Pels difunts cap a la pàtria (i la glòria feixista)

Dilluns passat va ploure a primera hora, però a mitjan dematí ja s’havia aturat i al cap de poca estona havien de començar a sortir clarianes. I així com l’escassa pluja es detenia, començaven a comparèixer persones al cementeri de Palma, que hi acudien a dur flors als seus difunts. Ja se sap: enguany, la situació que tots coneixem causada pel coronavirus ha comportat restriccions també per als rituals de culte, i la visita fúnebre de Tots Sants no ha estat cap excepció. Per tal de prevenir aglomeracions, les autoritats han proveït que les visites al cementeri en aquesta data assenyalada s’hagin de fer per cita prèvia (per si no tenguéssim prou calamitats, estam assistint a una espècie d’exaltació de la cita prèvia, però d’això ja en parlarem en un altre reportatge), de manera que el personal s’ha organitzat per anar-hi els dies anteriors.

Les visites avançades havien començat diguem-ne que seriosament el cap de setmana anterior, amb una afluència pausada però notable. Dilluns va continuar aquest degoteig de persones que desfilaven pel cementeri de Palma, amb les seves flors i les seves mascaretes. Les seves mascaretes amb la bandera espanyola, hauríem de precisar. Persones d’edat tirant a madura amb una bandera espanyola col·locada de manera ben visible damunt la cara: aquesta és la tendència tardor-hivern d’aquest temporada, a jutjar pel que vam poder veure al cementeri. No és que ens sorprengués, perquè, a més del virus del covid-19, patim de fa temps una passa de banderisme que amenaça d’acabar banderitzant-ho (valgui la paraulota) absolutament tot: fins a la sopa la trobarem, la bandera espanyola. Però així i tot, ens van semblar remarcables algunes de les expressions ideològiques que vam trobar en la nostra passejada pel cementeri de Ciutat.

Primer de tot s’ha de remarcar una cosa, i són els curiosos indicis que proporciona, sobre el caràcter i l’actitud que degué tenir en vida una persona, la manera com es fa enterrar. És fàcil endevinar una coherència entre la vida i el post mortem de cadascú: així, per exemple, mentre la majoria de sepultures -ja siguin tombes o nínxols- opten per la discreció i la sobrietat, n’hi ha d’altres que no poden evitar donar la nota, fins i tot des del més enllà. Hi ha el mallorquí consuetudinari que posa, damunt la tomba familiar -en castellà, perquè s’entengui- allò de: “ Propiedad de la familia Tal ”, amb el propòsit que quedi ben clar que allò és seu i ben seu i ningú els ho pot prendre i que, de la resta, com a bons mallorquins, s’enfoten. D’acord. Però on més i millor es descorden el voler ser, la figurera, la bufera i l’estufera, que són les formes mallorquines de la vanitat, és a la zona dels panteons. Els panteons segueixen sent tombes, però en forma de construccions aparatoses que solen voler imitar construccions clàssiques o neoclàssiques (el Panteó de Roma, del qual prenen el nom, i el Partenó d’Atenes són les formes més escarnides) i que solen dur el nom de l’il·lustre difunt, o el de la família, al frontispici o en alguna placa ben visible. Al cementeri de Palma segurament cap no supera, ni en pompa ni en superfície construïda, el del financer Joan March i la seva família, que té cabuda per haver allotjat, en temps anteriors al coronavirus, alguna discoteca del Grup Cursach. Però n’hi ha que no queden enrere, si més no, pel que fa a presumptuositat: un particular, per exemple, es va fer esculpir, a un costat del seu panteó, un cap de cavall de mida natural, acompanyat de la inscripció “Cabalgando hacia la eternidad ”. És fàcil suposar com devia ser, en vida, aquest distingit cavaller, que devia anar pel món al crit de “ galopa, caballo ”. D’altres, en canvi, es fan construir un panteó ben luxós, però opten per no amagar els seus orígens: “ Hijos de la Chata y el Nico ”, es llegeix en un altre.

Sentiment patriòtic

Però no parlàvem tant de classes socials com de sentiment patriòtic espanyolista. Enguany, efectivament, més enllà de les mascaretes, molts han trobat que havien d’encomanar el repòs dels seus éssers estimats a la tutela sens dubte benèfica de la rojigualda. Han proliferat, en conseqüència, les tombes decorades amb una o més d’una banderes espanyoles, més o menys vistoses, així com a la vida terrenal n’hi ha que la col·loquen, la bandera, a les seves motos o als seus cotxets per a discapacitats. D’altres ho treballen més, i diríem que mereix una menció especial una tomba amb una làpida vertical de mides considerables, envoltada per una sanefa floral amb els colors de la bandera d’Espanya. Tot i que, per descomptat, res ni ningú supera en furor patriòtic les àrees del cementeri dedicades a les forces armades. Adaptat a les exigències sanitàries, és d’esperar que aquest dilluns, dia dels Fidels Difunts, tengui lloc el tradicional acte d’homenatge als caídos por España, amb les ofrenes als panteons de l’Exèrcit de Terra, de l’Aire i de l’Armada, amb el cant de La muerte no es el final, com a final, valgui la contradicció.

Els caídos por España són coherents amb el monument als feixistes italians que hi ha a prop de l’entrada principal del cementeri, un obelisc amb una aguilota mussoliniana en homenatge als furiosos carnissers (no hi ha altra manera de descriure’ls) que van venir a fer costat, com a aviadors i sota les ordres del sanguinari comte Rossi, a les tropes insurrectes contra la legitimitat i la legalitat republicanes. És una altra ignomínia equivalent a la de la Feixina, i està allà plantificada sense que se’n parli gairebé mai. No gaire lluny hi h un punt amb contenidors que, segons la retolació, estan destinats a residus orgànics, una precisió que, en aquest context, resulta lleugerament sarcàstica. No fa falta dir, per altra banda, que el punt de recollida de recursos orgànics està infestat de plàstics.