HÀBITATS NATURALS

Meravella dins l’avió

Els aeroports han quedat com els indrets més representatius d’allò que fa uns anys l’antropòleg francès Marc Augé va qualificar com a “no-llocs”

Els aeroports, potser juntament amb els grans centres comercials i les àrees de servei de les autopistes, han quedat com els indrets més representatius d’allò que fa uns anys l’antropòleg francès Marc Augé va qualificar com a “no-llocs”, és a dir: llocs de pas, anodins i sense personalitat, que en principi no aporten res de rellevant a l’experiència de qui hi passa (perquè només són això, de pas). Són espais diguem-ne neutres, que tot just tenen sentit en la mesura que serveixen per fer el trànsit d’un lloc a un altre (s’entén, a llocs que sí que són llocs i no “no-llocs”, no sé si m’explic). Sobre això, però, i com va assenyalar l’escriptor Lluís Muntada, hi hauria molt a dir, perquè en un no-lloc, com que hi acudeixen moltes persones (i moltes que hi fan feina, per exemple), arriba a passar-hi de tot, com és inevitable a tot arreu on es reuneix gent. És possible tenir experiències importants, fins i tot transcendents, a un no-lloc? I tant que és possible, i l’objectiu d’aquest article és demostrar-ho, si tenen vostès l’amabilitat d’acabar-lo de llegir.

Dèiem que l’aeroport és el no-lloc per antonomàsia. Tanmateix, podríem filar més prim i fixar-nos, entre la multitud d’espais que condensa un aeroport, en el de l’avió pròpiament dits. Els avions de passatgers, encara més concretament, que tal vegada siguin el no-lloc més radical: són vehicles dins el qual es tanca un grup ampli de persones per ser literalment transportades per l’aire, que és un lloc que no ens és natural de cap manera. No estam fets per volar, però ens reunim en un no-lloc per sortir volant, i per fer-ho en grup. Això genera codis de conducta específics, un llenguatge també específic, etc.

Els vols de passatgers existeixen tan sols des dels anys trenta, però sembla que hi siguin des de sempre. Això és degut al fet que molta gent es passa la vida agafant vols, i encara més els illencs, per motius obvis: és el que té viure en un territori envoltat d’aigua pels quatre costats. Si per a un mallorquí tradicional el món es dividia en dues zones principals, que eren Mallorca i fora Mallorca, això continua sent cert per als illencs d’avui, només que ara existeixen els avions comercials. Les nostres sortides més freqüents per via aèria, com és d’esperar, són de proximitat i es dirigeixen a la Península, un altre lloc que es podria considerar mític dins la imatgeria de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs si no fos perquè molts hi han anat i també n’han tornat, i ho expliquen.

L’avió que va d’una illa a la Península, o fins i tot als països del que en deim el nostre entorn europeu, tenen, per descomptat, aquest caràcter de no-lloc que implica compartir amb desconeguts un espai que no té una situació fixa, sinó que es mou dins el cel. Però, sens dubte, l’experiència es torna més extrema quan es tracta d’un vol transatlàntic, com la que m’ha tocat tenir a mi aquesta setmana, entre Mallorca i Buenos Aires (o “Bons Aires” o “Bones Aires”, que eren els noms pels quals es va conèixer la capital argentina en els temps de les migracions i els exilis). Més que més si es fa com a usuari de la companyia aèria no ja més balear ni més mallorquina, sinó la més llucmajorera de totes les que tenim a l’abast: Air Europa, per descomptat.

Diferents menús

Com totes les companyies que fan llargues distàncies, Air Europa també ofereix als passatgers, durant el vol, un menú de menjar i un altre de pel·lícules. El menú culinari només dona a triar entre pollastre o pasta, com solen fer totes les companyies, i sincerament crec que seria millor que fusionassin les dues propostes i en diguessin “pasta de pollastre”, o “pollastre pastós”, o “pasta empollastrada”, perquè al cap i a la fi ni una cosa ni l’altra resulten recognoscibles. T’ho menges, això sí, perquè una de les normes de comportament no escrites d’un no-lloc és que hi acabes menjant coses que no ingeriries a cap altra banda. Quan trec el paper d’alumini que cobreix la safata rescalfada em sol venir al cap que Ferran Adrià va anunciar, anys enrere, que pensaria un menú per menjar de manera decent als avions i als hospitals, però alguna cosa em fa pensar que o bé la proposta no va anar endavant o bé que no ha arribat a la classe turista.

Tant se val, perquè veritablement suculent és el menú cinematogràfic, amb un munt d’opcions entre les quals cada passatger pot escollir, a la pantalleta que té a la seva disposició al respatller de davant. Air Europa proposa èxits recents (gràcies a aquest viatge m’he posat al dia amb Green book, First man i la versió de Lady Gaga d’ A star is born : són totes gairebé tan calamitoses com Bohemian Rhapsody ), i també drames, comèdies, suspens, cine infantil, sèries i, en fi, una mica de tot. Fins que el llistat d’opcions culmina amb un títol que va a part, i amb motiu: una pel·lícula titulada El vuelo del halcón, de 67 minuts, i que no és altra cosa que un documental sobre el fundador de l’empresa, Juan José Hidalgo Acera, la seva vida i miracles. Una joia cinematogràfica que comença amb imatges d’un infant que corre pels camps de blat de Villanueva de los Condes (Salamanca), seguint el vol dels ocells, i que es fusiona a continuació amb la del patriarca Hidalgo contestant una telefonada en què figura que se l’informa que els britànics han votat a favor del Brexit, el juny de 2016: ell contesta que això no el preocupa, que té compromisos per complir, i ho remata amb la seva màxima: “Si hay pan, hay pan para todos, y si hay hambre, también hay hambre para todos”. Només per veure El vuelo del halcón valia la pena anar i tornar d’Argentina. Qui ho diu, que als no-llocs no s’hi viu cap experiència que valgui realment la pena? El meu món s’ha enriquit, i ara consta de Mallorca, fora Mallorca i l’avió dins el qual vaig veure la biografia filmada del patriarca Hidalgo.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF