Neix el regionalisme mallorquí

En la darrera dècada del segle XIX aquesta activitat es començà a renovar a l'illa

REVISAT PER JAUME MAYOL AMENGUAL

Com deia Ortega, Espanya patia una separació profunda entre l’Espanya oficial i l’Espanya vital. El bipartidisme entre conservadors i liberals, defensat, emparat i utilitzat per una monarquia decadent, ja no donava més de si. Finalment la crisi de la segona dècada del segle XX no se superarà i començà la dictadura de Primo de Rivera el 1923.

Les forces emergents que erosionaven el bipartidisme tenien dues fonts profundes d’on xuclaven tota l’energia contra la monarquia. Una era, sens dubte, la lluita obrera, encapçalada pels sindicats i pels partits d’esquerra, socialistes i comunistes, lluitava contra la injustícia social i per unes condicions laborals justes que la nova burgesia industrial no els volia donar. Una altra era el regionalisme, liderat a Espanya pel catalanisme i que s’estenia pertot arreu com una expressió contra el centralisme i contra la imposició de la cultura castellana sobre la cultura pròpia.

El regionalisme cultural ja feia temps que exercia una influència important entre els intel·lectuals i la classe política mallorquina. En la darrera dècada del segle XIX l’activitat regionalista mallorquina es començà a renovar. Es passà d’una Renaixença estantissa a un Noucentisme classicitzant i culturalista. Amb el canvi de segle, un grup d’intel·lectuals mallorquins, sempre encapçalats per Miquel dels Sants Oliver, inauguraren l’anomenat regionalisme mallorquí. En aquells moments el Noucentisme català s’havia situat a l’avantguarda de totes les veus que propugnaven la reforma de l’Estat en un sentit descentralitzador i regionalista, a partir del coneixement de la seva pluralitat interna. Aquest enfortiment del catalanisme cultural i polític és un factor que contribueix decisivament a estimular l’aparició i el desenvolupament del regionalisme mallorquí.

Ja des de la Renaixença, que impulsaren Marià Aguiló, Tomàs Aguiló i Josep Lluís Pons i Gallarza, així com una mica més tard persones de gran prestigi com mossèn Antoni Maria Alcover, Joan Alcover i Maria Antònia Salvà, s’anà prestigiant la llengua i la cultura pròpia, que demanava un lloc al costat de la castellana, i creant el que s’anomenà Escola Mallorquina, un referent no tan sols literari sinó polític, i en aquest cas conservador.

En el camp purament polític, el llibre de Miquel dels Sants Oliver el 1898 sobre la qüestió regional, i la lluita del regidor republicà Lluís Martí en defensa del dret a poder parlar el mallorquí a l’Ajuntament, fundaren un espai polític per al regionalisme. Des de l’esquerra, el regionalisme es defensà en la persona de Gabriel Alomar, un dels líders del Partit Republicà Català, fundat el 1917, que fou elegit diputat per Barcelona el 1918, amb més vots que Lerroux, Unamuno o Giner de los Ríos.

A Palma les eleccions municipals del 1917 tingueren una especial importància, com ens explica Antoni Marimon. El pacte entre liberals i conservadors per repartir-se els escons va fracassar i, per tant, les eleccions foren més obertes que mai. Per primera vegada es va veure la possibilitat que les esquerres (republicans i socialistes) poguessin fer front a les dretes (mauristes i weyleristes). El Partit Liberal, que va ser el més votat, podria aliar-se amb les esquerres si fos necessari, com es va demostrar més tard. Fruit d’aquests resultats, Llorenç Bisbal fou regidor per primera vegada i el batle va ser el liberal i financer Pere Martínez Rosich.

Encara que els regionalistes obtingueren un resultat mediocre, era clar que la seva influència anava pujant. És en aquest context que es va crear el 1917 el seminari ‘La Veu de Mallorca’, dirigit per Joan Estelrich. Estelrich, que era felanitxer, va ser un dels intel·lectuals més influents en les relacions entre Mallorca i Catalunya en els anys previs a la Guerra Civil. Quelcom s’estava coent a la capital catalana. Sumant accions microscòpiques i grans projectes de lluita en favor de la llengua, neix la Generació del 1917. Autoanomenada per Joan Estelrich la Nova Generació, liderada per Miquel Ferrà, estava formada pels joves mallorquins que aleshores estudiaven a Barcelona, entre ells Guillem Forteza. Parlarem d’aquest personatge i la seva empremta a l’arquitectura i la política de Palma en el següent capítol de la biografia de Ciutat.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF