Òscar Camps: “Un rescat no acaba fins que els nàufrags no són desembarcats”

PalmaLa notícia del vaixell 'Aquarius' ha tornat a posar sota el focus mediàtic la crisi de refugiats que des de fa uns anys es viu a l’Àfrica, la mar Mediterrània i Europa. Òscar Camps, socorrista, empresari i activista català, va fundar el 2015 l’ONG Proactiva Open Arms per, sempre en coordinació amb les autoritats marítimes estatals, ajudar a rescatar refugiats nàufrags. El proper dimartsa les 18 h, la vigília del Dia Mundial dels Refugiats, participarà en el cicle Xerrades al Consell per explicar la tasca de la seva organització.

Què vàreu pensar quan vàreu saber que el 90% dels eurodiputats s’absentaren del Parlament Europeu en el debat sobre la crisi de l’'Aquarius'?

Jo hi he anat sis vegades, al Parlament Europeu, i en general sempre hi han vingut els mateixos, a escoltar. Els grups que s’interessen per la qüestió són una minoria, lamentablement. Veient quina és la posició de la Comissió Europea, per tant, no ens sorprèn que al ple hi hagués pocs eurodiputats. Molts s’emocionen i ploren quan els expliques, per exemple, que la gent que s’escapa de Líbia ha patit extorsions, violacions, tortures... Però ells l’endemà ja estan amb un altre tema, i se n’obliden. El que tothom hauria de tenir clar és que el desequilibri econòmic entre Europa i l’Àfrica és tan gran que és impossible que la gent d’allà no vulgui venir. Si venen, no és perquè les ONG facem d’efecte crida. Des dels orígens, l’espècie humana s’ha desplaçat per la terra cercant un lloc millor per viure. No els ha aturat mai res: ni les muntanyes més altes, ni el mar, ni res. Algú pensa que ara una tanca de quatre metres aconseguirà aturar-los?

El nou govern italià no ho acaba d’entendre, això.

Itàlia té signats uns compromisos internacionals, i ha d’assumir-los i complir-los. El que no pot fer Itàlia davant una situació com la de l’'Aquarius' és denegar un port segur a cap vaixell que hagi rescatat nàufrags. El dret marítim internacional especifica que davant una situació de perill per a vides humanes tots els vaixells de la zona han de deixar de fer el que estan fent i prioritzar el rescat posant-hi tots els mitjans al seu abast i en coordinació amb Roma, des d’on se’ls ha de facilitar un port segur. Un rescat no acaba, això s’ha de tenir clar, fins que els nàufrags no són desembarcats en un port segur.

La responsabilitat italiana és total, doncs.

Tots els rescats es fan segons la coordinació de la guàrdia costera italiana. Mai no es fa res sense que ells ho sàpiguen i sense la seva coordinació. Les ONG mai no navegam pel nostre compte. No proporcionar un port segur després d’un rescat és contravenir el conveni SAR (‘recerca i rescat’, en les seves sigles en anglès), el dret internacional marítim i tots els acords internacionals sobre els drets humans. Perquè no es tracta de migrants, com tan sovint es diu. Quan hi ha vides en perill al mar, no s’han de fer distincions: no hi ha pescadors, turistes, esportistes, migrants... O hi ha navegants o hi ha vides en perill: això és tot. Quan des dels centres de coordinació o des de la guàrdia costera s’avisa que hi ha un vaixell de migrants en perill, s’està fent una distinció tendenciosa. És una manera de dir als vaixells de la zona que, si s’hi acosten, poden tenir problemes. És clar, la mateixa marina italiana està coordinada amb les patrulleres armades líbies per fer devolucions en calent. Espanya fa el mateix.

Espantar els vaixells de rescat d’organitzacions no governamentals és una estratègia que s’està seguint des de fa temps?

Com que a nosaltres se’ns ha judicialitzat, molts vaixells ara tenen por de ser encausats. Itàlia ha estat denunciada al Tribunal Europeu dels Drets Humans, i hi ha sentències que la culpen d’haver vulnerat els drets humans fent devolucions en calent. Nosaltres hem estat acusats pel fiscal de Catània d’organització criminal i de facilitació de tràfic de persones. La pena eren set anys de presó i una multa de tres milions de euros. Quatre jutges ens n’han exculpat, però el cas encara no està tancat. Tenint en compte que sempre treballam coordinats amb la guàrdia costera italiana, no entenem per què ells no estan imputats amb nosaltres...

Aquesta criminalització sí que deu posar la por al cos a tothom.

La criminalització és només el final d’una llarga cadena d’atacs que tenen l’objectiu de desacreditar les ONG que treballam al mar. Volen que ens n’allunyem. El director de Frontex (Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors dels Estats membres de la Unió Europea) va filtrar informes al 'Financial Times' en què s’assegurava que les organitzacions com la nostra teníem contactes amb els traficants i que érem un punt d’atracció de l’emigració. Els grups polítics xenòfobs de seguida s’apuntaren a la campanya de descrèdit contra nosaltres. Ens hem sentit molt sols. Els anomenats guardacostes libis, que van amb barques patrulleres regalades per Itàlia, que abans eren traficants i ara són milicians, estan finançats, armats i formats per la UE, i ens han disparat, segrestat i amenaçat de mort. Volen atemorir-nos, volen que deixem de fer el que feim.

Fins a quin punt la Unió Europea es desentén de la seva frontera sud?

La pressió migratòria la reben sobretot Itàlia, Espanya i Grècia. I estan abandonats. La UE fa que aquests països facin la feina bruta de tot el continent. I la fan: Grècia té un acord amb Turquia, Itàlia en té un amb Líbia, Espanya amb el Marroc, amb el Senegal... Paguen per militaritzar les fronteres, perquè aquests països els facin la feina bruta a ells. Però la gent que arriba a Itàlia no s’hi vol quedar. Les arribades a Itàlia han caigut un 74% respecte de l’any passat. A diferència del que fa Espanya, a Itàlia no els tanquen en un CIE. Molts d’ells se’n van a Europa. Ara Matteo Salvini, el ministre de l’Interior italià, ha dit que deportarà 500.000 persones. On les portarà? Com ho farà? Qui ho pagarà? I què passarà quan Itàlia torni a necessitar mà d’obra barata? Els faran tornar? La pressió migratòria és el gran problema d’Europa i ningú no es proposa resoldre’l anant al fons de la qüestió. Només hi ha populisme i electoralisme.

Més enllà del soroll puntual d’un cas com el de l’'Aquarius', a Espanya tampoc no és una prioritat.

Al sud d’Espanya cada setmana hi arriben en barca unes 500 persones. En mig any ja hi han arribat més de 10.000 persones, i no són les ONG, hi insistesc, les que feim un efecte crida. Com podem pretendre que una persona que no té futur perquè ha nascut i viu en un país deprimit, amb un govern opressor protegit per la UE, es resigni i s’hi conformi? La gent no té ganes de deixar el seu país, però si no poden viure-hi tranquils, amb uns mínims, marxaran i res no els podrà aturar.

Les solucions a curt termini que dona Europa a la pressió migratòria poden acabar girant-se en contra nostra?

L’objectiu de la Unió Europea és que els migrants no arribin, i qualsevol mitjà és vàlid per aconseguir-ho. S’estan finançant tercers països perquè retinguin persones en trànsit cap a Europa. S’estan militaritzant les fronteres. S’està dotant d’armament països molt inestables en què pot passar de tot i en què, en qualsevol moment, aquest armament pot ser usat amb altres objectius. Com ja he dit, però, als polítics els preocupen les estadístiques: volen reduir l’arribada de gent durant una legislatura i no es preocupen de res més.

La conclusió és que si no s’ataca l’arrel del problema, si no s’arregla el drama dels països d’origen, no hi ha res a fer.

La solució és a l’origen, però nosaltres no hi podem fer res: som pocs, no tenim recursos ni tampoc disposam d’una estructura suficient. No podem ni volem donar lliçons a ningú. Sí que hem mirat de sensibilitzar, de donar eines per al desenvolupament i d’explicar a les persones que si parteixen cap a Europa, no serà un viatge plàcid, que potser hauran de delinquir, que potser moriran... Ara bé, això ho pots dir a algú que viu en un país pobre però que no està en guerra, com ara Ghana, el Senegal, el Camerun, Costa d’Ivori... Als que viuen a Líbia, un país on es vulneren tots els drets humans, on hi ha tres grups armats que s’autoproclamen govern legítim i on hi manca de tot, no els pots dir que no provin de fugir.

Des de la seva fundació el 2015, quants milers de persones ha rescatat Proactiva Open Arms en alta mar? En aquest mateix període de temps, quantes es calcula que han perdut la vida?

N’hem rescatades 59.000. 30.000 i escaig a l’Egeu i la resta, al Mediterrani central. Quant als que hi han perdut la vida, això no es pot saber. Les xifres oficials només són de cossos trobats. Quan no es troben els cossos, o no hi ha testimonis del que ha passat, es diu que són desapareguts. Pensau que no hi ha llistes de passatgers, ni de sortides, ni de res. Ningú no ho controla. Molta gent ha fugit del seu país i no se n’ha sabut mai més res. Els seus familiars no saben si han mort al desert o al mar. N’hi ha molts i molts milers, de desapareguts.