“No descansam: si no tractam pacients, cercam informació”

Entrevista a Francesc Homar, metge de Son Llàtzer

El metge internista Francesc Homar mira cara a cara el coronavirus cada dia a l’hospital Son Llàtzer. El seu esforç per curar els pacients s’acompanya de certa preocupació pel contagi -“som humans”, diu en un moment de l’entrevista- i l’empatia amb la soledat dels malalts, que han de passar la malaltia i la por sense l’escalfor de les seves famílies.

Com us trobau? Com estau vivint aquesta situació?

Estam passant per una situació molt difícil i amb molta càrrega de feina. Ens trobam davant una malaltia nova i estam obligats a lluitar contra ella amb uns coneixements, de moment, limitats. Això és particularment estressant. No descansam mai perquè, si no tractam pacients, continuam cercant informació.

Us ha sorprès l’avanç tan ràpid de la malaltia?

La veritat és que no pensava que arribaria a tant, encara que es podia preveure una pandèmia i que n’hi hauria un elevat nombre de casos. Els hospitals estan patint una tensió molt gran perquè hi ingressen molts malalts, i els més greus tenen un ingrés molt llarg, amb una recuperació molt lenta. Fan falta molts de llits i material sanitari, com els respiradors.

Què és el pitjor del covid-19 segons la vostra experiència a l’hospital?

Malgrat que hi ha una part molt important de malalts lleus, és preocupant que els que ingressen pitjor són susceptibles d’un agreujament molt ràpid.

Com és l’ambient entre els companys?

Hi ha molta col·laboració entre les diferents àrees, i fins i tot amb serveis no tan directes normalment, com el de farmàcia. Tothom està molt centrat a atendre els malalts. La motivació de tothom és altíssima i l’ambient és molt bo. Les mesures per reforçar l’atenció als malalts, com venir els caps de setmana, s’han acceptat molt bé, perquè són del tot necessàries. A diferència de qualsevol situació normal, ara no ens perdem en les petites coses, sinó que ens centram en allò vertaderament important. La cohesió entre nosaltres és molt més gran.

Sembla que els ciutadans s’han adonat de la gran importància de la sanitat pública.

Sí, i esper que tot això no es dilueixi i que es tingui en compte tot el que ha passat aquestes setmanes en el futur. Hem viscut una visió economicista de la sanitat, molt centrada en l’eficiència. No se suportava tenir un llit buit. Aquest paradigma havia de canviar una mica. Tothom assumeix que té un exèrcit per a una guerra que no ve mai, però ningú acceptava que hi hagués recursos sanitaris preparats per a una cosa que no venia mai. De fet, nosaltres no fabricam res, ni tan sols màscares, i hem de comprar el material a altres països, que el fan més barat. Pot ser una cosa per reflexionar. Estic segur que hi haurà un abans i un després del coronavirus.

Malgrat que cada malalt és diferent, com afronten aquesta situació?

A part de la mateixa malaltia, tenen el factor afegit de l’aïllament dels seus éssers estimats. Qualsevol ingrés es viu malament i la situació empitjora si no tens un contacte normal amb els teus familiars i amics. I, com qualsevol malalt que ha d’ingressar, també tenen por del que pugui passar.

I vosaltres, teniu por del contagi?

Ho pensam. Correm un risc que està demostrat, perquè hi ha una alta incidència del coronavirus entre els professionals sanitaris. Adoptes mesures per evitar els contagis tant per a tu com perquè no manquin professionals. Si ens posam malalts, no podem anar a treballar. Som persones i tenim la preocupació com la resta, però tothom està en el seu lloc.

Com es gestiona aquesta situació tan complicada emocionalment?

Cadascú fa el que pot per dur-ho de la millor manera possible. Quan sortim de l’hospital els metges som com la resta de ciutadans i hem de quedar a casa. Llavors intentam entretenir-nos. Però el que més feim ara durant el temps de descans és recerca científica. Això no desestressa gaire, però, la veritat, perquè no estam aturats mentalment. Ahir mateix, vaig tenir missatges de la feina fins a la mitjanit, per exemple. Però la part positiva de no aturar és que no ens queda temps per amargar-nos.

També patiu la manca de material?

Hi ha certa limitació, com passa amb les màscares, per exemple. Ara les feim durar al màxim, quan venim d’una època en què es llençaven després d’haver-les utilitzat una sola vegada.

Creis que potser ha mancat previsió?

No crec que hi hagi una resposta unívoca a aquesta pregunta. El fet és que hi ha problemes amb determinats materials, com les màscares o alguns fàrmacs. Potser sí que es podria haver fet una mica més de previsió. Però a hores d’ara estam enmig d’una guerra, la qual intentam guanyar. Després quedarà temps per veure què ha passat i si s’hauria pogut preveure. Però ara no és útil fer-ho, perquè el que toca és tirar endavant i fer-ho de la millor manera possible.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF