LA MONARQUIA A LES BALEARS

Patrimoni públic d’ús privat

La vídua de Saridakis donà Marivent al poble de les Illes Balears perquè fos un museu i la Diputació franquista decidí cedir-lo a la família reial
En fer el canvi de residència dels reis a Marivent, el museu va acabar desapareixent i les Balears varen perdre 1.300 obres d'art / JOAN MATEU PARRA

Fa gairebé mig segle, des del 1972, que el palau de Marivent, llegat al poble de les Illes Balears perquè fos un museu i escola d’art, fou desviat per la Diputació franquista del propòsit dels seus mecenes. Així, va acabar perdent la seva col·lecció d’art, la biblioteca i el mobiliari, tot, per ser lliurat com a espai de vacances al llavors hereu del dictador, Joan Carles de Borbó. I tot això encara que la família reial espanyola ja tenia un lloc on estiuejar a Palma mateix, el palau de l’Almudaina, on no viuen mai, però que a la web de Patrimonio Nacional encara consta com la seva residència oficial a Mallorca.

El palau de Marivent, construït el 1925 per l’arquitecte Guillem Forteza, era la casa del grec nascut a Alexandria Joan de Saridakis (1877-1963), pintor i home de molt bona posició econòmica. La seva vídua, Anunciación Marconi Taffani, d’acord amb la voluntat del finat, lliurà el 1966 al poble de les Balears ‘Can Saridakis’ com a museu, amb el seu contingut: 1.300 obres d’art -incloses peces de Goya, Durero, Sorolla, Picasso, Joaquim Mir, Anglada Camarasa i el mateix Saridakis-, una biblioteca de 2.000 volums, materials de gravat i pintura i els mobles i aixovar. “Els béns donats es destinaran a perpetuïtat (...) a la instal·lació d’un museu d’art provincial i serveis culturals i d’ensenyament i ensinistrament artístic complementari”, deien els estatuts de la Fundació Pública Museu Saridakis.

La institució que custodiava aquest llegat era la Diputació Provincial, que, en aquella època, òbviament, era una institució franquista. El 1972, l’arquitecte Josep Alcover Llompart, el seu president, va trobar que seria una bona idea oferir Marivent com a residència d’estiu a l’hereu designat el 1969 pel dictador, Joan Carles de Borbó -amb un títol de nou encuny, príncep d’Espanya-, i la seva família. De fet, el futur rei ja era un visitant habitual de Mallorca, i la seva esposa sentia -i encara sent- una manifesta predilecció per l’illa.

Per aconseguir-ho va emprar l’article 5 dels estatuts de la Fundació Pública, segons el qual “també podrà fer-se servir el palau per a residència del cap de l’estat espanyol en les ocasions en què visiti la província”. Aquesta era una circumstància molt remota aleshores, perquè el cap d’Estat era Franco i abans de la mort de Saridakis només s’havia acostat dos pics a Mallorca, en visites breus: el 1947 i el 1960. A més, Joan Carles de Borbó no era cap d’estat, només l’hereu. Així que, com va publicar Antoni Janer a l’ARA Balears, s’afegiren dues paraules a aquell article 5: “i successors”. El mallorquí Nicolau Cotoner, cap de la Casa del Príncep, jugà un paper important a favor d’aquesta cessió. I el georgià Zourab Tchokotoua, amic de Joan Carles, “rematà l’operació recorrent a les influències del seu sogre, Pere Salas, expresident de la Diputació”, narra el periodista Marcos Torío.

Marivent no va ser l’únic espai que s’havia contemplat per guanyar-se el favor de la família reial. Segons Torío, aquesta fou “una opció de darrera hora enfront de l’oferta d’altres cinc palaus a la ciutat”. En declaracions a Última Hora en el quarantè aniversari d’aquella cessió, Alcover, traspassat el 2017, comentava que s’havia estudiat lliurar-los “el mateix palau de la Diputació, al carrer del Palau Reial”, la seu actual del Consell de Mallorca. I encara més: al primer ple posterior a la mort del dictador, el novembre del 1975, i després de la consigna d’ordenança “Francisco Franco! Present!”, l’Ajuntament de Palma -també franquista, evidentment- acordà per unanimitat oferir al nou rei que fes servir qualsevol dels palaus de la ciutat per a les seves vacances d’estiu, segons el projecte de divulgació de la història de Ciutat Palma XXI.

1.300 obres d’art perdudes

Per fer aquest canvi d’ús com a residència d’estiu calia que s’adaptàs el museu, però a la pràctica al final va acabar desapareixent. A banda del jove matrimoni reial, i dels seus tres fills, a Marivent s’hi havia de traslladar tot el seguici monàrquic. S’hi habilitaren sis habitacions i quatre banys més. “Amb la senalla a l’espatlla”, relata Torío, “Sofia surt a comprar al mercat de Santa Catalina. A les tendes properes a Marivent aconsegueix souvenirs tallats en fusta d’olivera (...) En aquests primers estius, espetegava els dits i algú entrava a pagar el que adquiria”. Més endavant s’hi afegiria la remodelació del veí Son Vent per a Felip de Borbó i d’altres espais per a la resta de la família i el personal al seu servei. Fins el maig de 2017 no s’aconseguí que com a mínim els jardins del palau es poguessin obrir al públic, això sí, quan la família reial no hi fos.

A l’acte oficial de lliurament, Alcover s’expressà amb la dialèctica servil pròpia del règim: “Tenc el gran honor (...) en nom de totes les gents de Balears, de pregar-vos, Altesa, que accepteu aquesta residència perquè en família i en totes les ocasions, temps i moments que siguin del vostre gust, pugueu gaudir, rodejats del nostre profund respecte i encesa estimació, d’un merescut i necessari repòs, del natural esplai que la nostra bella geografia us ofereix, sempre en la pau fonamentada i consolidada pel nostre cabdill, que no dubtam ens conservareu i acreixereu en un futur. Gràcies, Senyor”.

El canvi de destí del palau fou acceptat el 1978 pel fill d’Anunciación Marconi, José Carlos Herrmann, encara que els estatuts establien que un canvi així, o que no s’utilitzàs el palau per als objectius pels quals s’havia cedit “per un període superior a sis mesos” produirien “la revocació de la donació (...), cosa que revertiria els béns” a la família. Però es reservà els drets que li corresponien pel que feia als béns mobles: tot el contingut. Com que un acta notarial va acreditar que el teòric museu restava tancat al públic entre el 10 de maig i el 8 de novembre del 1974, José Carlos Herrmann reclamà que li tornassin tot aquest patrimoni.

Això implicava que els ciutadans de les Illes Balears, per la cessió del palau, perdessin les 1.300 obres d’art, els 2.000 llibres i el mobiliari del llegat Saridakis. En una carta al director d’ El País, el 28 de febrer de 1986, l’investigador Juan Luis Vives expressava ja el seu temor a la privació d’“un importantíssim llegat cultural”, del qual destacava un retrat del general Palafox, de Goya. “No seria”, es demanava, “un bonic gest que Sa Majestat passàs aquest estiu a residir a l’Almudaina, cosa que contribuiria, potser, a salvar per a Espanya un importantíssim patrimoni material i espiritual? La qual cosa dic des de la meva lleialtat i adhesió imperible a l’augusta Casa de Borbó”.

Però això no va passar i el Tribunal Suprem, el 1988, determinà sense marxa enrere que obres d’art, biblioteca i mobiliari s’havien de tornar a Herrmann. Uns fons el valor del qual oscil·lava entre 3.000 milions de pessetes de l’època, segons l’hereu, i 40 milions, segons el govern autonòmic -successor de la Diputació-, que intentava llevar importància a la pèrdua patrimonial al·legant que era d’“escàs valor”.

Però aquesta idea, la de prendre el palau de Marivent al poble de les Balears per donar-lo al monarca -que va dur a la pèrdua de tot el patrimoni cultural i artístic que incloïa- va ser premiada fins i tot ben entrada la democràcia. El 1997 el Govern balear donà el premi Ramon Llull a Josep Alcover “en agraïment per la seva actuació com a president de la Diputació Provincial i del Patronat de la Fundació Saridakis, que va fer possible que el palau de Marivent fos acceptat per Ses Majestats els reis d’Espanya com a residència privada”. El premi Ramon Llull és la segona distinció més important del Govern, després de la Medalla d’Or. La primera Medalla d’Or es va concedir, el 1983, a Joan Carles de Borbó.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF