Rentem massa la roba?

Barcelona¿Sabíeu que una peça de roba pot alliberar 1.900 microfibres tèxtils en una sola rentada? ¿I que el bombo sencer fins a 700.000? D’aquestes petites fibres, aproximadament un 10% arriben al mar a través de les aigües residuals, fins al punt que un estudi de la Universitat de Barcelona assegura que per cada 50 ml de sediment hi ha entre 10 i 70 fibres tèxtils. Unes partícules que ja s’han trobat en tota mena d’aigües superficials, al gel marí i a grans profunditats. Aquesta contaminació s’ha incrementat en les últimes dècades a causa de l’augment de l’ús de fibres sintètiques en la indústria tèxtil. Experts i entitats ecologistes demanen reflexionar sobre si, realment, és necessari rentar tan sovint la roba.

En plena onada de conscienciació sobre la gran presència de plàstics al mar, alguns experts han posat el focus en les microfibres tèxtils, sobretot les que es desprenen durant les nostres rentadores quotidianes. De fet, un estudi fet per la comunitat mediambiental #PorElClima assegura que més de la meitat del plàstic que es troba al mar són microfibres de roba que s’alliberen durant el rentat. “D’aquestes, el polièster és la segona fibra més present en els sediments marins”, afegeix Ignacio Lacambra, responsable de comunicació de #PorElClima.

No són els únics que ja han avisat del perill que suposen les microfibres per a la fauna i el medi ambient. “Són fibres molt petites que després són ingerides per microorganismes, que es pensen que s’estan alimentant i llavors poden arribar a morir d’inanició”, explica Anna Sànchez, professora de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (UB).

Segons l’experta, rentar la roba amb detergents agressius, fer programes de rentat llargs o utilitzar aigua molt calenta són factors que contribueixen a fer que es desprenguin més microfibres durant la rentada. “El problema és que aquestes microfibres no les veiem”, explica Sànchez, que posa com a exemple el fet que quan fem servir l’assecadora sí que podem veure els borrissols que queden a la roba. Per aquest motiu, l’experta recomana utilitzar algun filtre que atregui aquestes partícules a la rentadora.

Per veure fins a quin punt es desprenen una gran quantitat de microfibres quan fem la bugada, Sànchez cita un estudi fet per la Plastic Soup Foundation, juntament amb l’Institut Nacional de Recerca d’Itàlia (IPCB-CNR), en el qual van analitzar la quantitat de microfibres que es desprenien quan rentaven roba sintètica d’algunes de les principals marques de moda low cost del mercat. És així com van veure que una brusa de polièster de Zara perd 307,6 mg de fibres per cada quilo de rentadora. “Això suposa un 0,03% de pèrdua a cada rentada”, assegura Sànchez, de manera que amb poques rentadores la peça de roba es comença a “desintegrar” fins que, amb el temps, s’arriba a desintegrar del tot.

Buscant solucions

A l’hora de trobar alternatives per minimitzar l’impacte mediambiental de les nostres rentadores, Anna Sànchez ho té clar: “El més important és prendre consciència de la situació”. A partir d’aquí, una de les principals accions que es poden fer és disminuir les vegades que fem la bugada. En aquest sentit, l’American Cleaning Institute (ACI) té publicat un llistat de recomanacions on s’explica cada quan es considera necessari rentar les diferents peces de roba. Per exemple, s’aconsella rentar els llençols un cop cada dues setmanes, les tovalloles després d’haver-les fet servir entre 3 i 5 vegades o els texans cada 3 usos. En canvi, sí que es recomana rentar els mitjons, la roba interior, les mitges o les samarretes després de cada ús. Evidentment, la institució també aclareix que, al final, tot dependrà de cada situació en concret, com en el cas de trobar-se taques a la roba o si s’ha transpirat molt.

Seguint amb les recomanacions a l’hora de fer la bugada, Sànchez també aconsella utilitzar programes curts i a baixa temperatura. A més, afegeix que és important utilitzar detergents suaus i considerats poc contaminants, així com incorporar a la rentadora filtres que atrapin les fibres durant les rentades.

D’altra banda, Sànchez recorda que és vital disminuir i racionalitzar el consum de roba i apostar per marques que treballin amb materials més ètics i naturals. En aquest punt, però, remarca que tampoc és qüestió que ara només es vulgui utilitzar roba de cotó, perquè “no hi ha prou cotó per vestir tot el planeta”. Una reflexió que també comparteix Núria Tendero, professora del grau de màrqueting i investigació de mercats dels estudis d’economia i empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC): “Com passa amb l’alimentació ecològica, cal veure si realment també hi hauria la capacitat d’absorbir la demanda de roba sostenible, si tothom en volgués”.

Roba que no es renta

Més enllà de les firmes de moda que aposten obertament per la sostenibilitat, com Marine Serre, Maison Margiela o Stella McCartney, que precisament aquests últims dies han marcat tendència ecològica durant la Setmana de la Moda de París, des de fa un temps hi ha una sèrie de marques que ja han apostat per un món on la rentadora quedi desterrada a l’oblit. O si més no, en què el pas d’una peça de roba per la màquina de rentat sigui més aviat una excepció.

El fundador de la firma Wool & Prince, Mac Bishop, ja ho va dir en el seu moment quan va presentar el seu projecte: “L’única manera de fer créixer una marca de detergent és fer sentir als consumidors que necessiten rentar la seva roba sense parar”. Per a Bishop, l’important és entendre que la suor per si mateixa és una substància “neta”. És en el moment que s’absorbeix a la tela que comença a atraure els bacteris i fa mala olor. Per això el seu objectiu és trobar materials que no atrapin la suor, com la llana, i d’aquesta manera aconseguir crear peces que es puguin portar “100 dies seguits sense haver-se de rentar”. A banda d’utilitzar fibres naturals i biodegradables com la llana, un material transpirable que absorbeix fàcilment la humitat, a les seves barreges també hi ha materials com el niló, el polièster i altres fibres sintètiques i productes químics. Uns elements que no són ben vistos pels qui volen vestir amb consciència ecològica, però que s’intenten compensar amb el fet de dissenyar una roba que duri més temps i, sobretot, més temps sense passar per l’aigua.

Un món sense taques

Una altra de les firmes pioneres en aquest sector ha estat Odo, que s’ha especialitzat en la creació de texans fabricats amb una tecnologia amb la qual mai s’embruten, perquè aconsegueixen repel·lir les taques. O The Pangaia, que es considera com la primera firma que utilitza “tecnologia vegana” per fer les seves creacions. Per exemple, treballa amb fibres fetes amb oli de clorofil·la, que permeten mantenir la roba neta i amb olor fresca durant més temps, i fins i tot utilitza com a tint recursos naturals, com les restes d’alguns aliments.

Moltes d’aquestes firmes tenen clar que el fet de vendre la idea de no rentar la roba no és, encara, gaire popular per les connotacions socials que implica. Per això algunes intenten enfocar el seu producte cap a solucions per als viatgers. I és que, ¿a qui no li agradaria viatjar durant setmanes sense haver-se de preocupar de rentar la roba? Això és el que ven la firma Unbound Merino amb les seves peces de roba fetes amb llana. “No fan mala olor, regulen la teva temperatura, s’assequen molt ràpidament i no s’arruguen”, expliquen com a presentació oficial dels seus productes.

Els experts consideren que encara hi ha molt camí per recórrer per veure l’èxit que poden arribar a tenir aquest tipus de marques, que encara estan en plena fase d’investigació. Tot i això, sí que coincideixen en un punt: rentem massa la roba.