REFERENT UNIVERSAL
Societat 10/02/2018

Pere Casaldàliga, 50 anys sent la veu dels més febles

Malalt de Parkinson i amb 90 anys, el seu mestratge continua viu des de la terra vermella del Mato Grosso

Daniel Romaní
5 min
Pere Casaldàliga, una veu i un exemple de compromís a favor dels camperols pobres i els pobles indígenes de la selva amazònica del Brasil.

BarcelonaUnes xancletes, tres o quatre camises, un parell de pantalons i un anell de tucum. Aquesta senzillíssima indumentària és la que té Pere Casaldàliga des de fa mig segle. Fa pocs anys hi va incorporar un bastó, que l’ajudava a caminar per la terra vermella del Mato Grosso, regió de la selva amazònica, de les més pobres i aïllades del país més gran de l’Amèrica Llatina. Des que es va trencar el fèmur, ja no el fa servir, el bastó. Ja no camina. Divendres que ve compleix 90 anys.

Al seu racó del Brasil tot és extrem, començant per la distància que separa els terratinents dels pagesos. Ho és, per exemple, el riu cabalós, majestuós, que passa per São Félix do Araguaia. Que raquític que trobaria ara Pere Casaldàliga, si el tornés a veure, el Llobregat que voreja la seva població natal, Balsareny. Hi va néixer el 1928 en el si d’una família pagesa. El pare era lleter. Una família “catòlica i de dretes, que en aquell temps era la mateixa cosa”, remarca ell mateix al seu dietari, Pere Casaldàliga. Una vida enmig del poble.

Són especialment interessants els seus records de joventut, la llavor del que després oferirà. “Amb la guerra vaig aprendre a escoltar la gent gran, que comentava coses molt greus, fins i tot vaig aprendre a callar com ells. A la vella casa pairal del meu pare, habitada aleshores per l’hereu, el meu oncle Josepet, i els seus, moltes vegades vaig haver de silenciar -davant els milicians, ebris de vi i de preguntes- el parador de les monges de la primera escola o l’amagatall dels desertors, o el pas de qualsevol capellà o frare amb el nom canviat o indumentària sospitosa”, explica.

Probablement l’anticlericalisme desfermat durant la Guerra Civil va desvetllar un grapat de vocacions religioses. El fet que el seu oncle Lluís, sacerdot, fos assassinat pels rojos juntament amb altres companys, just quan estaven arribant a un amagatall, podria tenir a veure amb la vocació de Casaldàliga. Com si se sentís cridat a continuar la tasca de l’oncle, estroncada de cop. “Després de la guerra -durant la guerra com a amateur i en furtives misses a les cases de camp dels meus oncles- vaig ser escolà. I fent d’escolà vaig començar a familiaritzar-me amb les coses de Déu, amb els capellans, amb els sagraments, amb la mort i amb l’altra vida”, explica. “Aquesta familiaritat em va desmitificar una mica la religió”, revela. “Tot escolà dels d’abans era un candidat a capellà o a anticlerical”, diu. Ell es va decantar per la primera opció, tot i que ja començava a conèixer les debilitats de l’Església: “Mossèn Pere, el rector, fumava a la sagristia, revestit i a punt de començar la missa. Els capellans tenien les seves desavinences, les seves febleses. Es comptaven els diners de les captes amb certa avidesa”, explica al dietari.

Als 12 anys, al seminari

Al començament del franquisme, el 1940, quan tan sols té 12 anys, ingressa al seminari de la Gleva, prop de Vic. I completa la seva formació al seminari claretià de Cervera, entre altres llocs. El 1952 és ordenat sacerdot a Montjuïc, durant el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. Sabadell és la seva primera destinació pastoral: “Fou la primera forja en molts aspectes de la vida. Aquell Sabadell de les fàbriques, dels teixits i dels carrers inacabables, de les barraques de Ca n’Oriac, de Can Puiggener i de Torre Romeu, de les famílies murcianes i dels nois aprenents, del món obrer, de la migració i d’una falta de llibertat asfixiant”, recorda Casaldàliga. Hi funda la revista Euforia. Sempre ha tingut passió per escriure, per donar a conèixer els seus pensaments. També en forma de poemes. És el poeta dels pobres, de l’esperança.

