Els PCB, els químics prohibits que encara maten

Ja fa anys que la paraula amiant provoca indignació. Fa pensar en una empresa: la Uralita, que va produir aquesta fibra tòxica durant dècades. En dues malalties: el càncer i l’asbestosi. I en les famílies que segueixen perdent familiars gairebé vint anys després que se’n prohibís la fabricació. Però de lluites contra substàncies tòxiques n’hi ha moltes. Un cas semblant al de l’amiant, encara que molt més desconegut, és el dels compostos policlorobifenils. Els anomenats PCB també es van fabricar a nivells industrials arreu del món, però l’Organització Mundial de la Salut va obligar a parar-ne la producció molt abans perquè eren tremendament tòxics. Des de finals dels setanta que la comercialització dels compostos d’aquesta família està prohibida. La comunitat científica i els afectats insisteixen: en aquests casos, no n’hi ha prou aturant-ne la fabricació. La prova és que els PCB continuen instal·lats a la cadena alimentària i continuen matant quaranta anys després de la seva retirada.

Un dels motius que explica la resistència d’aquest verí és que els policlorobifenils tenen una gran capacitat d’enganxar-se als teixits greixosos dels éssers vius i danyar els organismes. De fet, segons un estudi publicat per la revista Science, les orques podrien ser les pròximes víctimes dels PCB. Els científics que l’han elaborat asseguren que la presència d’aquests compostos als oceans amenaça amb acabar amb la meitat de la població d’aquest cetaci al planeta. Per al biòleg del Centre d’Estudis Avançats de Blanes, Enric Ballesteros, les previsions són demolidores perquè si els PCB estan matant els grans depredadors dels mars vol dir que ja s’han passejat -i acumulat- per tota la cadena alimentària. “Del fitoplàncton van passar al zooplàncton, i llavors a les sardines, que se les va menjar el verat, i així amb la tonyina, la foca i, finalment, l’orca”, recorda l’investigador sobre el recorregut d’aquests tòxics en el medi marí.

Com era de suposar, els policlorobifenils també estan afectant les espècies terrestres, com ara els humans, que han caigut en aquesta trampa en ingerir altres animals contaminats. Un dels investigadors que ho comproven cada dia és Miquel Porta, que treballa a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques. Ell i el seu equip ja fa anys que es dediquen a prendre mostres de sang aleatòries de ciutadans catalans per mesurar-ne la quantitat de PCB que contenen. Quan li preguntem pel que hi troben, ell no se sorprèn ni una mica, però el diagnòstic que emet és dur: “Amb més o menys concentració, trobem que totes les persones tenim policlorobifenils al nostre cos”. Diu que part dels diagnòstics de diabetis, càncer, infertilitat i hipotiroïdisme es deuen a la presència de policlorobifenils. I es queixa de la manca de conscienciació: “És absurd pensar que li passarà a una orca i no al teu fill: nosaltres també formem part del medi ambient!”

La planta de Flix

Una altra de les raons que explica per què els policlorobifenils segueixen perjudicant el medi ambient quaranta anys després de la seva prohibició és que encara hi ha molta maquinària antiga que no ha sigut retirada. Per exemple, a Catalunya, segons dades del departament de Territori i Sostenibilitat, hi ha almenys 1.400 aparells que segueixen contaminant el nostre entorn. I aquí hi ha l’origen del problema: si l’Organització Mundial de la Salut en veta la circulació però no obliga els estats a netejar els seus territoris de maquinària vella, el verí segueix actuant. “Ara mateix l’estat espanyol està complint amb la normativa europea: caldria voluntat política per retirar els residus que queden”, afirma el científic especialitzat en toxicologia ambiental, Carlos Barata, que ha participat en el diagnòstic d’alguns “punts calents” de policlorobifenils.

Arreu del món la majoria de dispositius que continuen actius són transformadors elèctrics de la marca Monsanto, ja que la propietat estrella dels PCB és que són molt bons aïllants tèrmics. A Catalunya, però, els rius estan especialment contaminats. Sobretot a les Terres de l’Ebre, perquè va ser allà, a la localitat de Flix, que va funcionar l’únic complex electroquímic espanyol que va produir policlorobifenils durant el segle XX. Es calcula que, durant els anys que va estar activa, Ercros SA va abocar al riu Ebre més de 700.000 tones que contenien aquest i altres compostos tòxics.