Miquel Cardell: “Viure en un estat d’orgasme continuat és insuportable”

Entrevista al poeta i periodista que tindrà nou llibre de poemes per a la ja ben propera Setmana del Llibre en Català

És un poeta i un periodista singular. Miquel Cardell (Llucmajor, 1958) tindrà nou llibre de poemes per a la ja ben propera Setmana del Llibre en Català. Amb un títol en principi tan poc líric com Els ponts de l’autopista, el volum -editat per AdiA-és el fruit del treball dels darrers anys, des que amb Les barques de la boira guanyà el premi Ciutat de Palma de Poesia 2011. Confessa que, per a ell, aquesta ha estat “una dècada hospitalària”, així que entre els versos hi trobam hospitals, autopistes, antenes, avions en els quals arriben “guiris gats que no saben on són”, com escriu en un dels poemes. Cardell, que és a pocs mesos de jubilar-se com a periodista de RNE a les Balears, respon aviat i amb conceptes clars, cosa que poden fer els que observen molt i s’ho tenen ben pensat.

En veure rotondes i ponts d’autopista rarament pensam en poesia. Vós sí?

Els poetes badocam. I com a imatge és potent, Els ponts de l’autopista. Mirau, jo som fill de Maria Antònia Salvà, que feia un ús modern del paisatge. Com a joc conceptual, pens que si amollàssim avui i aquí la musa de Salvà segurament diria coses semblants a les que jo dic al llibre: parlaria de la xylella que es menja els ullastres, dels ametlerars abandonats o del munter de xalets espantosos que hi ha a foravila. De Llucmajor a Palma, l’autopista de l’aeroport, aquests són els paisatges pels quals transit. De què voleu que parli?

Volia dir que, com a poeta, no defugiu allò que és lleig.

Miquel Àngel Riera deia que la bellesa de l’home és que crea bellesa. Arribaré a creure que la bellesa és el tema de fons del llibre, potser de la seva pèrdua ens en salva la poesia. No ens atrevim a parlar de bellesa, l’haurem d’admetre com a concepte subversiu. I no em referesc a una bellesa nyeu-nyeu. Crec que era Rimbaud que deia que la bellesa de la modernitat és convulsa. I, seguint Rilke, jo diria que el món és horrorós però, malgrat tot, hi trobam fragments i moments habitables. Aquest llibre és un dibuix del nostre temps.

Crec que els vostres versos són imatges. Ho són de denúncia o simplement són una descripció?

La imatge -sobretot per a mi, com a lector fervent de la poesia oriental-és un recurs molt útil. Les imatges mai no acaben de ser innocents. Però són els lectors que han d’acabar el poema; com a poetes, nosaltres hem de crear una màquina que funcioni. I sí, el protagonista d’aquests poemes sap que és davant un paisatge malbaratat, però aquest no n’és el tema.

Quin és, idò?

El tema de la poesia contemporània és la subjectivitat humana. Quan sabrem desxifrar allò que passa dins la subjectivitat? A mi m’interessa l’experiència d’existir, i ho faig en aquest temps i en aquest paisatge.

Escriviu de la pèrdua del paisatge i de tantes coses.

Les imatges et remouen perquè saps què són. En veure que els ametlerars es moren, saps que és la fi d’un paisatge. Vivim com si sempre ens banyàssim al mateix riu, com si no n’hi hagués d’altre. Segurament no hi ha altra manera de viure. Ara bé, viure en un estat d’orgasme permanent és insuportable. Però això passa fins que un dia t’adones que el riu ja no du aigua.

D’això heu escrit en aquests poemes.

D’això i de moltes altres coses, perquè un escriu sobre el que li passa. Jo he viscut una dècada hospitalària. Va morir ma mare, jo mateix he estat molt greu fins al punt de veure la mort, per això també escric d’hospitals; són ben interessants com a escenaris de poesia.

I parlau de fotografia, quan al vostre compte d’Instagram hi penjau un recull únic dels vostres paisatges.

Aquest projecte d’Instagram comença pràcticament després d’acabar el llibre. I és que publicar un llibre té la virtut alliberadora de saber que no l’has de corregir més. En tot cas, jo no en sé, de fer fotos, confii anar aprenent-ne una mica. He dedicat tota la vida a un únic procediment: fer poesia.

I al periodisme radiofònic. Ara que sou a les portes de la jubilació, com creis que el deixau?

Malament, el deix; som absolutament negatiu amb el periodisme actual, i més amb l’audiovisual. Sé que les empreses periodístiques han de subsistir, però no pots vendre l’ànima per sobreviure econòmicament. En general, ara el periodisme confon donar notícies amb informar. I l’audiovisual sobretot respon a la imatge d’una guarda d’analfabets cridant amb un micròfon.

També escriviu de “les mentides virolades de la publicitat”.

La publicitat és una de les grans eines de demolició de l’individu. Els valors morals que ven la publicitat són del tot tòxics. Ens ha fet creure que tot ha de ser fàcil i que hem de ser feliços. Mentides. Jo no entenc el poeta que diu que fa poemes fàcils perquè l’entengui tothom. La finalitat no pot ser la facilitat. Amb tot, s’ha creat una societat de beneits orgullosos de ser-ho.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF