DISCRIMINACIÓ

Moha Gerehou: “No hi ha eines per denunciar el racisme: la gent no sap què ha de fer”

President de SOS racisme

Nascut a Osca, Moha Gerehou estudià periodisme a Madrid, on ha estat president local de SOS Racisme fins fa un mes, quan esdevingué el president de l’organització a escala estatal. Reclama un protocol i garanties per denunciar les agressions racistes. Al seu pas per Palma com a ponent del festival Altres Cinemes, Moha Gerehou reflexiona sobre l’aparició de brots racistes i també sobre la mobilització de persones que lluiten contra tota forma de discriminació.

Com valorau que el PP vulgui fer una llei de maternitat que parli de les mares migrants sense papers que vulguin donar el seu fill en adopció?

Em sembla una absoluta barbaritat. Al principi parlaven de la no expulsió de dones immigrants que vulguin donar el seu fill en adopció. I tot i que han rectificat, el concepte i la banalització de les vides de la gent encara hi són presents.

Aquest discurs ve marcat per Vox?

Les tres darreres setmanes, el seu perfil és més baix. Santiago Abascal no surt, però no els fa falta tenir el seu discurs als mitjans. Surt Pablo Casado i diu aquestes coses que Vox firmaria amb els ulls tancats, i la gent ja pensa que és l’agenda de Vox.

Què pensau de Bertrand Ndongo, el camerunès que dona suport a Vox i que defensa les Forces Armades i Espanya?

Aquest home ha anat a Espejo Público i a les tertúlies dels matins de Cuatro com a simpatitzant de Vox. El fet que sigui negre i que defensi les tesis de Vox és graciós per a aquests mitjans, perquè ningú s’ho espera. Ell no és ni portaveu, ni res, però està aconseguint una visibilitat enorme. És lamentable, si tenim en compte les grans dificultats que té una persona negra per participar en un debat polític, en un mitjà de comunicació estatal. És impossible.

Quan es pot dir que es ‘racialitza’ algú en un mitjà de comunicació?

Quan hi sortim com a víctimes. Sempre que hi he sortit ha estat per denunciar una agressió racista. També sortim en el context de les fronteres. I com a botxins, relacionats amb un delicte o com “el primer negre que ha fet...”. El segon ja no interessa. Aquí hi ha una responsabilitat enorme dels mitjans. Mai veus a Espejo Público o a Cuatro persones com Guillem Balboa o Rita Bosaho debatent sobre política, i són portaveus dels seus partits, no simpatitzants d’un partit.

Ndongo, com a simpatitzant de Vox, dona una visibilitat negativa?

El problema també és que és una visibilitat que no és representativa, es representa a ell mateix i a quatre més. Si és aquest home qui ha de sortir, millor que no surti ningú.

El tema del ‘primer negre’ és igual que el de ‘la primera dona’?

No és normal sentir ‘el primer home blanc’, que en un associació feminista va acaparar el discurs, o ‘el primer home blanc’ que s’autoproclama portaveu d’una associació antiracisme. Això també és història, negativa, però història. Aquests homes blancs que varen fer aquestes coses haurien d’anar a Espejo Público i a Cuatro.

Què us sembla la nova terminologia de persones ‘racialitzades’?

Paral·lelament a les persones ‘racialitzades’ hem començat a anomenar les persones blanques. Hi ha gent que quan li dius que és blanca se sent atacada. Amb tot el que suportam nosaltres! Normalment no és només la paraula ‘negra’, sol tenir un adjectiu pejoratiu. En relació amb la terminologia, en realitat tots som persones ‘racialitzades’. El concepte amb què es relaciona és el de people of colour per parlar de la gent que no és blanca. Tècnicament no és del tot adequat, però té utilitat; per exemple, a la manifestació de l’11 de novembre dèiem: “Sortim les persones ‘racialitzades’” i s’entenia que érem la gent que patim el racisme, no les persones blanques.

Quin és el context actual?

La gent ha pres consciència que les dones i les persones negres estam denunciant des de fa temps que Espanya és un país masclista i racista. Serveix per construir i lluitar, però també serveix perquè el PP, Ciutadans i Vox utilitzin aquest discurs a favor seu. Cerquen el vot racista, de qui considera que els immigrants els lleven la feina. És un context molt polaritzat. Per una banda, veus gent desconstruïda i conscienciada, lluitadora pels drets, però, per una altra, hi ha una onada superreaccionària. Una part treballa perquè Espanya deixi de ser un país racista i l’altra per mantenir-la com està.

Hi ha consciència sobre què fer quan hi ha una agressió racista?

La gent no sap què ha de fer, no sap a qui telefonar, a qui demanar ajuda. No hi ha eines per denunciar el racisme. Un cas molt habitual és la denúncia de les persones negres que van a una discoteca i no els hi deixen entrar. La gent no sap què fer. Com a molt criden a la policia. Passa cada cap de setmana. Les agressions són constants: quan vas a llogar un pis i dius per telèfon que el teu nom és Mohamed o vas a la cita i veuen que ets negre; a mi m’ha passat, et posen excuses per no llogar-te’l. En el cas de la violència masclista hi ha un telèfon, hi ha campanyes, hi ha més informació.

Se cerca ajuda a SOS Racisme?

Sí, però no pot ser responsabilitat de SOS Racisme; té influència, però és limitada. Fan falta més recursos, més facilitats, el 90% dels casos no arriben, perquè pot ser que no tinguin papers o informació.

Què faria falta?

Que l’Estat se’n responsabilitzi, que hi hagi un protocol i unes garanties per poder denunciar a la policia, tinguis o no papers. No hi ha una política antiracista real. Han de donar eines efectives i que no quedi tot només en paraules.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF