Associació Europea d’Universitats

Rolf Tarrach (València, 1948) és catedràtic de física teòrica i ha sigut, entre altres càrrecs, vicerector de la UB, president del CSIC i rector de la Universitat de Luxemburg durant deu anys. Des de fa tres anys presideix l’Associació Europea d’Universitats, que aquesta setmana ha organitzat el quart Fòrum de Finançament a la Universitat Ramon Llull.

L’infrafinançament a les universitats és un problema europeu?

És una problemàtica general demanar més i més a les universitats i a la vegada donar-los menys i menys. Quan inverteixes un euro en la universitat, el benefici per a la societat és de sis o set euros. Llavors, per què els polítics no posen més calers a les universitats? La conclusió és que la política considera que els resultats que rep de les universitats són a llarg termini i, per tant, electoralment no és atractiu invertir-hi. Un polític que augmenta el pressupost universitari un 30% no guanya vots. En pot perdre allà on disminueixi el pressupost, però no els guanyarà augmentant la inversió en la universitat. Això aquí a Catalunya és una llàstima perquè la universitat és més bona del que es podria pensar donades les circumstàncies.

I això pot semblar contradictori.

Sí. Aquí la gent marxa perquè la capacitat del sistema de produir investigadors molt bons és superior a la capacitat de retenir-los. És més fàcil tenir diners per a un doctorat o un postdoc que per a una plaça definitiva. A Europa només un 15% dels doctors acaben fent una carrera acadèmica. La resta se’n van a la indústria, a l’administració…

Com estan les universitats catalanes en relació a les europees?

Estan ben posicionades, però estan perdent. El sistema ha funcionat sorprenentment bé pels pocs calers que hi havia, però això s’acabarà. Si la política no torna a creure en la importància del sistema universitari, anirem molt malament com a país.

La solució és posar més diners?

No només això, també hi ha un problema de governança. Tots els informes diuen que s’ha de canviar el sistema de governança, però cap govern ho fa. L’últim que va fer una revolució va ser Felipe González.

Si fos ministre, què faria?

Canviaria el sistema de govern de la universitat. Finançament, autonomia i govern és un mateix paquet: no pots simplement donar més diners, perquè un dels perills és finançar de manera incorrecta. Abans del finançament, s’ha de canviar el govern. Un exemple: quan era rector a Luxemburg, tenia un consell de govern de set persones -tres empresaris i quatre exrectors-, totes externes a la universitat. Vam fer moltes coses i molt ràpidament. Quan era vicerector de la UB, hi havia 100 persones al consell de govern i amb 100 persones no governes. Però per canviar això has de ser un ministre a qui li importi un rave deixar de ser ministre.

Si es fa això es dirà que la universitat perd democràcia interna.

Democràcia vol dir que les majories decideixen. Tu creus que la majoria sempre té raó? Els que han de dirigir la universitat són els que en saben: epistocràcia, se’n diu.

A Espanya per ser rector cal formar part de la universitat.

Això no té ni cap ni peus. Hi ha models com l’alemany, que té un sistema de funcionaris específic per a les universitats per permetre que es fitxin estrangers, o com el d’Àustria, que ha eliminat el sistema funcionarial i ara en té un d’empleats. Aquí no podem competir. A Catalunya s’ha fet molt bé l’Icrea i els centres de recerca, però això no és sostenible perquè globalment això no reforça les universitats.

¿A Europa hauria resistit un rector en un cas com el dels màsters?

En la majoria de països hauria passat alguna cosa, no hauria aguantat, però aquí hi ha poca tradició de dimitir. Això fa mal a les universitats i ho pagaran perdent prestigi si no se’n fa fora els responsables.

La universitat ha de ser gratuïta?

La matrícula gratuïta és una bajanada, és la cosa més injusta que hi ha, perquè els pobres estan subvencionant els rics. Els qui podrien pagar la matrícula no la paguen, ja que la paguen els pobres a través dels impostos. El sistema anglès no està malament: tothom paga 9.000 lliures [10.200 euros] cada any i qui no té diners demana un préstec, que es torna quan cobres un sou de 35.000 lliures [39.700 euros]. Si no hi arribes, no tornes el préstec, amb la filosofia que aquell que té diners els torna al sistema per ajudar els que no en tenen. És més just.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF