Societat 12/05/2018

Miquel Ripoll: “Per a Weil, experiència i vida van lligades a la reflexió filosòfica”

El periodista i professor de Filosofia a la UIB ha centrat la seva tasca investigadora en la metafísica, l’estètica i la història de la filosofia

Miquel àngel Ballester
9 min
Miquel Ripoll

Miquel Ripoll (Palma, 1983) es dedica al periodisme i a la docència. És col·laborador habitual del 'Diari de Balears' i professor associat del Departament de Filosofia i Treball Social de la Universitat de les Illes Balears (UIB). La seva tasca investigadora s’ha centrat en la metafísica, l’estètica i la història de la filosofia, sobretot en el camp de la filosofia contemporània. És un estudiós del pensament i la literatura francesa del segle XX i un gran admirador d’escriptors i filòsofs com Albert Camus, René Char, Maurice Blanchot o Jacques Derrida. A l’entrevista parlam del pensament místic i polític revolucionari de la filòsofa francesa Simone Weil, una autora considerada clau per entendre el pensament existencialista francès dels anys 40 i 50 del segle XX i també útil per intervenir en els debats actuals sobre religiositat i diàleg interreligiós.

Simone Weil va viure una vida breu, però plena de sacrificis i de lluita contra la injustícia, entregada al dolor i al patiment dels altres i propi. Es pot dir que la seva vida va ser exemplar, gairebé d’heroisme i santedat?

La biografia de Weil és molt potent, és la d’una persona compromesa amb un projecte vital. El projecte de vida de Weil té a veure amb la promoció de la justícia social, amb el fet d’aconseguir que la filosofia sigui crítica amb els poders establerts i se sosté sobre la voluntat de lluitar perquè la classe obrera pugui accedir a unes millors condicions de vida i a la dignitat ètica i material.

Weil elabora un pensament en primera persona a partir de l’experiència? Necessita viure el que pensa per pensar el que viu?

Jo crec que sí. Weil té una forma de vida inseparable del seu pensament. Necessita experimentar el que succeeix per poder parlar amb propietat i per reivindicar una justícia que s’ajusti als fets dels quals parla. Per a Weil, l’experiència i la vida van lligades a la reflexió filosòfica. Ella va treballar en una fàbrica de cotxes on va copsar el dolor i la humiliació de la classe obrera. Va ser una experiència traumàtica a partir de la qual va elaborar una crítica contra el totalitarisme i el sistema productiu en el seu conjunt. El totalitarisme no és tant un problema ideològic, de dretes o esquerres, com una qüestió relacionada amb la mercantilització del treball, amb la pèrdua de la condició humana. Als anys 30 ja va criticar el totalitarisme nacionalsocialista, el hitlerisme i la deriva totalitària de la Unió Soviètica. Al llarg de la seva vida, Weil combat tots els sistemes polítics i productius que impedeixen a l’ésser humà desenvolupar-se a través del seu treball i valora positivament les activitats laborals que tenen arrels en la vida comunitària.

Es pot dir que l’experiència de la condició obrera d’esclavitud viscuda a la fàbrica d’automòbils de París va ser decisiva perquè orientàs el seu pensament cap al cristianisme, com a religió que en els seus inicis representava els interessos dels esclaus i les seves aspiracions de llibertat?

És cert. Weil defensava un cristianisme llibertari. Pensa en el cristianisme com la religió dels esclaus, però en un sentit positiu, sense el to pejoratiu que li dona Nietzsche. El cristianisme és un pensament llibertari que pretén alliberar els oprimits, que en el seu temps eren els obrers de les fàbriques. L’experiència d’esclavatge i submissió que sentí, com una obrera més dins la cadena de producció fordista, va ser la font d’inspiració que la va dur a escriure un dels seus llibres més importants, titulat, precisament, 'La condició obrera'.

Weil havia defensat una posició agnòstica, però al final de la seva vida es converteix al cristianisme a través d’una il·luminació apassionada, irracional i, per tant, d’un acte deslligat de la teologia. El misticisme passional de Weil s’assembla al que sentiren els místics medievals com Santa Teresa o Sant Joan de la Creu?

Sí, la relació de Weil amb Déu és apassionada, és de tu a tu, s’escapa dels límits teològics. I això és important, perquè ella identificarà la teologia, especialment la més dogmàtica i sistemàtica, amb l’autoritarisme. Evidentment, totes les religions tenen un component dogmàtic i teològic, però per a Weil la teologia s’ha de basar en l’experiència, és a dir, no hi ha teologia sense experiència mística. La mística és la font de la teologia.

Weil estava convençuda que l’única actitud possible davant dels problemes d’aquest món era la cristiana, però a la vegada decideix mantenir-se en el llindar de l’Església. Podríeu explicar quines pors i recels la mantingueren fora de l’Església?

Weil es va mantenir fora de l’Església perquè Déu ho va voler, així és com ho expressa ella mateixa a la correspondència que va mantenir amb capellans dominics i d’altres ordes cristians. Sempre es va sentir molt recelosa de l’Església. Per què? Perquè l’Església, amb la instauració d’una determinada teologia, s’havia convertit en una institució que podríem anomenar ‘totalitària’. Weil no podia pertànyer a una institució que havia donat lloc a la Inquisició i que havia perseguit els heretges. Tenia una gran estima al cristianisme càtar i coneixia molt bé el que havia suposat l’extermini del món càtar i la implementació d’estructures de poder tan tancades com l’Església. Però el punt central que la mantenia fora de l’Església era l’'anathema sit', la possibilitat d’excloure algú de l’Església a causa dels anatemes.

Es pot dir que l’experiència religiosa de Weil va acompanyada d’una voluntat de transformar el cristianisme, de desplaçar la centralitat de l’Església per evitar la submissió individual als dogmes i als sagraments?

Sí, jo crec que l’experiència religiosa de Weil té un component comunitari. Allò important per a Weil és que el cristianisme és una religió que s’ha de viure, i viure no només és practicar determinats rituals, sinó exercir els preceptes que marca el discurs, que per a ella és el de la veritat: la caritat envers els altres, l’amor al proïsme i trobar Déu en la bellesa del món. Weil afirma que es pot trobar Déu des de l’ateisme. D’acord amb aquesta idea, defensa que la persona que fa un acte de caritat pura, un acte absolutament desinteressat per un desig de justícia és tan cristiana com aquella que combrega cada dia.

Weil experimenta l’amor de Déu, l’amor sobrenatural, en la dissort i el dolor? Déu està present en la bellesa del món, però s’experimenta en la dissort, el dolor, la derrota i la infelicitat?

Sí, la dissort i el dolor són formes en què s’experimenta la presència de Déu en el món. La bellesa del món reflecteix un ordre, un ‘logos’, un ordre diví que s’expressa tant en la ciència, com en l’art i la poesia, però a la vegada la vida està marcada per la dissort, per les conseqüències imprevistes de les nostres accions. Weil no concep l’ésser humà com un subjecte que actua racionalment i que és responsable de totes les seves situacions, a la manera neoliberal, sinó que considera que som éssers fràgils, que necessitam els altres i bones estructures comunitàries.

Weil confessa a la seva ‘autobiografia espiritual’ que mai va cercar Déu, que va ser presa per ell, donant a entendre la presència d’un element de passivitat en la seva manera de viure la religiositat. La passivitat és un element existent també en altres religions com el budisme. Podríeu explicar la idea de passivitat en Weil i la funció que acompleix en el seu pensament cristià?

La passivitat es pot entendre a partir de la distinció entre una acció egoista, motivada per interès propi, i una acció nascuda d’un desinterès i d’una rebuda. La rebuda implica una determinada passivitat, ser procliu a acollir l’altre. És una passivitat que té molt a veure amb l’acte de la caritat. I la caritat s’ha d’entendre a la vegada com el resultat d’un actuar i no actuar, una oposició d’elements contraris que té molt a veure amb el budisme.

Weil aposta per una visió ecumènica de la religiositat? Estaria en contra de presentar el cristianisme com l’única religió vertadera?

Jo crec que sí, si entenem el cristianisme de manera institucional. Weil diu que el cristianisme és vocacionalment i de dret, catòlic, però que, de fet, no ho és gens. El cristianisme no és catòlic en un sentit universal. El que vull dir és que la religió cristiana no assoleix la seva dimensió universal a través de la imposició d’uns determinats costums o rituals, sinó que és universal perquè es troba en tots els rituals que tenen a veure amb la caritat, el bé, etc.

Weil critica la secularització moderna de l’estat, l’estat aconfessional. Pot semblar una visió premoderna i reaccionària, però es podria interpretar també com una reivindicació de la supremacia de la consciència moral sobre les lleis, i per tant, com una defensa d’un cert anarquisme místic?

Exactament, Weil no està defensant un nacionalcatolicisme. El que diu és que la religió, així com l’entén, és el fonament que permet expressar una determinada consciència individual i comunitària. I això té un sentit polític, en la mesura que afavoreix que els ciutadans s’oposin a aquelles lleis que consideren injustes normativament, a les lleis que van en contra de determinats drets de la ciutadania. L’alternativa de Weil a l’estat és una democràcia radical, sense partits polítics, una societat democràtica d’arrel.

El cristianisme, per a Weil, està encarnat políticament en aquells que segueixen el bé absolut, els genis i els sants? Segons Weil, el món té més necessitat de sants que mai?

Encara que parlar de sants avui dia sembli molt extemporani, Weil defensava que la societat del seu temps necessitava sants, del bé encarnat en compromís ètic, i necessita sants, de la mateixa manera que una ciutat assetjada per la pesta necessita metges. El problema de la santedat interessa a Weil, però també a Camus. Camus planteja aquest problema a ‘La pesta’, quan davant del patiment dels infants afectats per una epidèmia de pesta es demana si es pot tenir una santedat sense Déu, referint-se a la capacitat curadora dels metges. La resposta de Weil a la qüestió dels sants és cristiana, la de Camus és atea.

La concepció cristiana de la política de Simone Weil

Simone Weil (1909-1943) pensa la política des de la fe cristiana, a través de la pràctica de l’amor, l’obediència i la passivitat. La política és una acció espiritual creativa que ha d’estar guiada per l’amor a Déu i els seus atributs: la justícia, l’ordre, la perfecció i el bé. La política té, així, una vinculació essencial amb els valors sobrenaturals, és un art que requereix atenció, inspiració i creativitat. El vincle ètic de la política amb la religió es concreta en l’obligació de satisfer les necessitats humanes, enteses com a deures que s’han de respectar, començant per les necessitats del cos i la vida física, com l’aliment, la son o l’escalfor, la protecció contra la violència i l’habitatge.

Miquel Ripoll: “Per a Weil, experiència i vida van lligades a la reflexió filosòfica”

La política ha de satisfer també les necessitats de l’ànima, que tenen a veure amb la vida moral, com l’obediència, la llibertat, l’ordre, la responsabilitat, la igualtat, la jerarquia, l’honor, el càstig, la llibertat d’opinió, el risc, la propietat privada i col•lectiva i la veritat. Però la necessitat més important de l’ànima és l’arrelament a una col•lectivitat a través del treball. És important que els governs diferenciïn entre necessitats i desitjos, fantasies o vicis. Les necessitats són limitades, es poden satisfer, a diferència dels vicis, que són il·limitats.

A Weil no li passa per alt que hi ha necessitats que són contràries, com les de propietat privada i propietat col·lectiva. En cas de conflicte entre necessitats, proposa orientar la decisió segons la màxima de l’ètica aristotèlica del terme mitjà, que suposa en la pràctica no satisfer plenament les necessitats contràries, sinó cercar una satisfacció equilibrada.

Un govern just serà aquell que satisfà les necessitats de la població segons el criteri del terme mitjà, diferenciant entre allò que és essencial i allò que és accidental. Weil critica la política entesa com a tècnica d’adquisició o conservació del poder. La democràcia, com el poder, és un mitjà i no un fi, els fins són el bé comú, la veritat i la justícia. Contra l’abús de poder proposa la resistència passiva, la imitació de Crist en la seva passió. Weil dona un sentit polític a la passivitat, entén la passivitat com un pacifisme que renuncia al poder i la violència, com una manera intel·ligent i factible de defugir la guerra i cercar la justícia.

Una de les propostes més polèmiques és la supressió dels partits polítics. Weil considera que els partits polítics tendeixen a ser totalitaris perquè són màquines de propaganda, reclamen l’adhesió incondicional dels afiliats a les seves idees i cerquen incrementar el seu poder de manera il·limitada. Són institucions que impedeixen actuar amb independència de judici, integritat i justícia. Potser gran part de l’originalitat del pensament de Weil té relació amb la comprensió cristiana de la política, orientada a l’amor, la compassió, l’obediència i el reconeixement de la pluralitat. És una visió de la política absolutament oposada a la dominant avui dia, que la lliga a la confrontació i el conflicte.

La concepció política de Weil és un correlat de la seva actitud religiosa favorable a l’obediència, a seguir la voluntat de Déu. L’obediència que reclama Weil neix a l’interior d’un mateix, a partir dels dictats morals de la pròpia consciència, com un acte de llibertat. Es tracta d’una obediència que permet finalment definir el pensament polític de Weil com un anarquisme cristià. Qualsevol aproximació al pensament polític de Weil passa necessàriament per la lectura de la seva obra pòstuma L’arrelament (Edicions de 1984, 2016).

stats