Reivindicació de l’alegria

EscriptoraL’alegria sembla la germana petita de la felicitat. Es relaciona amb una mena de circumstància efímera provocada per una anècdota concreta. No és solemne. En canvi, la felicitat sembla provenir d’un grau superior de la consciència, un judici fonamentat sobre l’estat de la qüestió. És important. Gairebé podríem dir que, per norma general, es relaciona l’alegria amb la infantesa i la felicitat –o la seva absència– amb l’edat adulta.

Però crec que és necessari reivindicar aquesta emoció que permet valorar les coses quotidianes, relacionada bàsicament amb la connexió amb els altres i amb un mateix, amb la visió positiva dels esdeveniments, amb una actitud d’acceptació que abandona l’exigència o el control.

Considero interessant observar el grau d’agraïment que implica l’alegria, que és total, i la sensació de justícia que acompanya la felicitat. Com si aquesta última ens la guanyéssim i ens en sentíssim mereixedors i la primera ens toqués en una mena de loteria de què no hem comprat números.

L’alegria és momentània i la felicitat duradora. I la tendència humana és valorar més el que perdura que el que passa. Aspirar a la seguretat més que no pas a la intensitat.

Però si ens adonem que la vida és sempre aquí i ara, que tant se val el que hagi sigut i el que serà, perquè les dues instàncies ja no són o encara no han arribat i podrien no fer-ho, la visió que l’alegria té de l’existència és la correcta, la desitjable.

Pensem-hi: hi ha molta gent feliç que no coneix l’alegria. I molta gent alegre que no sap què és la felicitat. Posats a escollir, sento que reivindicar l’alegria és una manera d’estimar la vida, moment rere moment, i que apostar per la felicitat condueix, la major part de vegades, a una insatisfacció provocada just per la falta d’agraïment.