Palma immersa en la Segona República

En els primers anys del segon bienni republicà, Ciutat vivia amb dificultats, però amb un gran sentiment de llibertat i de generació d’idees

En aquests primers anys de la República, Palma vivia amb dificultats, però amb un gran sentiment de llibertat i de generació d’idees, amb grups i col·lectius que volien una altra ciutat. Entre els molts episodis interessants que va viure la ciutat els anys del segon bienni republicà, entre el 33 i el 35, dos varen cridar especialment l’atenció de tots els ciutadans: el de l’empresonament i la fuga de Joan March i el dels decrets inspirats per Franco que anaven en contra del turisme.

Joan March Ordinas va continuar sent el protagonista polític de Palma i, en part, també de l’estat espanyol. Fou diputat a Corts Constituents el 31 per al nou partit que ell havia creat: Partit Republicà de Centre, ja que els liberals i conservadors havien quedat fora de joc. Més tard, tornà a guanyar les eleccions amb coalició amb el centre regionalista i la dreta el novembre del 33, i el febrer del 36 guanyà novament en contra del Front Popular, amb la gran coalició de dretes, aquesta vegada encapçalant la llista electoral el seu fill, Joan March Servera. Durant la República, fou perseguit i empresonat, i acabà fugint de la presó i finançant part del cop d’estat de Franco. N’hi ha que diuen que també va ajudar la Sanjurjada de 1932, ja que Juan Pujol, tot un personatge, director d’ Informaciones, diari editat a Madrid i propietat de March, n’havia redactat el manifest. Curiosament, aquest Juan Pujol fou elegit diputat per Balears el 1936, dins la llista de la CEDA, per pressions de Joan March. Coneixia el govern republicà la perillositat de la manera de maniobrar de Joan March? Per respondre aquesta pregunta cabdal, reproduïm unes paraules que va dir el ministre d’Hisenda, Jaume Carner, al Parlament espanyol, quan es parlava de Joan March i la gestió del monopoli del tabac, motiu pel qual va acabar a la presó:

“Ah!, és que March és un cas rar [rialles]. Perdonin els senyors diputats que els digui que això no és per riure. Potser la República un dia haurà de plorar! March és un cas extraordinari; March no és enemic de la República ni amic de la República; March no fou amic ni enemic de la dictadura; March no fou amic ni enemic de la monarquia; March no és amic ni enemic de ningú; March és March”. I més endavant del discurs va dir aquella frase tan famosa: “El senyor March, en aquest nou règim, està en la mateixa situació que en temps de la monarquia, o la República el sotmet o ell sotmet la República”.

Una vegada a la presó, March va jugar la seva darrera carta política i la va perdre. El setembre de 1933 hi havia eleccions al Tribunal de Garanties Constitucionals. Va presentar a votació dels ajuntaments de Balears la seva candidatura per formar part com a vocal del tribunal. Va guanyar la votació a l’Ajuntament de Palma i a la majoria d’ajuntaments de Balears. Per primera vegada es feia visible una nova aliança, ja que va guanyar gràcies al suport dels seus anteriors enemics polítics (exmauristes i conservadors). Malgrat aquesta victòria regional, després no va tenir suficient suport estatal i la seva candidatura fou declarada incompatible. Començava així una altra etapa de la vida de Joan March, que començarà amb la fuga de la presó i la lluita per altres mitjans contra la República.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF