Remolins de niguls

La imatge que es presenta avui fou enregistrada la matinada del passat 20 de maig pel satèl·lit Suomi NPP, a una altitud nominal de 824 km. El satèl·lit disposa del sensor VIIRS, que té una banda amb sensibilitat per enregistrar la llum nocturna emesa de la Terra, des de l’enllumenat de les ciutats fins als incendis.

Aquesta particularitat del sensor del satèl·lit d’enregistrar la llum nocturna emesa des de la superfície de la Terra també ens permet, de manera ocasional, observar elements que no emeten llum pròpia, com seria el cas dels niguls. En aquesta avinentesa, la font d’energia serà la llum del Sol, reflectida per la Lluna durant el pleniluni i els dies propers que, en topar-se amb la superfície blanquinosa dels niguls, envia un senyal amb prou força per ser enregistrat pel sensor del satèl·lit. Ho podem visualitzar com una carambola a quatre bandes: Sol, Lluna, niguls i satèl·lit.

El que ens mostra la imatge és un sector d’aproximadament 1.200.000 km2 a l’oceà Atlàntic, al sud de l’arxipèlag de les Illes Canàries i a l’oest de la costa del Sàhara Occidental -la màscara de color sobre les illes representades en el mapa, juntament amb alguns topònims, ajudaran a llegir el mapa. L’altre element que s’ha de considerar és la fletxa, que indica la direcció del vent, nord-est.

Es pot observar una mar de niguls, una estesa que topa amb el relleu de les illes representades i que dibuixa remolins a sotavent. Aquestes formes, que es van repetint fins a la seva dissolució a uns 800 km al sud de les illes, prenen el seu nom en honor del físic hongarès i nord-americà Theodore von Kármán, que va descriure els principis físics que generen cadenes de remolins com els que veim a la imatge.

Els alisis

Per una banda, tenim la presència dels alisis, uns vents constants que, a causa de la posició de les Illes Canàries en relació amb l’anticicló de les Açores, bufen de component nord-est i, per l’altra, tenim el relleu significatiu de les diferents illes, que s’interposa al pas del vent. El tercer element és la presència de niguls. A mesura que ens apropam a l’estiu, l’anticicló aproxima el seu centre sobre les illes Açores, fet que augmenta el recorregut que farà el vent i provoca que es carregui d’humitat i formi mars d’stratus com la que veim a la imatge.

Un cop la barrera de niguls es topa amb la costa nord de les illes, es veu forçada -ajudada per una inversió tèrmica que impedeix l’ascensió de l’aire- a sobrepassar-les per a la seva línia de costa, generant un buit a sotavent que s’anirà omplint per una cadena de vòrtexs -remolins- seguint la direcció del vent.

Aquest patró de remolins es pot formar a qualsevol entorn en què un fluid topa amb un obstacle. Una mica més al sud en podríem observar la repetició a les illes de Cap Verd, també d’origen volcànic i amb un relleu que, de nou, obstaculitza el pas dels niguls.

Per acabar, fixau-vos en la ciutat de Dakhla -antiga Villa Cisneros- a la costa del Sàhara Occidental, a 23° 45’ de latitud nord. A final de la dècada dels anys 20 i principis del 30 del segle passat, la companyia aèria francesa Aéropostale va crear una ruta entre Europa i Amèrica del Sud a través del continent Africà. Un dels aviadors de l’Aéropostale fou l’escriptor i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry, autor d’’El Petit Príncep’ i que ben segur que en alguns dels seus viatges es degué trobar amb l’espectacle de la mar de niguls formant remolins. Tal vegada, contemplant els remolins, s’imaginava figures impossibles, com serps que mengen elefants.