ENTREVISTA

Mbuyi Kabunda : “A l’Àfrica necessitem descolonitzar les nostres pròpies ments”

Aquest professor de l’Institut Internacional de Drets Humans d’Estrasburg té clara la diagnosi dels mals que afecten el continent africà

És un dels grans experts en drets humans i en problemes de desenvolupament, gènere i conflictes a l’Àfrica. El congolès Mbuyi Kabunda, que és professor i membre de l’Institut Internacional de Drets Humans d’Estrasburg i del màster i doctorat de relacions internacionals i estudis africans de la Universitat Autònoma de Madrid, a més de president de l’Associació Espanyola d’Africanistes, té clara la diagnosi dels mals que afecten el continent africà, coneix les vies per sortir-ne i, tot i que és molt crític, vol declarar-se optimista perquè confia en la capacitat que els africans han tingut de sobreviure a “l’esclavitud i la neoesclavitud”. Mbuyi Kabunda creu en les persones, i posa l’accent especialment en les dones.

Fa poc vaig entrevistar la vostra compatriota Caddy Adzuba, que afirmava amb rotunditat que la solució als problemes de l’Àfrica passa per les dones, i això que viuen un autèntic drama al seu continent. Com podrien les africanes emprendre la revolució necessària per millorar la seva situació?

En primer lloc, hem de deixar clar que la marginació de la dona no és exclusiva de l’Àfrica. Es dóna arreu del món. En tot cas, la situació de la dona africana es pot definir com una exclusió estructural i endèmica que, a més, no es qüestiona. I la solució, des del meu punt de vista, passa per tres supòsits essencials. El primer és tenir accés a la propietat de la terra, perquè les dones són les principals productores mentre que el monopoli de la propietat el tenen els homes, i això vol dir que pateixen una doble dominació: la dels homes africans i la dels líders internacionals. El segon és que les africanes han de poder exercir el dret de sobirania sobre els seus cossos perquè és intolerable que els homes, els pares o la comunitat masculina decideixin sobre les seves vides. I el tercer seria recuperar les funcions polítiques que tradicionalment havia tingut la dona africana. Tot i que s’ha avançat i trobem dones en alguns governs, no n’hi ha prou, perquè el més comú és que elles tinguin a les mans el mal anomenat sector informal, l’economia social, però ara els homes també hi volen entrar i desplaçar-les de la posició de domini.

Heu esmentat la dominació internacional. Us referiu al que se’n diu cooperació internacional ?

Després de 60 anys de cooperació, la realitat és la contrària de la que en teoria es perseguia. Internacionalment, els països han fet servir la cooperació per ajudar-se a si mateixos, amb objectius econòmics o geopolítics. Hem de pensar que el 33% dels recursos naturals del món són a l’Àfrica i, en canvi, és el continent més subdesenvolupat. Sempre penso en la imatge tristíssima d’un africà afamat i assegut sobre una mina d’or destinada a l’exportació cap al nord i en cap cas al benestar del poble africà. La cooperació internacional és un saqueig, si fem servir un terme radical, o un intercanvi desigual, si moderem el llenguatge.

A qui correspon la solució?

En aquest sentit, és l’Àfrica qui ha de recuperar el seu dret a l’autodeterminació. Ha sigut un greu error que el continent hagi fonamentat els seus béns en les primeres matèries perquè això és cosa d’economies colonials. L’Àfrica exporta les seves matèries i deixa insatisfetes les necessitats pròpies. Jo veig la solució en una segona descolonització, ja que la primera va ser del tot fictícia. I la segona descolonització ha de passar forçosament per la descolonització de les ments dels mateixos africans. A l’Àfrica necessitem descolonitzar les nostres pròpies ments. Contràriament a la diagnosi etnocèntrica, el que ha dut el continent al fracàs és l’occidentalització: admiració pels cotxes, pel luxe... Tot això ha obnubilat la joventut africana. I és que l’educació ha sigut etnocèntrica i colonial, basada més en les realitats europees que no en les pròpies.

S’han colonitzat les ments.

La colonització de la ment o de la cultura és pitjor que qualsevol de les altres. Condueix a l’endocolonització, a l’autoflagel·lació i a l’automenyspreu. I ha conduït a la destrucció i desarticulació dels valors africans, que han sigut substituïts pels valors europeus. Tot això és una successiónatural dins el moviment capitalista.

És el que se’n diu globalització ?

La globalització és un món amb regles concebudes per als rics. L’Àfrica és més objecte que subjecte d’aquesta globalització neoliberal i capitalista, que no deixa que l’Àfrica pugui emergir. I en aquest context cal denunciar que l’esclavitud és avui ben vigent, encara que sigui sota altres formes. La globalització seria bona si ho fos dels drets humans.

Quin paper juguen els líders africans i quin haurien de jugar?

Tot i que no és just generalitzar, podem dir que els dirigents africans han de trencar el cordó umbilical amb el nord perquè els uneixi als seus pobles. Aquesta voluntat va existir en els primers líders, com Patrice Lumumba, Kwame Nkrumah, Amílcar Cabral, Nelson Mandela... Van prioritzar els interessos dels seus pobles i, a causa d’això, els van aniquilar físicament o, els que van tenir més sort, van patir un cop d’estat o l’aïllament diplomàtic. Així que la resta van aprendre la lliçó i es van sotmetre. L’Àfrica necessita líders més nacionalistes, que treballin pels seus pobles i que estiguin a favor de la unitat africana.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF