Reconstruint el rastre de grans incendis forestals
Un any després del foc, una imatge de satèl·lit ajudarà a esbrinar-ne l’abast
Una de les diverses aplicacions de la teledetecció és cartografiar l’àrea afectada pels incendis forestals així com el seguiment posterior de la recuperació de la vegetació. En el primer cas, la disponibilitat d’una imatge de satèl·lit de l’àrea afectada poc temps després del foc mostrarà, de manera evident, l’abast de l’incendi. En el cas que, per diverses circumstàncies, la primera imatge disponible sigui d’un any després del foc, la identificació serà més complexa.
Avui reproduirem aquest segon supòsit a partir d’un incendi que tingué inici dia 31 d’agost de 1992, al municipi d’Artà, i que, com veurem, arribà a cremar unes 2.000 ha. Per cartografiar l’àrea afectada pel foc, la primera imatge disponible correspon a una imatge del satèl·lit Landsat-5, de dia 8 d’agost de 1993. Per tant, 11 mesos després de l’incendi.
De manera succinta, durant la tardor, les pluges començaran a rentar les restes de cendra i, en arribar la primavera següent, acompanyada de noves precipitacions, començaran a brostar algunes plantes com el càrritx o el garballó i a germinar les llavors d’altres com les estepes. Aquest procés de regeneració ens permet entendre la dificultat abans esmentada.
La figura d’avui està formada per un total de sis requadres de l’extrem septentrional del massís d’Artà. En el primer de tots, dos topònims coneguts, el cap Ferrutx i la Colònia de Sant Pere, ajudaran a contextualitzar l’àmbit d’estudi.
En el requadre 1 veim una imatge enregistrada dia 5 d’agost de 1992 -poques setmanes abans de l’incendi- pel satèl·lit Landsat-5. A la seva dreta, en el requadre 2, la imatge del mateix satèl·lit enregistrada dia 8 d’agost de 1993, 11 mesos després del foc, que ja hem comentat abans.
Alguns canvis
Ambdues imatges utilitzen una combinació de bandes a color natural, representant els colors de manera semblant a com els veurien els nostres ulls des del satèl·lit, a 800 km de la Terra. Comparant-les, es veuen alguns canvis, la imatge de 1993 té una major superfície de zones blanquinoses, que podrien indicar la presència de roca calcària nua, però resulta prou complicat esbrinar el perímetre de l’àrea afectada pel foc.
Els requadres 3 i 4 dibuixen un índex de vegetació calculat a partir de les bandes del satèl·lit. De manera succinta, les tonalitats magenta indiquen des de l’absència de vegetació fins a una presència de vegetació poc densa o poc esponerosa. En tonalitats de verd tindríem el cas contrari. A partir dels colors magenta podríem intentar definir un perímetre de l’incendi però encara amb moltes ombres. Els requadres 5 i 6 les imatges són el resultat d’aplicar una tècnica anomenada anàlisi de components principals, una tècnica de tractament estadístic que permet resumir la informació de les diferents bandes de les imatges del satèl·lit en un nou conjunt més reduït. Aquestes noves bandes s’anomenen components principals i mantenen la informació significativa de les bandes originals. Aquesta tècnica mostra un escenari diferent: en el requadre 5 observam un patró definit, amb un sector més blanquinós que la resta de la imatge. En el requadre 6 observam el mateix patró, en aquest cas a partir d’una combinació de components principals. En aquest cas, el sector afectat per l’incendi agafa un to magenta. Veim com els dos exemples darrers ens han permès cartografiar l’àrea afectada per l’incendi, que suma unes 2.000 ha.
Cartografiar l’extensió d’un incendi ocorregut fa una sèrie d’anys ajudarà al seguiment de la recuperació de la vegetació. Un seguiment quinquennal de la zona afectada amb imatges de satèl·lit servirà per esbrinar diferents patrons i millorar el coneixement dels processos lligats al foc.
