HÀBITATS NATURALS

Pere Garau, mercat de les meravelles

La passejada és un festival per al nas, que passa de l’aroma inconfusible de les mandarines a la flaire tímida i adusta de les bledes

A les vuit i mitja del matí, al bar Pedro Garau, que es troba al costat mateix del mercat, hi ha encara tot el trull de la jornada que es posa en funcionament. És un local d’una edat indeterminada però que sens dubte acumula història i caràcter, està sumit en una característica mitja penombra matinal i hi regna un batibull de veus en diversos idiomes. Un policia local surt del lavabo mirant uns papers que du a una mà, l’altra la té ocupada per un walkie-talkie amb el qual parla en català amb algú. Un home negre assegut en una taula amb un cafè amb llet intenta escoltar el pronòstic del temps que donen per La 1 de TVE, sintonitzada en un televisor col·locat en un punt estratègic perquè sigui visible des de qualsevol racó del local. Un jubilat llegeix el diari i pren calmosament un tallat, fins que és interromput per la salutació d’un altre jubilat que entra molt enèrgic i que, després de saludar el del diari, s’adreça impetuosament a un tercer que seu a la barra: a aquest el saluda en castellà, al primer en català. Però si un idioma s’hi sent i es fa sentir és el xinès: el bar Pedro Garau és regentat per un matrimoni de xinesos amb una nina d’uns tres anys que seu damunt la barra mentre es menja, molt concentrada, una galeta que aguanta amb les dues mans. L’enrevolten quatre dones xineses més, cadascuna amb el seu cafè, que mantenen amb la madona del bar una conversa molt animada, de la qual, a falta de coneixements de l’idioma, només entenem que deu tractar d’alguna qüestió divertida, perquè s’interrompen a cada punt amb unes rialles ben fresques. L’amo, per contra, només remuga per a ell mateix mentre desa qualsevol cosa als prestatges del darrere de la barra. Sempre que veig xinesos, no puc evitar recordar el desengany que em vaig endur quan, encara nin, en vaig veure un en persona per primera vegada i vaig constatar que no era de color groc canari com els dels tebeos. Bromes a banda, el cas és que, tret de quin és el seu color de pell, continuam sense saber gaire cosa dels nostres conciutadans xinesos. Ni dels negres. Ni dels llatinoamericans. Ni dels musulmans. Ni de... El bar Pedro Garau és una representació a escala de la societat mallorquina del present i encara més d’un futur ben proper: una realitat diversa dins la qual tots haurien de sentir-se cridats a ser mallorquins, amb independència del seu origen, color de pell, idioma o conviccions polítiques o religioses. Un espai on tots hem de saber conviure i, si pot ser, intentar interessar-nos més els uns pels altres. Mentre pens aquestes coses, una dona jove s’aixeca de la taula i surt com disparada per una molla. Entra un estudiant, remena la seva motxilla i demana a la barra un cafè americà. A fora, a la terrassa del bar, seuen i conversen un grup de dones d’edat indeterminada, indistintament en els idiomes que coneixem com a mallorquí i foraster. Avui no hi són els dos transvestits que habitualment també venen a prendre el cafè del dematí, i que proclamen ostensiblement l’orgull dels temps que els canvis de sexe es feien sense mirar gaire prim.

Mercat a l’aire lliure

És dijous, i això vol dir que a la plaça, envoltant l’edifici del mercat, hi ha també el mercat a l’aire lliure dels pagesos, els mercaders i els marxandos. Les furgonetes encara descarreguen gènere i material de tota casta, però les parades ja estan muntades: hortalisses, fruita, flors, roba, bijuteria, utensilis de la casa, animals vius. Aquesta, la dels animals, és clarament la parada preferida dels infants i els adolescents que passen, tots sols o acompanyats, en el seu camí cap a l’escola o l’institut. Dins les gàbies s’hi poden veure (i, amb una mica de sort, tocar amb un dit ficat furtivament dins un forat del filferro que les tanca) perdius que observen desconfiades la gernació al seu voltant, ànneres estupefactes o remolestes, coloms que es dediquen impassibles a picar el pinso que se’ls ofereix dins els menjadorets de la gàbia, tórtores esveltes que sembla que vulguin passar inadvertides, conills joves que s’acaramullen tremolosos en un racó de la gàbia, tudons que fan l’efecte d’haver-se carregat de paciència, quiques i quics nerviosos, canaris que comencen a fer el cantet però ho deixen estar com si els molestàs el renou que feim els humans i els cotxes que passen massa a prop, pericos que s’espluguen les plomes i fins i tot gallines ponedores (una acaba de pondre un ou i ho anuncia escainant ben fort). Un grupet d’estrangers de fora de temporada s’aturen a fer-los fotos amb el mòbil, que sens dubte compartiran a les xarxes socials. Els dos homes que regenten la parada tanquen tractes amb clients i cobren i tornen el canvi posant i traient bitllets i monedes de dins una capsa metàl·lica com les que se solen fer servir a manera de caixes registradores des dels temps de na Maria Castanya.

La memòria no hi és a temps de retenir tot el que passa pels ulls mentre el visitant passeja entre les parades. Roses i gladiols ufanosos i a bon preu compartint espai amb caixons de patates i manats de cebes, més humils però de major valor nutritiu. La clientela, composta majoritàriament per jubilats i mestresses de casa, recorre les parades comparant preus i qualitats abans de decidir la compra. L’altra part de la clientela, que ja té els seus punts de venda de referència i s’hi adreça directament i amb una llista de la compra, escrita o mental, ben resolta i preestablerta. A més dels dijous, el mercat de pagesos es posa a Pere Garau els dimarts i els dissabtes, que és el dia en què l’afluència torna multitudinària. Avui és nombrosa, però es pot transitar sense problemes i sense haver d’esforçar-se per veure els productes que s’ofereixen a cada parada. Tomàtigues de ramellet, caquis, raïm. Colfloris, espinacs, porros, apis, moniatos. Ravenets, alls, cebes tendres, coriandre. És un tòpic referir-se a les olors quan es parla de mercats, però la passejada és un festival per al nas, que passa de l’aroma inconfusible de les mandarines a la flaire tímida i adusta de les bledes, de la pudor dels fums de motos, cotxes i camions al perfum una mica embafador de la parada d’una floristeria que exhibeix l’esclat de formes i colors dels seus rams i els seus cossiols. Una gitana que ven texans, jerseis i paraigües imposa la seva veu damunt de totes les que formen la coral del mercat: “¡Qué pantalones más guapos, me mareo!”, proclama.

Entram a l’interior per la part del peix, on les rajoles del terra sempre estan banyades i unes llampugues ben fresques obliguen a pensar en l’hora de dinar, de mirera que fan. El sostre del mercat ja està decorat amb garlandes de Nadal, i en passar per davant la parada de Peixos Bonnín, una peixatera repara en la presència d’Isaac Buj, el fotògraf, i pregunta:

-Què fan, un reportatge...?

-Sí, senyora, som de l’ARA Balears. Com va això per aquí?

-Ai, i què voleu que us digui! Una mica fluix...!

-Però avui, només? O ja fa dies, que va fluix?

-Ja fa dies, ja fa dies. La gent no està gastadora, es deuen guardar per Nadal!

Festival olfactiu

El festival olfactiu no decau als passadissos d’interior, ans al contrari. Passam de l’olor de peix a la de les espècies i les herbes aromàtiques, i d’aquestes a la dels pollastres a l’ast, i del pollastre a les tapes més que variades del bar Ca na Martina, amb un estol de clients que sembla que les custodiïn asseguts a la barra. Al fil musical sona una cançó molt bonica dels anys vuitanta, Bette Davis’ eyes, de Kim Carnes, i les percepcions sembla que s’emmotllin al seu ritme. Els formatges i pernils de la xarcuteria Germans Mas i Colom, el bacallà de Salazones Pericàs, els variats i els entrepans del bar Ses Cubanas, el pa del fabulós forn de Can Salem d’Algaida, que despatxen a la parada de Pa i Dolç Aina i Maria i hi ha bufetades per aconseguir-ne. I els fragments de converses agafats al vol (“no importa que em cridin que no hi aniré, a ca una puta!”, exclama un client que du moltes messions davant d’un vinater que l’escolta mans plegades i en silenci), i els colors que es fan mirar inevitablement, com el rosa pastel del hijab d’una dona musulmana, i les veus que sobresurten per damunt les altres, com la d’una altra dona que, amb accent diria que colombià, explica a una clienta les virtuts d’un combinat de suc de papaia, meló i mango... Algú pot menysprear tot això dient que són petiteses sense importància que es troben a tots els mercats de tot arreu. Però s’equivocarà, perquè estarà menyspreant un sens fi de meravelles, com la que de vegades es troben a les coves de les rondalles i dels contes de les mil i una nits. Com les que produeix l’espècie humana quan va pel món escampant, sense proposar-s’ho, una part del millor d’ella mateixa. Ho va escriure Jorge Luis Borges, que era un argentí que havia quedat cec: la bellesa, com la felicitat, és freqüent. Només cal voler veure-la.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF