HÀBITATS NATURALS

Mercadets de Nadal o on para en Chencho?

Chencho difícilment es perdria als mercadets de Nadal de Palma, si més no el passat dilluns de capvespre

Tot el que és necessari dir i saber sobre els mercadets de Nadal va quedar reflectit a la pel·lícula La gran familia, un clàssic indiscutible del cine de barrio espanyol dels anys seixanta, estrenada el 1962 i dirigida per Fernando Palacios. El film contava les peripècies d’una família tipus de la segona meitat del franquisme, formada per una mare i un pare (interpretats per Amparo Soler Leal i Alberto Closas) i una progènie de quinze fills, tal com el règim nacionalcatòlic recomanava per la gràcia de Déu. En la seqüència sens dubte més recordada de la pel·lícula, el padrí de la família duia un dels més petits de la nieronada, un infant que nomia Chencho, al mercadet de Nadal de la plaça Mayor de Madrid, aquella on anys després Ana Botella suggeria prendre “a relaxin cup of café con leche” als membres del Comitè Olímpic Internacional. Els acompanyava també el padrí jove de l’infant, i és necessari subratllar que el padrí i el padrí jove eren ni més ni menys que els grans José Isbert i José Luis López Vázquez. Fatalment, en Chencho es perdia enmig de la gentada, els llumets i un estol de venedors que vociferaven la seva mercaderia: “Musgo! Áaaarboles!”. En adonar-se de la desaparició de l’infant, José Isbert queia en la desesperació i començava a cridar-lo amb la seva veu rompuda: “Chencho! Cheeencho!”. López Vázquez, igualment desesperat, renyava el vell: “Dónde está Chencho? Dónde está Chencho?”, repetia, com una matraca. I Isbert, plorós: “Lo he perdido, eh! Lo he perdido!”. Tenc dos amics que saben imitar aquesta escena amb un nivell de precisió que els fa gairebé idèntics als dos actors (deixant de banda el fet que també s’hi assemblen una mica).

Chencho, això sí, difícilment es perdria als mercadets de Nadal de Palma, si més no el passat dilluns de capvespre, perquè no es pot dir que s’hi acaramullàs cap gernació. L’aspecte de la plaça Major nostrada entre les sis i les set de l’horabaixa era més aviat desangelat, i directament desolador si sortíeu del pàrquing de la plaça travessant l’inquietant desert de les galeries comercials, amb les quals ara resulta que l’Ajuntament del batle Hila no sap què ha de fer. El cas és que allà, distribuïdes en dues ales a banda i banda del passadís central (imaginari, però central) que travessa la plaça, hi ha, com cada any, les parades amb les figuretes per als betlems i tota casta d’ormejos i accessoris nadalencs. Algunes de les parades tenen la persiana baixada, cosa que augmenta la sensació de poca alegria. En una de les que sí que estan obertes, hi despatxa una parella de subsaharians amb els seus dos fills petits, i veure’ls allà mig arrufats pel fred, envoltats de pastorets, mules, bous i marededeus en miniatura, els confereix un aspecte involuntari de betlem vivent. Els venedors i venedores no proclamen a crits la seva mercaderia, com a la pel·lícula, però sí que hi ha verdet, i escorça de pi o d’olivera o d’ullastre, només que no són de veres, sinó de plàstic o d’algun altre material sintètic i sens dubte gens recomanable en temps d’emergència climàtica. De fet, la gran majoria de les figuretes de betlem a la venda (que inclouen també coves, estables, palmeres i tota la imatgeria que fa al cas) semblen fetes d’aquest material inconcret, que no deu deixar de ser fràgil com la terrissa tradicional, perquè a la parada de Belenes Tano (des de 1958) van acompanyades d’unes etiquetes en què es pot llegir “Toco, rompo, pago” i també “Se ruega no tocar”. A d’altres parades s’hi ofereixen neules, penjolls, espelmes, juguetes i llepolies, i encara n’hi ha d’altres amb un gènere que sí que fa l’efecte d’haver estat elaborat amb mètodes i materials artesanals: randes i brodats, plats i safates de ceràmica, siurells, gerretes, ximbombes, figures de peixos i d’indiots, vidrioles de fang en forma de porquet... Tanmateix, la imatge del conjunt sucumbeix a la crua realitat del terrassisme circumdant, és a dir, a l’estampa de les terrasses dels infames bars de la plaça Major, instal·lades ja de manera perenne durant tot l’any. Al costat de la del Burger King hi ha un castell inflable anomenat ‘La Casita de Papa Noel’, al qual no m’estranya no veure-hi cap infant jugant, perquè l’aspecte de l’atracció és francament sinistre. Passa el mateix amb els cavallets que hi ha a l’altra punta de la plaça, i que en l’estona que hi som fan voltes tots sols, fantasmagòrics.

Altres paradetes

Si de tota manera ja teniu resolt el tema de l’endiumenjament, teniu més mercadets de Nadal a la plaça d’Espanya i a la Rambla, però aquests amb una oferta centrada en la roba, la bijuteria, el calçat i els dolços, amb especial atenció al tambor d’ametla (més anunciat com a “almendras garrapiñadas”). A la plaça d’Espanya, a més, hi ha plantificades dues xurreries enormes, una de les quals pertanyent a la dinastia Josana, amb uns lluminosos a la part frontal que deuen ser visibles pel Meteosat. A la Rambla, en canvi, justament quan hi passam hi ha una avaria transitòria de l’enllumenat que ha deixat a les fosques totes les paradetes. De dins una d’elles, se sent la mestressa que comenta amb la del costat: “No, i si no ho arreglen no podrem ni tancar, haurem de quedar a jeure aquí!”. Tant d’excés de llums nadalencs a segons quins redols i tanta obscuritat en molts d’altres, valgui la metàfora facileta. Quan ja estam a punt de partir, per devers el carrer dels Oms passam pel costat d’una senyora que és clavada a l’actriu Rafaela Aparicio. S’ha tancat el cercle virtuós amb l’inoblidable Chencho i, ben imbuïts d’esperit nadalenc, ja podem tornar cap a cases, que és tard i vol ploure.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF