PANDÈMIA

Les xifres de la pandèmia: què vol dir cadascun dels indicadors?

Cada dia rebem actualitzacions de variables relacionades amb la pandèmia que són complexes i que cal tenir clar com es calculen

Un dels elements clau de la gestió de la pandèmia de covid-19 són les dades: ens permeten fer-nos una idea de com està la situació actual i els governs les utilitzen per planificar el futur. Però aquesta informació sovint crea confusió perquè es presenta en molts formats diferents i no tots volen dir el mateix. Per entendre com evoluciona la pandèmia, és important conèixer bé els indicadors que s’estan fent servir més, què mesuren realment i quins avantatges i punts febles tenen. Els podem dividir en tres grups, segons reflecteixin el present, prediguin el futur o ens remetin al passat.

Les xifres que donen una imatge més clara del present són les que es relacionen amb la quantitat de contagis. Es representen en forma de nombre de casos confirmats, ja sigui absolut o per cada cent mil habitants, en un període de temps concret. El nombre absolut el veiem sovint als mitjans, però és poc rellevant perquè depèn de la població de cada àrea. Encara té menys interès si es dona dia a dia, perquè les variacions solen ser grans. La xifra relativa, anomenada també incidència acumulada (IA) és més útil per poder comparar entre territoris, i cal mirar si s’ha calculat al llarg d’una setmana (IA7) o dues (IA14). Alguns països han fet servir el llindar d’una IA7 de 100 per començar a prendre mesures restrictives (Catalunya aquests dies es movia al voltant dels 400). Aquestes xifres se solen calcular sumant els positius per PCR i per proves d’antígens.

Incorporar el nombre de tests

El problema d’aquestes dades és que poden ser enganyoses: si per qualsevol motiu es fan menys tests, els indicadors baixen i donen una falsa sensació de millora. La manera d’evitar-ho és comparar-los amb el percentatge de proves que donen positiu. Si aquest número puja, vol dir que qualsevol reducció en xifres de contagis pot ser per falta de tests i, per tant, artificial. Es considera que si està per sobre del 5%, no s’estan fent prou proves per tenir una idea clara de com evoluciona la pandèmia. La setmana passada, a Catalunya el percentatge era pròxim al 12%.

S’ha de tenir present que cap d’aquestes xifres diu el nombre real de contagiats. Això només es pot estimar a partir dels casos que creiem que se’ns escapen. Els grans estudis de serologia que es van fer a la primera onada van revelar que només trobàvem un de cada deu infectats. Es creu que ara ja en detectem entre tres i cinc vegades més. Però això vol dir que encara n’hi ha molts que passen desapercebuts.

Les principals mesures per predir l’evolució futura de la pandèmia són la velocitat de reproducció de la malaltia (o R t ) i l’índex de creixement potencial (més conegut pel poc afortunat nom de risc de rebrot). La Rt s’obté de manera semblant a la R 0 (o nombre reproductiu bàsic), una mitjana que estima quantes persones contagia cada persona infectada si no es pren cap mesura. La R0 es calcula a partir de dades epidemiològiques acumulades i és una constant inherent a cada virus (es creu que pel SARS-CoV-2 estaria al voltant de 3). La R t és aquest nombre reproductiu bàsic però en un instant concret, i depèn del que s’estigui fent per evitar contagis. Si és superior a 1, vol dir que la pandèmia creixerà de forma exponencial. Si està per sota d’1, indica que el nombre de casos disminuirà progressivament. El risc de rebrot, que s’usa molt a Catalunya però poc a altres llocs, s’obté multiplicant la IA14 per la R t i és una xifra abstracta que dona una idea del que pot passar en les pròximes setmanes. Per sobre de cent es considera un problema. A Catalunya està per sobre de 700, tot i que la R t ha baixat d’1.

La informació sobre el passat ens la donen els números d’ingressats als hospitals i a les UCI. Com que la malaltia té una mitjana de 10-14 dies d’incubació i els casos greus tarden encara un parell de setmanes més a veure’s, és la xifra que millor indica com estaven realment les coses fa més o menys un mes. Si fem servir el total de casos acumulats des del principi, tant de contagis com de víctimes mortals, obtindrem una idea de com ha gestionat la crisi cada país. La mortalitat és més fiable que els contagis perquè no depèn de quants tests es fan, però no sempre es registren tots els casos. Per això és més útil fixar-se en la mortalitat en excés, la xifra de morts per sobre de la mitjana per aquells mesos de l’any al llarg dels últims cinc anys. Això inclou les víctimes directes i indirectes de la malaltia i és un bon càlcul de l’impacte real del covid-19.

Quin és el millor indicador? No n’hi ha cap de perfecte, i és més útil fixar-se en l’un o l’altre en funció del que es necessiti. La xifra menys manipulable del progrés de la pandèmia és l’excés de mortalitat, però no es pot fer servir en temps real per prendre decisions, sinó que serveix per anàlisis a posteriori. La IA és la que reflecteix més fidelment els contagis en un moment donat, i la R t ens permet saber si la progressió es preveu bona o no. Però totes dues s’haurien d’ajustar amb el percentatge de proves que donen positiu per assegurar-nos que no disminueixin perquè es fan menys tests.

 

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF