Pauline (i més gent) a la platja

Una passejada pel Migjorn mallorquí en temps de coronavirus

Des de la primera línia que uneix els nuclis costaners de l’Estanyol, Son Bieló i la Ràpita, aquests dies a mitjan horabaixa s’hi pot contemplar una extensió de blaus que arriben tan lluny com la vista. Hi ha les gradacions verdoses i tornassolades que emet la superfície de la mar, hi ha les blanquinoses i les més fosques que recorren el cel, i la línia de l’horitzó en què conflueixen tots aquests blaus i que avui es dibuixa nítida, com el contorn de l’illa de Cabrera. Fa un dia exultant de primavera que anuncia estiu, el sol és radiant, la naturalesa es mostra esplèndida i un se sent convidat a fer poca cosa més que alenar a fons i omplir-se d’olor de mar, de gust de saladina i d’una llum solar que sembla acabada d’encendre per inaugurar-ho tot, com en algun film galant d’Éric Rohmer.

La invitació, però, es veu destorbada perquè el món, com va escriure Jacint Verdaguer als seus diaris de la casa d’oració, està malalt i conjura la febrada que passa sobre la terra. L’any passat, dos d’aquests reportatges van estar dedicats a aquest mateix racó del Migjorn mallorquí: un a a l’hivern i l’altre a l’estiu, perquè és de justícia visitar les platges de Campos, i les imatges que propicien, a la llum dels dos solsticis. Ara hi acudim en ple equinocci, però més enllà d’aquest fet hi ha una diferència brutal, definitiva, entre qualsevol moment anterior i el present, i aquesta diferència es diu coronavirus, es diu covid-19 i es diu pandèmia. L’any passat no podíem ni tan sols imaginar que ens trobaríem així: repassant els propis escrits, un s’adona que no ho imaginàvem ni tan sols poques hores abans de trobar-nos-hi. I ara, tota la bellesa esclatant a vorera de mar no oculta, ja no pot ni vol ocultar, la part infectada, la part que es troba en mal estat de la nostra manera de viure. Així com vaig passant amb el cotxe veig gent asseguda a les terrasses de les cafeteries, rodejades per les cintes prescrites per les mesures de seguretat pública. Alguns guarden la distància de seguretat, d’altres no; demà [dijous] entra en vigor l’ordre que ens obliga a tots a dur mascareta en els espais públics en què no es puguin garantir els dos metres entre persona i persona. Per una associació d’idees bastant fàcil d’entendre, em venen a la memòria els diversos plans que han existit per convertir aquesta zona en un nou foruncle de turisme abusador i malaltís, a l’estil de l’Arenal o Magaluf, impulsats sempre pels mateixos, els que mai en tenen a bastament. Fa temps que una o altra forma de malaltia ens sobrevola; la dels especuladors i depredadors del territori, des de sempre. Ara, també, la del covid-19, que al començament es va dir que ens faria aprendre moltes coses i que ara ja veiem que a alguns no els haurà fet aprendre res, perquè el seu esperit infecciós i usurer els fa immunes a qualsevol casta de reflexió o d’aprenentatge.

Amb cautela

Els aires de mar s’associen a la salut; els gelats, al plaer, i les terrasses, al lleure. Des de la del Club Nàutic de la Ràpita se sent la remor de converses, el malaveig de qualcú que no es veu però que fa feina a una barca, el buf suau de la brisa que ens passa per damunt la pell, per baix de la camiseta. En mirar cap a l’arena, el primer que crida l’atenció és la presència de banyistes: parelles (amb infants i sense), grupets de quatre o cinc persones. Som a la fase 1 i se suposa que els banys de mar no estaran permesos fins a la tres; o era a la dos? Sigui com sigui ara segur que no toca banyar-se, tret d’aquells que ho facin com a pràctica esportiva (un d’aquests contrasentits de la normativa sobre desescalada vírica). Però quan se’ls observa una mica, resulta que els banyistes vesteixen com a banyistes però no s’hi acaben de comportar. És a dir, no es banyen-banyen, sinó que practiquen aquella modalitat del bany que consisteix només a posar els peus en remull, o les cames, però sempre a una alçada per davall dels genolls. Sembla que diguin: “Per això no ens multaran, no?”. És una imatge que suggereix respecte, i fa pensar que aquestes persones sí que han aprofitat el confinament per aprendre alguna cosa, o per pensar-hi, i ara s’acosten a la mar com si li demanassin permís per entrar-hi. En consonància amb aquesta cautela, i recompensant-la amb escreix, l’aigua a la vorera es mostra nítida, transparent, calmada, com si bastàs mirar a través d’aquesta aigua per comprendre com està fet el món. Les imatges a la televisió i a les xarxes socials ens havien avisat de la neteja que havia fet la mar aprofitant l’absència humana, però fins i tot així impressiona, i emociona, trobar-se davant d’una aigua de mar tan clara, tan neta, tan viva. També l’arena és particularment blanca i fina, i és així perquè és el resultat de la descomposició de la posidònia que l’any passat s’havia acumulat en aquesta vorera. Als especuladors els repugnava, perquè deien que espantava el turisme. Ara el turisme no està espantat, sinó paralitzat per un virus. I la posidònia que tant els molestava ha contribuït a tornar a fer d’aquesta platja un lloc d’una bellesa que ells mai no sabran entendre.

Més enllà hi ha els nius de metralladora, també dits búnquers, que llueixen encara les pintades que hi van fer els del col·lectiu artístic Boa Mistura amb versos de Miquel Costa i Llobera: “Oh, dolç estatge de bellesa i pau! Oh, glop d’eternitat!”. ‘Cala Gentil’, es titula el poema. Aquesta llum, aquesta arena i aquesta aigua cristal·lina semblen oferir, és cert, una idea d’eternitat. I els banyistes d’avui, que no xerren fort ni embruten ni mouen escàndol, fan l’efecte de cercar la manera d’estar-hi gentilment.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF