Parlament ve de parlar

PalmaSe sol dir que els polítics es discuteixen, i fins i tot es barallen fort, al Parlament, i a continuació se’n van a prendre un cafè plegats com si no hagués passat res. El conseller d’Agricultura i Medi Ambient, Vicenç Vidal, i el líder d’El Pi, Jaume Font, ho fan a l’inrevés: primer es prenen el cafè com a bons germans i després, si s’escau, ja es discutiran a l’hemicicle. És així que a les 9.02 h, mitja hora abans que comenci la sessió de control del Govern de cada dimarts, els trob asseguts a una taula de la terrassa del bar Victòria, situat davant del Parlament de les Illes Balears, parlant qui sap de què. M’hi acost per parar l’orella, però només soc a temps de sentir com Jaume Font diu, “Me’n vaig, que ara he d’entrar a IB3 Ràdio”, mentre abandona el seu seient. Com que queda una estona, entr jo també al bar, que fins no fa gaire era encara un local antic, amb futbolí i tot, i que ara ja ha estat degudament gentrificat i convertit en un d’aquests llocs que semblen franquícies en un aeroport. Deman un cafè amb gel i, com és de rigor també, me’l serveixen amb llet: el misteri de la confusió sistemàtica entre el “gel” i la “llet” per part de molts cambrers haurà de ser un dia investigat per filòlegs i parapsicòlegs.

Orígens de l’edifici

Com succeeix amb altres parlaments, l’edifici del de les Illes Balears no va ser construït en el seu moment per exercir de domicili de la sobirania del poble. Ho va ser, a mitjans del segle XIX, per servir de seu al Círculo Mallorquín, que era la societat recreativa i cultural que aplegava els botifarres i els nobles més o menys decadents de Palma, aquella alta societat ciutadana i profundament provinciana que Llorenç Villallonga encara va ser a temps de retratar (i de caricaturitzar) magistralment a les seves novel·les, en particular a l’esplèndida Mort de dama. Aquí, els distingits membres de les cases més bones de Ciutat hi celebraven els seus balls, hi feien les seves vetllades musicals i poètiques, i hi acudien a llegir llibres o premsa, i a conversar o passar l’estona jugant a jocs de taula, o, senzillament, a vigilar-se i observar-se entre ells per després poder xafardejar a pler. En conseqüència, l’esperit de l’immoble concorda amb el d’aquells que el varen fer aixecar per gaudir-ne a la seva manera: la pàgina web del Parlament que “combina un exterior sobri amb un interior elegant i distingit que escenifica un ambient noucentista”. Potser seria més adequat treure l’adjectiu “noucentista” i cercar-ne un altre, fins i tot inventar-lo: ‘coliflòric’, per exemple. En tot cas, per a qualsevol lector de Mort de dama no resulta gens complicat imaginar dona Obdúlia, la sempre ostentosa i sovint una mica obtusa gran dama que a la novel·la s’esllangueix al llit de mort sense aturar-se de donar ordres, evolucionant en els seus anys d’esplendor per aquestes estances, fos per assistir a un dels memorables recitals de la torturada poetessa Aina Cohen o fos per barallar-se amb l’arxiduc Lluís Salvador en persona sobre matisos relacionats amb l’olor corporal de les persones.

Però avui dia el Círculo ja no és un club privat destinat a les soirées galants, sinó l’indret on els representants de la ciutadania, altrament anomenats polítics, es troben per contrastar punts de vista sobre el regiment de la cosa pública (seria interessant què els semblaria a molts dels antics assidus al Círculo que el seu exclusiu espai d’esbarjo sigui el lloc que simbolitza el poder del populatxo). És, en definitiva, la institució política més important d’un país, i per aquest motiu qualsevol ciutadana o ciutadà de les Balears li hauria de professar respecte, perquè respectant el Parlament representa que ens respectam tots nosaltres. És el fonament de la democràcia representativa, que al cap i a la fi és el sistema dins el qual no podem dir encara que visquem (com a democràcia ens queda molt a millorar) però sí aquell dins el qual aspiram a viure.

Etimologia

Etimològicament, i com és obvi, el mot ‘parlament’ procedeix del verb ‘parlar’, i això és el que es ve a fer aquí. No sempre, però, el fet de parlar es produeix amb la fluïdesa que seria desitjable, o que mostraven Font i Vidal relaxadament asseguts a fora. A la cafeteria del Parlament, punt gairebé tan neuràlgic com la mateixa sala de sessions, les escasses taules estan ocupades per diputats i diputades que prenen alguna cosa i conversen, sí, però per donar-se la raó, perquè són sempre del mateix grup: els socialistes seuen amb socialistes, els ‘peperos’ amb ‘peperos’, els de MÉS amb els de MÉS, i així successivament, respectant també els diferents corrents, vectors i afluents interns de cada formació. En una paraula, que tendeixen a parlar més amb aquells amb els quals també s’entenen més. A la barra, el conseller Iago Negueruela sembla enfrontar-se tot sol a un plat de galletes trempades, amb el posat concentrat i resolutiu que li és característic, però al final li serveixen un cafè amb llet i les galletes se les endú algú altre.

Però dins l’hemicicle, per descomptat, és on l’escenificació que s’hi ve a celebrar es posa al seu ple rendiment, i aquí la paraula ‘escenificació’ no s’ha de prendre com a despectiva: el Parlament, com hem dit, és una representació del poder popular, i tot poder comporta una litúrgia i, per tant, una posada en escena. Tant és així, que existeix una zona reservada als particulars que vulguin assistir a les sessions, com qui va a passar un dia a les carreres o una nit a l’òpera. Els ciutadans que acostumen a assistir a les sessions de control són ja parroquians habituals, un grup d’homes jubilats que passen gust de seguir en directe els intercanvis dialèctics de ses senyories. I per les seves opcions ideològiques, conformen un ventall que gairebé representa un parlament en petit, gairebé una comissió com les que se celebren a la sala Verda de la casa: hi ha un senyor de la dreta extremadament moderada, que de vegades decora la seva vestimenta amb una insígnia franquista i que no dissimula la seva simpatia pels representants del PP i Ciutadans, un altre de moderat que de vegades coincideix amb els socialistes, de vegades amb els ‘pineros’ i, fins i tot alguna vegada, amb els ‘messeros’, o un altre més dins l’estil padrí flauta que se sent més a prop del grup de Podem, sector Laura Camargo. Sigui com sigui, tots ells segueixen el debat en un respectuós silenci, mentre són els diputats els que de tant en tant alcen la veu (Marga Prohens n’és especialista) o prorrompen en aplaudiments, cops amb les palmes de les mans damunt els escons i murmuris i espants de desaprovació, segons com de grossa consideren que l’ha dita l’adversari que està en possessió de la paraula. Alguns brillen amb llum pròpia, com Xavier Pericay, que en cada intervenció continua sense aconseguir dissimular el seu fort accent de Barcelona (sembla que li faci por que els seus el puguin acusar de català) o l’expresidenta de la Cambra, Xelo Huertas, que seu al costat de Pericay i no abandona ni per un moment la seva expressió de pocs amics. La que és o solia ser amiga seva, Montse Seijas, arriba tard i segueix la sesió dempeus, mantenint així la seva protesta personal pel fet que la Mesa no li assigna l’escó al lloc que ella afirma que li pertany. L’actual president, Baltasar Picornell, es dedica a llegir els números i els enunciats de les preguntes i les resolucions, i a donar els torns de paraula i avisar els oradors quan s’excedeixen en el temps, i ho fa amb una dolçor beatífica, com si volgués adormir un infant. Ho aconsegueix a mitges amb Alberto Jarabo, que dormita al seu escó fins que Pep Melià, d’El Pi, se li adreça directament i el treu del món de l’abstracció.

Sala de les Passes Perdudes

En sortir o entrar de l’hemicicle, el visitant passa per la sala de les Passes Perdudes, on pot aturar-se a admirar dos quadres de gran format i categoria: l’Entrada de Carles V a Ciutat de Mallorca, de Joan Bauzá, i, sobretot, L’entrada de Jaume I el Conqueridor a Madina Mayurqa, de Ricard Anckermann, pintor sobre el qual l’economista Miquel Alenyà acaba de publicar una monografia ben recomanable ( Ricard Anckermann. Vida, obra i mestratge, a Edicions Documenta Balear). Després de fer-ho, és el moment de deixar el Parlament i els fantasmes villalonguians que ballen dins les seves estances. En tot el que tenim de millor i de pitjor com a societat, ells, com els nostres representants electes, són allà per representar-nos.