Esdevenir missioner per ajudar els pobres era el seu somni, que va fer realitat als 40 anys. Quan va arribar al Brasil, ara en fa cinquanta, els militars i els grans propietaris de terra tenien la paella pel mànec. Els pagesos treballaven sota unes condicions d’indiscutible esclavatge. La terra ha sigut, i continua sent avui, la principal font de conflicte al Brasil i a tota l’Amèrica Llatina. Com a la mitificada conquesta de l’Oest nord-americà, les terres despoblades de l’interior del Brasil també es van colonitzar -era habitual cremar la vegetació selvàtica i fer-hi agricultura de subsistència- amb el principi que qui s’instal·lava en una terra passava a ser-ne propietari si al cap de tres anys ningú l’havia reclamat. Encara avui hi ha qui posa l’escriptura de l’adquisició d’un terreny dins una capsa de grills perquè el document sembli més antic.

Contra els ‘fazendeiros’

Casaldàliga de seguida va prendre partit pels camperols oprimits pels fazendeiros (terratinents), molts dels quals estan protegits per pistolers, i més recentment també per les grans empreses agrícoles, nacionals o multinacionals. L’han volgut expulsar unes quantes vegades del país. També l’han volgut matar. Ha salvat la vida de miracle. Tot i estar retirat de les seves tasques episcopals, continua sent un exemple de lluita a favor dels pobres i de les comunitats indígenes. I la seva veu compromesa, de denúncia i d’esperança, no s’ha sentit només en aquest racó de món de la selva amazònica. S’ha estès a tot arreu, s’ha fet universal. Casaldàliga ha lluitat per una Església construïda pels més humils, que fuig de les oligarquies i dels dogmatismes. Una Església ecumènica, al costat dels més desafavorits.

¿I per què no ha tornat mai a Catalunya? No hi va venir ni quan la Generalitat li va atorgar el Premi Internacional Catalunya. Va ser el primer català distingit amb aquest guardó. Aleshores el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, es va desplaçar al Brasil per lliurar-li el guardó. Era comprensible que no tornés en els seus primers anys d’estada al Brasil, anys de dictadura. Si abandonava el país s’arriscava que el govern militar no el deixés tornar-hi a entrar. Però amb la democràcia ha continuat renunciant a venir a Catalunya. Té Catalunya al cor - Encara avui respiro en català, va titular un dels seus llibres, homenatge a les seves arrels-, però ara i aquí es trobaria com un peix fora de l’aigua.

Al marge del Vaticà

Probablement va sobrevolar el seu país -o hi va passar a prop, a milers de metres d’altura- el 1988, quan va viatjar a Roma per entrevistar-se amb el papa Joan Pau II. A l’entrevista duia les botes que li havia regalat Fidel Castro! (De fet, un temps abans havia viatjat a Cuba i altres països de l’Amèrica Llatina, estenent el seu missatge.) De tornada de Roma, es va negar a signar un document del Vaticà molt crític amb la teologia de l’alliberament, de la qual ha sigut un dels grans inspiradors i difusors.

Avui, als seus 90 anys, Don Pedro continua vivint en una casa senzilla, amb les portes sempre obertes a tothom, amb una petita capella on hi ha relíquies de monsenyor Óscar Romero i del jesuïta basc i salvadorenc Ignacio Ellacuría, els seus sants màrtirs. A Casaldàliga li ha quedat pendent el somni d’anar a l’Àfrica. Sempre havia dit que, el dia que es jubilés, volia anar a l’Àfrica. Però el seu fràgil estat de salut no l’hi ha permès. Segur que la seva extraordinària lliçó animarà uns altres a anar-hi. I a continuar allà, i arreu, el seu exemple i mestratge.

stats