ARTESANIA
Societat 23/02/2019

Mestres d’aixa: un ofici antic que encara perdura

Els constructors artesanals de barques són un reducte als ports d’una Mallorca on imperen les embarcacions de mida gran, ostentoses i modernes

Elena Navarro
7 min
Les barques de fusta ofereixen una experiència diferent, especialment interessant per a qui gaudeix del simple fet de navegar

PalmaEn queden pocs i es coneixen tots. Són els mestres d’aixa: aquells qui dissenyen, projecten, construeixen i reparen barques de fusta. Un coneixement ancestral que ha arribat a l’actualitat gràcies a la transmissió oral de la saviesa dels mestres i que ha permès produir estructures centenàries que naveguen encara avui la mar Mediterrània contemporània. Les seves mans treballen llaüts, pasteres, bots, gussis... com ho feien els avantpassats de l’illa i també -en certa forma- de manera diferent.

Ara són un reducte als ports d’una Mallorca on imperen les embarcacions de mida gran, ostentoses i modernes. Amarrades en el seu bocí de mar, projecten als de l’altra banda de la riba el record d’una illa de barques modestes, de persones que conrearen i pescaren, i es relacionaren amb la mar amb les maneres de la quotidianitat i la subsistència.

Es navegava més lent i també es vivia lent. L’illa encara no era trepitjada pel turisme de masses, l’automoció no era el transport imperant i els avenços industrials encara no havien parit materials moderns. Tot això va arribar després, als anys 50 i 60, i amb ells, els inicis de la ‘Mallorca tropical’, dels vaixells de fibra de vidre en sèrie que abaratiren els costos de producció i manteniment; de les barques de motor per anar més ràpid i més lluny.

‘Slow sailing’

Les barques de fusta ofereixen una experiència diferent, especialment interessant per a qui gaudeix del simple fet de navegar, d’‘estar’ a la mar sense presses. Amb elles es practica l’ slow sailing, que és, en definitiva, sortir a la mar “respectant els tempos de la natura: quan hi ha vent, navegues i, si no, t’atures”, explica Pep Florit, mestre d’aixa del Consell de Mallorca. “Aquests ritmes també t’ajuden a pensar millor, a estar amb tu mateix. No estaria malament practicar-ho més avui dia, que ja ens imposen prou ritmes”, afegeix. L’hàndicap és el manteniment: la fusta és una matèria orgànica, necessita estar en remull i se n’ha de tenir cura. Per això, aquelles persones que tenen barques de fusta solen tenir amb elles una relació més “sentimental”. També els preus dels amarraments, que s’han disparat els darrers anys, posen molt difícil tenir una embarcació així flotant al port.

A més, la construcció d’aquestes barques és més lenta i personalitzada, encara artesanal i lligada històricament als processos de la naturalesa. “Els nostres mestres anaven a cercar la fusta a la muntanya, la tallaven en la lluna adequada, la deixaven assecar com tocava i era un procés que durava mesos”, detalla Florit. “Però avui dia aquest ritme no es pot seguir. Allò que sí que podem fer és adaptar-nos i utilitzar altres llenyes tractades que són més cares però també resistents”, afegeix. Si bé alguns materials i eines han canviat, l’essència d’aquest art es manté i els mestres d’avui miren d’esprémer al màxim el coneixement heretat dels mestres d’ahir i millorar cada dia amb la pràctica empírica que comporta treballar una embarcació rere l’altra.

Patrimoni i identitat

Molts habitants de l’illa desconeixen un ofici tan ancestral com el de mestre d’aixa, no connecten aquest patrimoni marítim com a part del seu ADN identitari, sobretot els al·lots i les al·lotes que ja han crescut en la Mallorca turística. Per aquest motiu, els mestres del Consell van a les escoles a xerrar sobre l’ofici. “Els al·lots d’avui dia no saben res dels oficis, ni de la mar ni de cap altre àmbit. Els hem d’ensenyar que no tots els productes surten de les màquines, que en oficis com els de la mar la intervenció de l’home és prioritària”, exposa Pep, qui recalca la necessitat de potenciar que els al·lots surtin a la mar i en sentin el ritme. “Estam acostumats a veure la mar sempre de cara i quan es fan aquestes sortides ens giram i veim la terra, i de vegades és necessari canviar la perspectiva. Si els acostam la mar, potser fins i tot l’arriben a estimar”, conclou.

