Palma toma les murades

El segle XX comença a Palma amb un gran canvi simultani amb l’enderrocament de la murada i l’aprovació del Pla Calvet el 1901

El segle XX comença a la nostra ciutat amb un gran canvi simultani amb l’enderrocament de la murada i l’aprovació del Pla Calvet (o Pla de l’Eixample) el 1901. Aquest pla canviarà la fisonomia de Palma i en marcarà la manera de ser. Als anys cinquanta del segle XIX, per tot Europa s’estén la filosofia econòmica liberal, filla d’una burgesia que està desenvolupant una nova forma de capitalisme. Del capitalisme mercantil que havia generat el creixement d’aquesta classe social, s’estava passant al capitalisme financer, en el qual la urbanització de les ciutats i la consegüent inversió immobiliària juguen un paper molt important, fet que va propiciar el creixement dels negocis urbanístics. Per això, no és d’estranyar que es començàs a parlar del tema de l’Eixample de Palma el 1859, per part de Pere d’Alcàntara Penya. Durant el Sexenni Progressista, el 1873, ja es va aconseguir tomar una part de la murada davant la Llotja.

La filosofia higienista va ser la justificació popular més important per impulsar les reformes a Palma, com l’enderrocament de les murades i les canalitzacions d’aigües. El procés d’enderrocament de les murades era molt complicat i no estava absent de l’especulació econòmica a causa de la requalificació urbana de les “zones polèmiques” que delimitaven l’entorn de la murada.

L’Ajuntament va insistir durant tot el 1901 que volia el permís per tomar la murada de terra. Primer va arribar un permís per fer un enderrocament parcial en tres trams de 20 metres i, com que l’Ajuntament no ho va acceptar, va arribar el definitiu en forma de telegrama signat pel general Weyler, que en aquell moment era ministre de la Guerra, essent batle Enric Lladó.

Quant a les persones que varen impulsar el Pla d’Eixample de Palma, es tractava de gent progressista. El mateix Calvet Girona fou el 1906 regidor i batle de Palma pel grup republicà. Eusebi Estada va ser el primer que el 1885 posà de manifest la necessitat d’un canvi radical de la ciutat. Manifestaven la inutilitat estratègica de les murades i la possibilitat d’ocupar les anomenades “zones polèmiques”, l’espai de 1.250 m entorn de les murades en què no es podia construir. Deien que la població estava amuntegada i amb unes condicions sanitàries molt deficients.

Enderrocar les murades significà el progrés. Els conservadors, com Bartomeu Ferrà de la Societat Arqueològica Lul·liana, foren l’única veu de pes que s’hi oposà. El valor patrimonial de la murada no pesava tant com el seu enderrocament: per als progressistes era “un cinturón de piedra que nos oprime i mantiene el aire fétido”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF