Pau Donés: “L’1 de gener pararé. La vida de l’artista és un disbarat”

Entrevista al vocalista, guitarrista i compositor de Jarabe de Palo

ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS Periodista

En Pau Donés Cirera (Montanui, la Franja de Ponent, 1966) ens ha proposat fer l’entrevista a les 10 del matí, que és una hora bastant inusual per als artistes que acostumen a actuar de nit. Però ell
arriba encantat a l’ARA, somrient i abraçant fort. Només porta una samarreta de màniga curta sota l’abric en un dia rúfol. Ja ho diu ell, que és intens i diürn. Hores abans que Donés han arribat un cedé de 13 cançons que ha enregistrat amb l’Orquestra Filharmònica de Costa Rica i el llibre gros i de tapa dura 100 letras (Jarabe de Palo) (Tronco Records, 2018). Sense voler-ho semblen una prova material de la feinada que ha fet durant vint anys abans d’aturar-se per una bona temporada. Perquè en Pau Donés l’1 de gener del 2019 canvia de vida. Marxarà a viure a un altre
continent. A viure en el sentit més planer de l’expressió: fer vida casolana, fer-li l’entrepà cada matí a la seva filla, cuinar per als amics i compondre pel plaer de la música, o sigui, el que els artistes de la maleta perenne oberta als peus del llit en diuen “viure com una persona normal”.

Faràs dos recitals seguits a Luz de Gas a benefici de la Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO). Com ha anat això?

Quan em van diagnosticar el càncer, el mes d’agost del 2015, vaig conèixer el VHIO, perquè va ser on em van tractar, i ja vam fer dos concerts amb el pianista Jaime de Burgos i vam recaptar 90.000 euros. I aquest any toca, i vam trucar al Fede Sardà i cap problema, el desembre faré dos concerts a benefici del VHIO. La particularitat és que aquest cop convidem amics a cantar les seves cançons: Luz Casal, Manolo García, Mari de Chambao, Carlos Tarque de M-Clan, Antonio Orozco, Dani Martín, la Rosana... El primer va ser Jarabe contra el cáncer, aquest seria Jarabe y amigos contra el cáncer.

No pares. Has gravat tretze cançons amb la Filharmònica de Costa Rica.

A Costa Rica el Paul Rubinstein va fer els arranjaments i jo em preguntava: “Vols dir que ho sabré fer?” De cantar amb una bateria, un baix i una guitarra, en 20 anys més o menys n’he après. Però amb una orquestra filharmònica... I, en canvi, va ser xulíssim. Crec que les cançons de Jarabe mai havien sonat tan boniques com ara, arranjades per una orquestra. És molt melòdic, superpotent.

I has publicat un llibre amb 100 lletres de Jarabe de Palo, amb la reproducció al costat del full on les vas escriure a mà

A la portada hi ha la primera demo que vaig enviar a les discogràfiques, amb una casset. I no hi diu “Jarabe de Palo”, hi diu “Palo”. Aquest és el primer nom que se’m va acudir per al grup. Per cert, aquesta demo té una gran anècdota. Em vaig equivocar de caixa i vaig enviar a la Sony una casset com aquesta però amb la cinta en blanc. Al cap d’un dies em contesten: “ Querido Pau, gracias, pero tu propuesta no encaja dentro de los planes de la compañía ”. No s’ho havien escoltat! Però torno al llibre: és un homenatge a les lletres. Hem gravat 100 cançons, i d’aquestes potser se’n coneixen 15 o 20. D’aquestes, les lletres d’unes 5. Però que passa amb les altres 80?

Per què?

La música és el que sedueix, però el que fidelitza és la lletra. Quan t’enamores, la part estètica és la primera, la música seria el físic. Conèixer la persona és el que et fa enamorar-te’n de veritat. Amb les lletres és el mateix: són el que arriba.

Per això dius que les lletres són les grans perdedores.

Sí. Si et dic que cantis La flaca, en sabràs la tornada o alguna estrofa, si n’ets fan. El Depende també. Però la lletra de l’estrofa potser no. Humo és un tema harmònicament molt maco, però el que et dona la bufetada és la lletra. No he escrit mai una cançó per motius estètics, sempre és per intentar commoure la persona que l’escolta. Com deia l’Antonio Vega, els músics escrivim cançons perquè tenim problemes per comunicar-nos de manera convencional. És molt difícil dir-li a algú que l’estimem, però li podem fer una cançó estupenda. En el meu cas, ¿quan li he dit a algú que l’estimo? Poques vegades. A la meva filla potser sí, però a la seva mare... ¿l’hi vaig dir alguna vegada? De cançons n’hi vaig fer moltíssimes.

Total, que no pares.

Sí que paro. L’1 de gener pararé. Soc una persona bastant intensa, en general, i les coses me les prenc molt apassionadament. Si no, no les sé fer. Segurament soc músic perquè treballava de moltes coses i n’acabava fart. O l’amo acabava fart de mi. Han sigut 20 anys intensos i ara és el moment de parar. Fem el llibre, els discos, els concerts, acabem amb un concert superxulo a Tarragona. Però després d’això, jo vull fer altres coses. Porto 20 anys connectat a la música i sé que hi ha altres coses a fer.

Com ara quines?

Per exemple anar a comprar el pa al matí. Estar-me un mes a casa sense haver de marxar cada setmana. Portar la meva filla a l’escola. Quedar amb els amics i preparar-los el dinar; m’encanta cuinar.

Pensava que diries escriure, fer pel·lícules, pintar, ceràmica...

Viure com una persona normal. La vida de l’artista és un disbarat, i per a nosaltres és un gran què. Jo vaig deixar de portar una vida quotidiana i m’agradava no saber si avui era dilluns o dimarts, se me’n fotia tenir vacances o no. Arribar el cap de setmana i marxar. ¿Saps què passa? Per la vida que he portat, cada cop em costa més que hi hagi coses que em sorprenguin o m’emocionin. I n’he trobat una que em té totalment apassionat, que és el surf. Agafar la taula, enfilar-t’hi i fuuuu...

On ho fas?

Com que visc al Pirineu, vaig a les Landes, al País Basc francès. L’any que ve és la meva prioritat, aprendre a surfejar.

Els amics et deuen dir que d’aquí tres mesos tindràs mono de tornar als escenaris.

Ja em passa ara. Anem acabant la gira i ens ho passem molt bé. Però m’és igual, ja em passarà. Continuaré component. Un dels meus grans anhels d’aquesta etapa és tornar a l’estudi, però sense pensar que els temes són per a un disc o una gira. Escriure cançons i gravar-les per plaer. L’any passat vaig fer 122 bolos i vaig estar a casa dos mesos com a molt temps. He viscut així vint anys. Torno al surf. Érem a la vora de la platja, vam veure una onada i hi vam pujar, vam començar a surfejar amb La flaca, Bonito, Depende. Ara un disc que no funciona i som dins de l’onada. Ara a sobre, ara a dintre. La platja era allà i nosaltres sempre érem a l’onada. Ara anem a la sorra i seiem una estona, que ens toqui el sol, per comentar-ho, fins i tot per prendre una canyeta i mirar les onades i, si n’hi torna a haver una de no gaire grossa, tornar a agafar el corrent.

Què experimentes quan fas surf?

No sé com explicar-ho. Com quan ets a dalt de l’escenari. Entre plaer i perill, com la vela. Benestar, que crec que té a veure amb la llibertat. Agafes el neoprè, la taula, et fiques a l’aigua i ja hi ets, amb la taula i l’onada, tranquils. Agafes el corrent, nedes una mica, veus l’horitzó. De cop et ve una onadeta i et remolca. I surts de l’aigua sentint-te bé, això és el que no sé explicar. La mare de la meva filla, quan vivíem junts ho feia, i jo em quedava al bar fent una canya i passava d’empassar-me aigua amb sal. L’any passat ho vaig provar i em va encantar. Una certa relació amb aquella sensació l’havia tingut amb la neu. De petit esquiava, vaig fer snow, i quan cau una bona nevada, pujar un pic i baixar lliscant per un bon tou és una sensació increïble.

¿Al gener pararàs per la teva filla?

No. “ Me paro, que no me piro ”. Paro, no plego. No em retiro. No paro ni per la meva filla ni per la malaltia. La filla és important, esclar, té catorze anys, em vaig perdre la seva infància i no em vull perdre l’adolescència, tot i que ella diu: “Quin rotllo veure’ns cada dia”.

¿I del càncer com estàs?

Com em veus?

Intens, divertit.

Doncs estic així. Fa una estoneta parlava amb el doctor Tabernero, cap del VHIO. Estic amb la meva químio, que supervisen, i algun dia estic més cansat. No soc Superman. Si ho fos, no tindria càncer. El que he fet és buscar on és el límit. El meu cos em diu una cosa i el cap a vegades em diu el mateix, que em quedi al sofà perquè estic fet caldo. Però hi ha una cosa dins meu que diu: “¿I si surto a passejar el gos? ¿O pujo una estona a l’estació i faig quatre baixadetes? Llavors ho provo i faig 10 baixades i quan arribo a casa estic cansat però el cos ha generat una medicina natural. Amb càncer també es pot fer. Es poden fer concerts, es pot viatjar, es pot fer l’amor i altres coses.

Et vaig veure en una conferència davant de tot de metges on vas explicar com li vas dir al teu pare que estaves malalt.

Aquestes coses s’han de dir amb compte. Li vaig dir que li havia de dir un parell de coses. “La primera és que no m’estic morint”. “Per què m’ho dius, això?” “Perquè tinc càncer”. Si li hagués dit que tenia càncer ja no m’hauria escoltat, perquè és he avy. A la meva filla li vaig dir que havia anat al metge i m’havien trobat un tumoret, que m’hauria d’operar. Va venir uns dies després dient que a l’escola havien dit que tenia càncer. “Sí, ja t’ho vaig dir, que tinc un tumor”. Són coses que s’han de dir, sempre he intentat donar una exposició positiva a la malaltia. Ara bé, reconec que cada vegada que faig el pallasso anant a la químio amb botes d’esquiar o barret de mariachi, penso que hi ha famílies a qui se’ls està morint algú. Em ve al cap el cas del Carles [Capdevila], amb qui vaig coincidir a la Vall Hebron. És important transmetre que amb càncer es pot viure de manera normal, i fins i tot estar content, però mai oblido que hi ha gent que està patint.

¿Ja has vist la pel·lícula de Queen?

No soc gaire fan de Queen, però el que han fet aquests tios... Eren músics de formació molt potent. Venien de la clàssica, alguns. Van fer cançons impressionants, una rere l’altra. I el Freddie Mercury, amb el seu registre vocal, i la capacitat d’interpretació i composició...

¿De qui eres fan?

Jo era més dels Rollings. Quan vaig començar a poder-los anar a veure era un espectacle d’estadi olímpic. Hi he anat dues vegades, i a la tercera ja està. M’hauria agradat veure’ls a la plaça de toros o un lloc més petit. L’espectacle no m’interessa tant. Musicalment, a tope. Soc molt fan de les cançons de Keith Richards, i d’algunes de Mick Jagger. També soc de Bowie, de Bob Marley, de Lou Reed... I del que més, de l’Antonio Vega. Per a mi ha estat un tio màgic.

Pau, que vagin be els concerts i fins aviat.

Ens trobarem a la plaça comprant peix i verdures.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF