Ocellaires del GOB, tocats de l’ala de la ciència

Adiferència del que se sol pensar, les falzies (Apus apus ) no s’alimenten exclusivament de petits insectes aeris (plàncton aeri). Això s’ha pogut observar a l’aeroport de Son Sant Joan i durant la temporada de cria d’aquesta espècie, quan es va comprovar que alguns exemplars s’havien alimentat en part d’insectes més grossos, cosa que fa augmentar la seva eficàcia de l’alimentació, ja que la captura és molt més rendible si ho miram en termes de quantitat i grams capturats amb relació a la recerca de recursos tròfics. Aquests insectes, dels ordres Coleoptera i Heteroptera, no tenen una capacitat de vol tan eficient com la d’altres grups d’insectes ni volen tan alt, fet que determina que les falzies hagin de volar molt a prop del terra per aconseguir la seva captura.

Aquesta observació forma part d’un article científic publicat pels naturalistes Xavier Canyelles i Lluís Parpal a l’ Anuari Ornitològic de les Balears de 2017, que va ser presentat la setmana passada en un acte organitzat pel Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) a l’edifici de la Misericòrdia a Palma. Es tracta del volum número 32 d’aquest anuari que anualment edita aquest grup ecologista, sota la coordinació de Carles López-Jurado i el patrocini de l’empresa Endesa. El comitè editorial de l’anuari està integrat per Daniel Hinckley, Félix de Pablo, Joan Carles Palerm, Lluís Parpal i Guillem Xavier Pons. L’avaluació de textos del volum 32 de l’anuari ha estat realitzada pels especialistes Enric Fusté, Miguel McMinn, Maxi San Miguel i Manuel Suárez.

Per fer l’article de les falzies, Canyelles i Parpal van tenir accés a vuit exemplars adults recollits per l’equip de control de fauna de l’aeroport de Palma. Aquests exemplars havien caigut damunt de les pistes a causa de la col·lisió amb dues aeronaus. L’estat dels cadàvers de les falzies va permetre realitzar necròpsies i estudiar alguns paràmetres biològics, a més del contingut estomacal encara sense digerir, amb espècies d’insectes trobades que són típiques de zones herbàcies, com les existents en alguns redols de les pistes de l’aeroport. Els autors del treball opinen que el coneixement de l’alimentació de les falzies a zones aeroportuàries pot ajudar a aplicar les mesures adients per evitar la presència massiva d’aquestes aus a les zones de pistes i minimitzar, d’aquesta manera, la interacció i col·lisions amb aeronaus. Amb la disminució de la disponibilitat d’insectes, conclouen Canyelles i Parpal, aquestes aus optarien per desplaçar-se a altres indrets per a l’obtenció de l’aliment que necessiten per tirar endavant la prole durant els mesos de maig i juny.

Comportament d’esbarts

Per part seva, l’estudiant de màster de l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC, UIB-CSIC) Javier Aguilar ha publicat, també en aquesta darrera edició de l’ Anuari Ornitològic, un article respecte del comportament del qual fan gala certs esbarts d’ocells i que de vegades són el resultat d’un conjunt de regles simples individuals. L’estudiant de física presenta en el treball diverses pautes generals amb les quals els investigadors s’enfronten a aquests problemes, a més d’alguns models específics amb els quals és possible simular aquest moviment, sincronitzat i fascinant, que pot ser entès com un fenomen “emergent”.

Així, l’esbart d’estornells és un bon exemple per entendre de quina manera un comportament conegut i simple individual pot generar conductes col·lectives no trivials. En volar, cada estornell decideix contínuament com s’ha de moure d’acord amb la percepció individual i parcial del seu entorn (la resta d’ocells de l’esbart, obstacles, depredadors...). Curiosament, cada estornell sembla que es fixa en un nombre concret (set) dels seus companys. És a dir, sense que importi quin és el nombre total d’ocells del grup ni com de junts estiguin, a cada estornell només li importen els seus set companys més propers a l’hora de decidir com moure’s.

D’altra banda, si un dels ocells percep un depredador, es mourà, òbviament, intentant evitar el perill. Aquest moviment, a priori individual, esdevindrà ràpidament una maniobra global de tot el grup, independentment de com sigui de gran. En llenguatge físic, cada ocell és una partícula puntual que segueix les lleis de Newton o “regles” codificades com a forces. La tesi d’Aguilar planteja que, emprant una bona tria d’aquestes regles, sorgirà un moviment “natural” d’esbart. Distingir entre els comportaments d’un ocell i l’esbart “és quelcom subtil -defensa l’estudiant de l’IFISC-, a pesar de ser la mateixa cosa, tot i que el moviment individual dels ocells queda descrit per les regles postulades, mentre que la conducta de l’esbart és molt més complexa i difícil de descriure”.

En les conclusions, Aguilar creu que és possible prendre mesures que assegurin quantitativament que els resultats dels moviments deriven d’uns models bastant complicats i que tenen en compte regles associades a la morfologia dels ocells, com també efectes gravitatoris. Altrament, sembla que aquest comportament emergent és comú en molts tipus d’animals, a més dels estornells, que es mouen en “forma d’eixam” com les moles de peixos, els ramats d’animals terrestres, etc. Fins i tot podem trobar aquests patrons, a diferents escales, en la sincronització dels flagels d’espermatozoides. Així doncs, l’aparició d’aquest tipus de moviment sincronitzat no depèn exclusivament dels detalls de cada espècie, sinó de les generalitats del comportament. Aquesta universalitat, segons s’apunta a l’article de l’estudiant de l’IFISC, té un interès cada cop major entre els investigadors que fan servir els “models d’esbarts” per dissenyar dispositius sintètics a escales microscòpiques que després podran administrar fàrmacs o modificar propietats del nostre cos.

Com diferenciar les femelles de coa-roja diademada ( Phoenicurus moussieri ) de les de coa-roja reial ( Phoenicurus phoenicurus )? Els naturalistes Raul Escandell i Carlos López-Jurado presenten un altre treball a l’ Anuari Ornitològic per tractar de diferenciar aquestes dues espècies, tant per observacions al camp com per captures i identificació en mà, basant-se en la coloració del plomatge, la biometria i la fórmula alar. En l’estudi es comparen les dades obtingudes d’un exemplar capturat per anellament el 17 d’octubre de 2016 a l’illa de l’Aire (Menorca) amb les dades bibliogràfiques. A la coa-roja diademada les plomes són més pintades que a la coa-roja reial, tant a la part ventral a les infracobertores. Les diferències de mida entre la sisena primària i la punta d’ala també són importants entre les dues espècies.

Joan Miquel González i Maria Bordoy publiquen un altre article en el qual es posa de relleu la captura de petites sargantanes Podarcis lilfordi per part del papamosques balear ( Muscicapa tyrrhenica ). En el treball els dos autors recopilen totes les observacions conegudes d’aquestes captures: una vegada a l’illa de Cabrera però sobretot a l’illa de la Dragonera. Els papamosques s’alimenten bàsicament d’insectes voladors, especialment dípters i himenòpters, que capturen en vol, i ocasionalment ingereixen baies a la tardor. La captura de petits vertebrats, en aquest cas petites sargantanes, ja havia estat descrita a l’illa de Còrsega, afectant la sargantana tirrènica Podarcis tiliguerta. La captura de petites sargantanes, tan abundants a certes illes del Mediterrani occidental, per part de Muscicapa tyrrhenica, podria ser una particularitat tròfica, segons escriuen els dos autors a l’article, exclusiva de l’època de nidificació d’aquesta espècie a la Mediterrània.

LA PUBLICACIÓ DEGANA DE L’ESTAT

L’ Anuari Ornitològic de les Balears és la publicació degana de l’Estat d’aquestes característiques -segons puntualitza el seu editor, Carles Lopez-Jurado-, a més de constituir el referent anual “imprescindible” de l’ornitologia que es fa a les nostres illes. Actualment, en el conjunt de tot l’Estat només hi ha una quinzena de publicacions semblants, xifra que es redueix encara més si hi incloem treballs com els que cada any presenta el Comitè de Rareses Ornitològiques de Balears i que es publiquen dins l’Anuari Ornitològic del GOB, un cop efectuades les preceptives homologacions. En aquesta ocasió s’han homologat 37 registres sobre la presència de 25 espècies més un cas d’un híbrid. També s’hi inclouen 15 observacions a les Balears corresponents a 13 tàxons homologats pel Comitè de Rareses de la Societat Espanyola d’Ornitologia publicades en el seu darrer informe.

L’anuari és un reflex del gran ventall d’ornitòlegs de les Balears, joves i majors, “atents sempre al pas de l’avifauna que passa per damunt del nostre territori”, explica el màxim responsable de la publicació. Una de les particularitats de la publicació és la combinació d’articles de recerca, elaborats sempre per ornitòlegs de les nostres illes, amb la presentació de registres i dades estadístiques procedents de recomptes, anellaments i cens de gairebé totes les espècies que poden ser observades a l’Arxipèlag.

En el darrer Anuari Ornitològic del GOB han col·laborat 130 persones. A més dels articles científics esmentats, la publicació inclou els següents treballs: Recompte hivernal d’aus aquàtiques, limícoles i gavines a les Balears el mes de gener de 2018; Observacions d’aus rares a les Balears el 2017 ; Novetats ornitològiques de 2017 ; Albirament de cetacis en aigües de Balears al 2017 ; Ressenyes bibliogràfiques ; Resum meteorològic ; Estatus de l’Avifauna Balears i un llistat de rareses.

El GOB organitza cada any un concurs per triar la fotografia que posteriorment il·lustrarà l’anuari. La portada d’enguany correspon a un exemplar de juia (Vanellus vanellus ) amb fotografia de Sebastià Torrens. L’Anuari, que també té una versió reduïda en anglès, es pot consultar per internet a www.gobmallorca.com.