Quin escàndol, aquí s’hi juga!

PalmaLa frase del títol correspon a un dels moments més recordats (entre els molts que es recorden) del film Casablanca, dirigit per Michael Curtiz l’any 1942. Es tracta de l’escena en què el capità Louis Renault, acompanyat per diversos gendarmes, entra al cafè de Rick Blaine (interpretats respectivament per Claude Rains i Humphrey Bogart) i en fa fora la concurrència al crit que el local queda tancat fins a nou avís. Quan en Rick pregunta al capità amb quin dret li tanca l’establiment, el capità respon, amb un cinisme majúscul: “Quin escàndol, he descobert que aquí s’hi juga”. En aquell mateix instant compareix un empleat del cafè que entrega un feix de bitllets al capità i li diu: “Senyor, els seus guanys”. No tan sols això, sinó que el capità Renault era client habitual del cafè d’en Rick i sabia que s’hi jugava des de sempre, només que ara li convé fer-li la punyeta a en Rick. L’escena és magnífica i se sol esmentar com a paradigma d’una actitud hipòcrita.

L’excés de joc, tant si és legal com, sobretot, si és il·legal, és un símptoma evident d’una societat corrompuda, i les Illes Balears estan infestades de joc. És així per molt que col·lectivament ens decidim a fer com el capità Renault i fer els ulls grossos, per després endur-nos les mans al cap quan el problema es fa massa visible en un moment o un altre. Des d’establiments de joc que en principi acaten l’estricta legalitat fins a corrals de bregues de galls, passant per timbes clandestines que se celebren a xalets o finques lluny de mirades indiscretes o per apostes més o menys esportives i més o menys dins o fora o prop de la llei. De tant en tant algú fa un disbarat, com aquell individu que fa uns anys va matar d’una pallissa, a l’hipòdrom de Manacor, un cavall perquè no corria tant com ell volia. Aleshores salten unes quantes alarmes, s’escriuen uns quants articles, algú arriba a preguntar-se què hi ha darrere d’un comportament com aquest (joc, i per tant, diners). A la terra on guanyar diner fàcil es considera anar viu, el joc és una activitat econòmica de primera importància. Com totes les que tenen a veure amb el que ancestralment es coneix com a vici.

Gegantisme del sector

Pràcticament no hi ha cap nucli urbà en aquestes illes amb una població superior als dos mil habitants que no compti amb el seu lloc, o llocs, per anar a jugar. Però naturalment hi ha gegants del sector, o empreses amb voluntat d’arribar al gegantisme. És el cas de Punt de Joc, que té vint locals repartits entre Mallorca, Menorca i Eivissa, i també vint anys d’història, com fan palès a la seva pàgina web. Allà també es mostren orgullosos del plantejament del negoci: “La nostra filosofia [traduïm] es basa a oferir un servei de qualitat i una atenció personalitzada”. Com si es tractàs d’una entitat bancària: tal vegada, mirant-ho bé, no hi ha tanta diferència. Si vostè els vol demanar feina, per cert, pot deixar el seu currículum i les seves dades de contacte a la mateixa pàgina web. És el tipus d’oferta laboral que abunda en un país que lidera els rànquings europeus de fracàs i abandonament escolar.

Els locals de Punt de Joc obren durant tot el dia i bona part de la nit, i atreuen els bevedors solitaris i els negociants tèrbols perquè sempre són dels darrers que tanquen. També els jugadors, és clar. Disposen de llargues barres d’espai i cafeteria i d’un espai ampli ple de màquines escurabutxaques, ruletes electròniques i pantalles de plasma on es retransmeten esports (també són sports bar ) o s’anuncien apostes i resultats. El personal és atent, i si demanau un cafè, us el serveixen amb una galleteta dolça obsequi de la casa. Hi ha un fil musical d’un gust pèssim, i als lavabos uns altaveus connectats a un canal d’humor, amb humoristes que expliquen acudits dolents.

De locals de Punt de Joc n’hi ha d’escampats per tot Palma, amb una predilecció lògica pels centres comercials. Al Punt de Joc d’Ocimax, aquest dilluns passat a la una del migdia, ja estava en marxa tota la maquinària, i mai més ben dit. Es tracta d’un establiment que ofereix fins a quinze màquines escurabutxaques i dues ruletes electròniques, cadascuna d’elles controlada per un supervisor. Al voltant d’una de les ruletes hi ha tres persones jugant: són joves i van ben vestides i arreglades, quan surtin d’aquí ningú diria que venen d’un local de joc. Dos homes d’una trentena d’anys (un, per la fesomia, sembla d’origen indi, i du americana i corbata; l’altre té l’aspecte d’un votant del PP dels de tota la vida) i una dona que deu anar pels quaranta, i que es troba absolutament concentrada en la seva pantalla de la ruleta. Hi ha una altra pantalla més gran penjada a la paret, anunciant el que semblen quantitats en joc, distribuïdes en tres categories: Intersalón, Catarata i Gran Bolsa. Més pantalles, amb emissions de partits de futbol en diferit, i un panell amb apostes esportives, que també es poden consultar a la barra. Si hi enviau el vostre currículum, podeu ser un dels dos cambrers que hi despatxen, i tal vegada, amb el temps, arribar a supervisors de ruleta.

Animació un dilluns vespre

Ja de nit, el Casino de Porto Pi (o Casino de Mallorca, com també se l’anomena) està més animat del que es podria esperar en una nit freda i humida d’un dilluns d’hivern. El Casino també està ubicat al centre comercial corresponent, de tal manera que està aferrat a un Carrefour mentre que al mateix temps mira cap al palau de Marivent, que cadascú en tregui les seves conclusions. Pertany al grup Luckia, un gegant -aquest sí- del sector del joc amb locals oberts per tot Espanya: aquesta mateixa setmana, Luckia ha anunciat una fase d’expansió del negoci a Astúries, amb l’obertura de nous salons de joc a Avilés, Gijón i Oviedo. També prometen crear llocs de feina.

Com el de les dues joves del taulell de recepció, que vigilen qui entra i qui surt i que demanen al visitant que hi entra per primera vegada -i no ho demanen amb molt bones maneres- que els lliuri el seu DNI i que signi un paper de política de privacitat: les dades del document d’identitat aniran a una base informàtica i seran utilitzades per enviar al visitant informació (propaganda) del Casino. Ben mirat, rebre aquesta informació pot ser útil: és la manera d’assabentar-se, per exemple, que els dilluns són Monday Express, és a dir que s’hi juguen partides ràpides de cartes. O que existeix la possibilitat de jugar al pòquer en la varietat Texas Hold’Em, amb les cartes destapades. O que un pot sopar al restaurant (on aquest dilluns no hi ha ni rastre de ningú que hi sopi o que ho hagi fet) i jugar-se l’import de la minuta a la ruleta: així, el preu pot oscil·lar entre els zero i els trenta-sis euros, que són els números que hi ha a la ruleta.

Recuperat el DNI i signat el compromís de privacitat, el visitant pot desviar-se cap a la zona lounge o travessar un passadís amb una paret de miralls i accedir al recinte de joc pròpiament dit, un gran espai amb les taules de joc i les ruletes convenientment repartides. Al seu voltant es reuneixen ben bé una cinquantena d’usuaris (la majoria a la zona dedicada a les partides del Monday Express), homes i dones, dels quals, contràriament al que afirma el lloc comú, només un és xinès. La resta semblen tots aborígens illencs, d’edats que oscil·len entre els vint-i-tants i els seixanta-i-molts. L’establiment, emmoquetat i decorat amb tons daurats, vermells, negres i ataronjats, sucumbeix a les seves pròpies pretensions i resulta indiscutiblement tronat i cursi. Hi ha personal masculí i femení, però les cambreres i les croupiers dones semblen totes fetes amb un mateix motlle, que no ens aturarem a descriure perquè és perfectament imaginable. Fa l’efecte que tothom es coneix, per la manera com és escrutat, sense cap dissimulació, el visitant novell: un goril·la vestit de paisà n’està especialment pendent, i les cambreres se sorprenen quan a la barra demana un cafè, que serveixen, això sí, amb una galleteta dolça d’obsequi. La clientela va per feina: les converses són curtes i en veu baixa, i n’hi ha poques. Se sent més la música d’ambient, inevitablement llatina, i la remor de les fitxes i els sons electrònics dels slots. No és necessari esgotar les dues hores gratuïtes de pàrquing per decidir si pertanys a un lloc com aquest o si prefereixes sortir-ne per no tornar-hi mai més. Si vostè és dels primers, li pot interessar saber que té l’opció de sorprendre la seva parella sopant al Casino la nit de Sant Valentí, degustant un menú italià elaborat ni més ni menys que pel xef italià Tito Michele. Ben pensat, és difícil trobar una proposta més idònia per celebrar una festivitat com aquesta.