Paisatges perduts

GeògrafRecord una sortida de camp acompanyant Miquel Grimalt Gelabert amb els alumnes de Geografia Física de la Universitat. Des de la coma de Son Torrella ens enfilàrem pel pas de n’Alí cap a la serra de Cúber. El canvi de vessant ens va descobrir el pla de Cúber. Amb la mirada cap al pantà, en Miquel es demanà com devia ser el paisatge desaparegut sota l’aigua.

L’any 1956, “l’any de la neu”, en Toni de Cúber tenia sis anys quan quedà aïllat amb son pare i sa mare a les cases de Cúber a causa de la neu. Recorda que la nevada vingué en tres onades, una darrere l’altra. Cada dematí, en obrir les portes de casa, hi havia neu fins a dalt del portal per culpa del vent i, per poder sortir, havien de llevar la neu amb la pala. Malgrat la situació d’aïllament, estaven tranquils: havien fet matances i tenien el rebost ple. A més a més, tenien una ràdio i electricitat gràcies a una instal·lació amb bateries de vidre i un motoret de benzina. Passaren dos mesos fins que baixaren a Orient. En Toni recorda que sa mare deia: “Dels nirvis hem fet un clot davant la foganya”.

He visitat en Toni al seu estudi de Can Puig, a Sóller, amb la intenció de recuperar els noms del paisatge perdut sota l’aigua del pantà. La fotografia aèria de 1956 -el vol dels americans- ens guiarà per l’antic pla de Cúber, a fi d’identificar els elements que formen part de la memòria d’en Toni.

Començam pels sestadors, on “hi havia una part amb un quarto per als missatges i a una altra la païssa, amb un corralet on es feien cards per a formatge -cards colers. Cada any ma mare tallava les deixones dels cards i les assecàvem i era la base per al formatge. Més avall hi havia l’aprés -on munyíem les ovelles- i que connectava amb els corrals grossos”.

“Després venien els corrals de porcs, i el camí de Lluc i de l’Ofre passava per aquí, cap al pont on s’ajunten dos torrents: el que ve de l’Ofre i el que ve de Son Torrella. Aquí, devora aquest xaragall, feia una mica d’embassada i s’hi feien molts de joncs i bova”.

La Tanca d’Enmig, al centre de la vall, era la més fèrtil de la finca, amb la terra més bona i on sembraven blat xeixa. Fora de la Tanca començava a haver-hi fiters, on la terra era més magra, hi sembraven civada. La Tanqueta era al costat del bosc i tenia bona terra. També hi havia un forn de calç. En Toni recorda haver-lo vist marxar quan era molt nin, amb feixina d’alzina.

Ens aturam a na Franquesa, segons explica en Toni “ara li diuen la Rateta”. “Tenia tot un coster de terra, amb molt poca roca -tot se sembrava. Fa un temps ho reforestaren. Hi havia síquies fetes de pedra i tot això. Tot el coster estava arreglat per sembrar i aquella màquina va fer un desastre”.

“Això és el garatge on mon pare amagava el cotxe. Això és el camí cap a Orient, on encara es veu cosa. Mon pare va comprar un cotxe d’aquest... Al Capone, talment, amb les baranes i de nou places, havia estat un taxi de Barcelona... Citroën Pato, jo no sé de quin any era... Hi podíem anar a Inca, perquè a Sóller encara no havien fet la carretera. De Sóller pujàvem a peu, amb les someres i les mules, però mon pare, quan va sentir que farien una carretera, va dir ‘em compraré un cotxe”.

“Hi havia molts de noguers, tota la resta eren polls i plataners, molt grossos, morers i, a l’hort, sobretot pomeres, hi fèiem verdura i hi fèiem de tot”.

“Aquí es veu el Molinet. D’antic havíem provat de muntar un molí de vent, per fer corrent, que ara està a l’altura de la presa, però com que el vent canvia molt, no anava bé. L’Alzina, l’Hort... aquest xaragall ve del pas de na Perota, damunt hi ha una font molt poderosa. Si féssim la llista de les barraques de roters... n’hi havia un munt”.

“Això és el Galliner, aquest racó d’aquí, perquè deien que aquí era molt bo per a la caça, que pareixia un galliner de bitxos que hi havia, guàtleres i conills... i crec que per això li devien dir el Galliner. Aquí hi havia un corral per tancar els animals, el corral de la Tanca dels Roters”.

“Qualque vegada vaig veure passar l’aigua per damunt el pont, el que passa és que el torrent que ve del puig Major s’avenca quasi tot. Aquí hi havia la font de les Cases, aquí, ran del torrent, hi havia un pouet i a l’estiu anàvem a cercar aigua fresca, era molt fresca. Era un pou que estava aferrat al torrent. Durant tota l’obra del puig Major venien a cercar l’aigua aquí, perquè a Son Torrella no n’hi ha”.

Sobre el pantà

“Això, com que feia tants d’anys que en xerraven, que quasi no ens ho crèiem. Devers deu anys seguits feren sondejos, venien uns poblers que ja eren com de la família, estigueren devers deu anys fent forats per aquí, en feren a centenars i centenars, pertot. Llavors venia un geòleg i mirava les prospeccions i deia ‘això és un colador’, no és com el Gorg Blau. Darrere els Sestadors feren uns barracons i hi guardaven els estris”.

“Després hi havia uns americans que feren un pou molt fondo, tenien una maquinària molt potent, però amb la primera onada de neu partiren. Mai vaig saber per què feien aquell pou tan fondo devora les cases. S’ho endugueren tot... no deixaren cap mostra. També vàrem viure l’explosió del puig Major. Va ser un espectacle -penós- però un espectacle”.

Malgrat que els topònims del pla de Cúber han desaparegut dels mapes, don fe que continuen vius a la memòria d’en Toni, de la mateixa manera que, a la novel·la Moby Dick, de Herman Melville quan, Ishmael, referint-se a l’illa de Rokovoko, afirma: “No és en cap mapa; els veritables llocs mai hi són”.