Què vol dir la paraula violència?

El recorregut històric de la paraula violència és molt llarg i just en l’actualitat vivim una redefinició del que és violent, vivim una reformulació del contingut de la paraula violència. I és urgent saber que moltes vegades el combat per la vida comença amb un combat per les paraules. Pens especialment en les circumstàncies de Catalunya i d’Espanya, on veiem com aquesta paraula és redefinida d’una manera perversa.

Hannah Arendt pensa la paraula violència d’una manera profunda. Afirma que la pèrdua de poder i d’autoritat per part de l’Estat sovint va acompanyada d’un enfortiment dels mitjans per a la violència. Si fem cas a Arendt, potser estam vivint la pèrdua de poder d’alguns estats, perquè en diversos punts del planeta s’estan activant estats policials, amb una violència desfermada. Però, curiosament, aquests mateixos estats s’encarreguen de criminalitzar la protesta, mentre defensen la legitimitat de les seves actuacions policials.

Podem posar-ne un parell d’exemples. Les vagues pacífiques al segle XIX podien ser fàcilment considerades com a violentes i reprimides amb duresa. Doncs bé, ara som espectadores d’un retorn d’aquesta voluntat repressiva que custodiava les revoltes de fa dos segles. Les concentracions o mobilitzacions que han tengut lloc aquests darrers anys a Catalunya no sempre han pogut produir-se de manera lliure en l’espai públic. Hem vist com algun representant de l’Estat declarava sovint que hi havia un problema de seguretat, i decidia intervenir amb la violència “legítima” de què disposava (el cos policial). Hem vist com certa perspectiva política era acusada com un atac “violent” a l’Estat, i com la gent que participava en les concentracions o les convocava era titllada de criminal.

Podem prendre també l’exemple de Turquia, on s’ha acusat de terroristes els qui demanaven que es reprenguessin les converses diplomàtiques amb el poble kurd. Aquesta petició, pacífica, es va considerar un acte violent pel qual et podien acomiadar de la feina, empresonar o empènyer a l’exili. Van tancar a la presó un professor per ensenyar història kurda, un crim violent. Aleshores la pregunta que se’ns planteja, impertinent, és com practicar la no-violència en un món en què fins i tot les accions no violentes es consideren violentes?

Quan les nostres accions no violentes són considerades violentes, correm el risc que se’ns empresoni o detingui indefinidament per participar en una manifestació, per signar una petició, per promoure o participar d’una concentració, per custodiar pacíficament unes urnes, o per quedar assegudes a l’exterior d’un edifici o immòbils davant de la porra policial. Quan l’exercici de les llibertats democràtiques bàsiques es considera un acte criminal, un acte violent, vol dir que la paraula violència és utilitzada de manera il·legítima, i si ens ocupam de redefinir-la estarem oferint resistència.

Mantenir vius els espais de pràctiques no violentes és molt important, si és que volem enfortir la democràcia i fer front als règims policials, que confonen seguretat amb repressió i control. Però si les nostres accions no violentes acaben sent etiquetades de violentes, correm el risc de ser criminalitzades encara que visquem en peu de pau. Aleshores, potser la primera tasca que se’ns imposa avui, fins i tot abans de formar part de les lluites no violentes en les quals creiem en cos i ànima, és la d’oposar-nos a qualsevol criminalització de les pràctiques a favor de la llibertat. La primera tasca que se’ns imposa, més enllà de defensar les pròpies causes, és actuar d’acord amb un principi moral irrenunciable, estar sempre del costat de la llibertat.