Ell fa gairebé vint anys que s’hi dedica. Va començar restaurant la Balear l’estiu després d’acabar el Batxillerat i des de llavors no s’ha aturat. Del seu mestre, en Cifre de Portocolom, en va aprendre tot el que va poder, tot i la tendència del mestre a despullar tota la recepta. Explica que “has de tenir molta confiança perquè el mestre t’obri el seu coneixement, moltes vegades s’enduen informació com un gran secret que mor amb ells. Però si som aquí, alguna cosa devem haver après”.

El segell de cada mestre

Actualment, en el sector privat hi ha uns vuit tallers a Mallorca, repartits entre Pollença, Alcúdia, Portocristo, Portocolom, Vilafranca, Can Pastilla i Palma. Les barques que fabriquen són similars, però cada mestre hi deixa la seva empremta. Cada zona també ha desenvolupat les seves peculiaritats i n’és una prova la llanxeta felanitxera, pròpia de la costa homònima.

Joan Mario Rabassa té el seu taller a Can Pastilla, en un local que era de la seva padrina, situat en un carreró a un parell de metres de la mar. El cartell -lletres negres damunt fons gris- indica que aquell espai és una fusteria nàutica. Davall, la persiana blava avui està mig abaixada, perquè és dissabte i no fa feina. A l’espai impera el desordre de qualsevol taller i l’olor de fusta se sent des de fora. Al centre, hi ha una barca tapada que després destapa: un llaüt de sis metres pintat de blanc amb línies verdes que destaquen els contorns i unes lletres que diuen: “Clàssics de Mallorca, Cabot 30”.

Pep Cabot és el mestre de qui Joan Mario va aprendre a l’Escola del Consell i també després. Rabassa és fill de la segona fornada de l’Escola de Mestres d’Aixa del Consell, que des del 1990 fins al 2010 va mostrar a al·lots de les noves generacions el coneixement que amaga l’art de fer barques tradicionals.

Quan va acabar la formació, Rabassa va començar a treballar en embarcacions de fusta amb dos al·lots més, un projecte que va durar més d’un any. Després va continuar tot sol en aquest espai, i així fins avui. Tot i així, ja fa deu anys que fa feina majoritàriament al port d’Andratx, en embarcacions de fusta i també fent treballs de fusta sobre barques de fibra, com el que està treballant ara: una coberta de fusta en un veler. “No sé com els anirà als altres tallers, però jo, si hagués de viure només de la feina amb barques de fusta, estaria en un cantonet demanant”.

Cada any, afirma Joan Mario, veu com desfan com a mínim una barca de fusta. També apunta a les tasques de manteniment com una de les causes que fa que molta gent descarti aquestes barques: “Una barca necessita sortir per ser viva; si només la treus a l’estiu, el manteniment també és més gran”, explica. Per això, ell aposta per treballar amb la tècnica de moletejat en fred, que consisteix a laminar les fustes i encolar-les. “A diferència de la construcció tradicional, aquesta no té cap junta al buc i, per tant, no es calafateja. No té ni una mica de plàstic i t’assegures que no hi entra aigua”, detalla. “La construcció antiga és molt bona i està demostrat, perquè les barques han durat centenars d’anys, però s’ha evolucionat i hi ha altres tipus de construcció que també permeten fer barques molt bones i robustes”, afegeix.

El que més li agrada de la feina és que sigui un treball manual, i el que menys, les presses dels clients. Joan Mario creu que si no es protegeix, el seu és “un ofici sentenciat”. També així opina Miquel Clamor, mestre d’aixa de Pollença: “Està clar que és un ofici que en un parell d’anys es perdrà”. Clamor ha crescut veient com el seu padrí i pare feien una barca darrere de l’altra. Ell representa la tercera generació familiar de mestres d’aixa. “D’obra nova no n’hi ha. I si no hi ha lloc per a amarraments i beneficis per tenir una barca de fusta, no n’hi haurà. De restauracions, sí que en tenim, però cada any n’hi ha menys. A la banda on treball jo, aquests darrers mesos s’han donat de baixa moltes barques, de gent que més o manco les havia cuidades tota la vida, perquè és insostenible o es mor el propietari i els fills ja no se’n volen fer càrrec”, explica.

Clamor conta que té feina amb un altre tipus de client, “gent que té molts doblers i potser barques de vint metres, però a mi em sap greu que hi hagi tantes barques petites que s’hagin de perdre”. “Fas una volta per l’illa i pots veure moltes barques de fusta tirades en finques, i això és el nostre patrimoni”, diu en Miquel, que entén que “la fusta és molt romàntica, però tot canvia i la gent prefereix una barca de fibra, que és més fàcil de mantenir, arriba més lluny i més aviat. És normal. Tot canvia”, subratlla.

Actualment, Ports de les Illes Balears fa descomptes als propietaris d’embarcacions tradicionals que reuneixen certes condicions i estan amarrades en ports que gestiona de manera directa. Això no obstant, Clamor creu que no n’hi ha prou, “perquè veim que el sistema de subvencions aplicat fins ara no ha funcionat” i que fan falta més ajudes concretes als propietaris per afavorir la tinença d’aquestes barques.

En l’àmbit privat, hi ha iniciatives particulars que aposten per la protecció patrimonial, com és el cas del Club Nàutic de Cala Gamba amb la seva flota de vela llatina o l’Associació Alzinaires, que gestiona l’embarcació Alzina gràcies a un acord amb el Club Nàutic de l’Arenal, que els facilita l’amarrament i la varada. L’ Alzina és un llaüt de l’any 1945, propietat de l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca i recuperat i restaurat mitjançant un conveni amb l’Escola de Mestres d’Aixa del Consell. La barca està declarada Bé d’Interès Cultural (BIC).

Recuperar el patrimoni marítim en un món nàutic globalitzat

El Consell de Mallorca, a través de Patrimoni Marítim, des del 1990 fa inventari de les diferents embarcacions tradicionals que queden a l’illa i els resultats mostren que cada any se’n perden més. El darrer recompte es va fer el 2010 i, com l’any 1996, es varen inventariar tots els tipus d’embarcacions. Els resultats varen constatar l’existència de 653 llaüts, 367 menys que el 1996; 80 bots cobertats, 129 menys; 26 bots descobertats, 46 menys; 6 gussis, 15 menys, i 17 pasteres, una pèrdua de 18 respecte de l’anterior recompte complet.

Ara s’està fent un recompte nou i Bernat Oliver, tècnic de Patrimoni Marítim, ja avança que continuarà la línia descendent. A partir de l’inventari -que també valora les característiques i l’estat de les embarcacions- veuran “quines d’aquestes barques mereixen realment ser protegides, sobretot amb vista al futur Museu Marítim, perquè el fons pugui tenir embarcacions”, explica Oliver.

Per la seva banda, el Museu Marítim està fent un estudi per reactivar l’Escola de Mestres d’Aixa i altres professions relacionades amb la mar. “Si volem que el Museu sigui un centre que contingui aquestes embarcacions artesanals i tradicionals, hem de potenciar aquestes formacions per poder assumir la feina”, defensa Albert Forés, director del Museu. Precisament la necessitat d’impulsar formacions relacionades amb oficis de la mar és un dels reclams del sector, ja que actualment en l’oferta formativa de grau a les Illes no se n’ofereixen, malgrat ser un àmbit en què hi ha demanda de feina. “Miraríem que els estudis fossin homologats, però n’estam fent una valoració per saber on estam i com ho podem fer”, precisa Forés.

Precisament, per parlar d’aquestes i altres qüestions, professionals de la mar varen tenir veu en la taula rodona ‘Mestres d’aixa, mariners i patrons; d’oficis heretats a professions contemporànies’, que tingué lloc ahir en el marc de les Jornades d’Estudis de la Mar que va acollir el Museu Marítim. No varen ser meres exposicions, sinó que es va obrir la conversa al públic. També hi varen intervenir altres professionals, per tal de debatre entre tots i establir sinergies.

stats