Mateu Orfila, el polèmic príncep de la ciència

Al segle XIX el metge menorquí, instal·lat a París, es convertí en la màxima autoritat mundial en toxicologia i fou protagonista d’un dels judicis més controvertits de crim per enverinament

El 2007 Maó inaugurava l’hospital Mateu Orfila. Es feia així justícia a un dels científics més importants que han tingut les Balears, encara que amb una carrera controvertida. Orfila nasqué a la capital menorquina el 1787 en el si d’una família benestant. El 1804 se n’anà a estudiar a València. Després continuà els estudis a Barcelona i finalment aconseguí una beca per completar la seva formació a la prestigiosa universitat francesa de la Sorbona. El 1808, estant a París, el jove estudiant menorquí va ser pres durant la invasió napoleònica a la península Ibèrica. Seria, però, alliberat al cap de poc temps gràcies a les gestions del seu professor de química.

Qui ha estudiat a fons la figura d’Orfila és José Ramón Bertomeu, catedràtic d’història de la ciència a la Universitat de València i director de l’Institut Interuniversitari López Piñero. “A la seva època –assegura–, va ser un exemple pioner de fuga de cervells. Decidí no tornar a Espanya perquè a França tingué més oportunitats per desenvolupar la seva carrera professional”. El 1814, a vint-i-set anys, el metge maonès ja publicava en francès la seva obra la referència, Tractat dels verins. “Va tenir –recalca Bertomeu– un gran impacte a Europa, va ser traduïda a moltes llengües. És un tractat que suposa una sistematització de tots els verins que es coneixien aleshores”.

Orfila acabaria sent degà de la facultat de Medicina de la Sorbona. Les seves classes sempre congregaven molts d’estudiants. També feu de metge de cambra de Lluís XVIII i de Carles V. Compaginava la seva tasca professional amb una altra de les seves grans passions: l’òpera. “Tenia –recorda el professor– una gran veu de baríton, però mai no va voler dedicar-s’hi. Amb la seva dona, una francesa d’una gran cultura, va obrir un saló musical a París, que va ser un dels més importants de l’època. Per allà passaven moltes persones influents, amb les quals creà una xarxa de contactes importants per a la seva carrera”.

Cas Lafarge

Va resultar que Orfila es convertí en tot un expert en toxicologia en una època en què despuntava la medicina forense. Les restes mortals ja no eren vistes com a simples cadàvers, sinó com un llibre obert que contava una història. Així, els tribunals començaren a sol·licitar els serveis de metges per aclarir casos de crims per enverinament. Hi havia molta d’alarma social –continua Bertomeu–. La burgesia passava pena de morir enverinada. Tanmateix, era un crim minoritari, no arribava al tres per cent”.

Les dones eren considerades les principals sospitoses d’aquells crims. “A principi del segle XIX –afirma l’investigador–, irrompé amb força un nou model de dona, que rebia educació i que reivindicava el seu paper en la societat. Aquella emancipació femenina provocà una reacció per part del patriarcat burgès, que, en sentir-se amenaçat, no dubtà a carregar-los un mort. L’acusació d’enverinament s’ha utilitzat històricament contra grups minoritaris o marginats. I un d’ells també foren les dones, que es veieren indefenses davant aquestes acusacions, ja que el verí és invisible”.

Una de les víctimes de la misogínia de l’època va ser Marie Capelle. Era una parisenca nascuda el 1816 en el si d’una família acomodada. A través d’una agència matrimonial, entrà en contacte amb un mestre de forja d’un petit poble del centre de França, Beyssac. Nomia Charles Lafarge i era cinc anys més gran que ella. Aleshores Lafarge passava per una situació econòmica complicada, com altres empresaris del sector, i va creure que la seva unió amb una família parisenca destacada li podria obrir les portes de futurs negocis. Capelle no va tenir una bona impressió en conèixer el seu promès, però, pressionada per la seva família, acceptà l’enllaç, que tingué lloc l’agost de 1839.

La flamant madame Lafarge no encaixà en la provinciana vida de Beyssac. La seva família política la mirava amb recel. No agradava que muntàs a cavall, que tocàs el piano o que llegís poesia romàntica. Finalment, les tensions afluixaren i la consort acabà col·laborant en els negocis del seu marit. Tot canvià, però, al cap de quatres mesos. El 14 de gener de 1840 moria Charles Lafarge enmig de forts dolors abdominals i de vòmits. De seguida els familiars del difunt assenyalaren com a culpable la seva dona. L’acusaren d’haver-lo enverinat amb arsènic introduït en uns pastissos que li havia fet dies abans i que també li havia subministrat suposadament durant la malaltia. Davant d’aquelles acusacions, el jutge instructor de Tulle, capital de la regió, no dubtà a detenir-la.

Veredicte inesperat

El judici oral contra Marie Lafarge començà el 3 de setembre de 1840. Aixecà una gran expectació. Totes les intervencions serien traduïdes per als diferents diaris estrangers. L’acusada, defensada per Paillet, un cèlebre advocat de París, va sostenir sempre la seva innocència. Durant el procés, els pèrits químics feren repetides anàlisis de les vísceres del difunt i declararen que no hi havien trobat cap resta d’arsènic. Les anàlisis s’arribaren a repetir dues vegades, amb resultats idèntics. Amb tot, el Tribunal no es donà per vençut i cridà Orfila, que aleshores a Europa ja era conegut com el Príncep de la Ciència. El metge maonès va donar un tomb de 180 graus al cas. Va concloure que hi havia arsènic al cos de Lafarge.

Davant aquell veredicte inesperat, l’advocat de Marie Lafarge contactà amb Raspail, un dels més coneguts crítics dels mètodes d’Orfila en altres judicis. Quan, però, Raspail arribà a Tulle, el judici ja estava vist per a sentència. A l’acusada se li commutà la pena de mort per la de cadena perpètua. “Els mesos següents –apunta Bertomeu– el debat a favor i en contra de la innocència de Lafarge dividí la societat francesa. Així ja ho reflectí l’escriptor Gustave Flaubert, fill de metge, en el llibre L’educació sentimental (1870). Orfila solia aparèixer caricaturitzat a la premsa. En aquell cas es donaven factors de gènere i polítics; els monàrquics estaven en contra de Marie Lafarge i els republicans a favor”.

Des de la presó, Marie Lafarge es preocupà d’aprendre nocions de toxicologia per demostrar possibles fal·làcies en els mètodes pericials. El 1847 va escriure una commovedora carta a Orfila, en la qual qüestionava la fiabilitat de les seves conclusions: “Després de tres anàlisis, una d’elles quasi negativa i les dues restants negatives sense dubtes, ha estat necessari tot el vostre saber per fer que aparegui una quantitat infinitesimal de verí. Em sembla, senyor, que ja ho he dit tot... Ara que Déu em protegeixi i que li atorgui, a vostè, la il·luminació de la seva veritat”.

La gran tragèdia

“Orfila –assenyala el professor– va reconèixer que hi havia aspectes problemàtics en les proves d’arsènic que havia fet en aquell judici. Mai, però, se’n va retractar. Els seus contemporanis diuen que era molt vanitós i molt taxatiu en les seves afirmacions”. Als anys següents augmentaren les peticions d’indult per a Lafarge. L’esperança d’obtenir-lo va créixer els primers dies de la revolució de 1848, quan els polítics republicans destituïren el científic menorquí de tots els càrrecs al capdavant de la Facultat de Medicina. Raspail va escriure nous articles on afirmava que aquella condemna era “una de les més grans vergonyes de la prova pericial química”. Insistia que el doctor Orfila era capaç de trobar arsènic fins i tot en el sofà del president del Tribunal.

Finalment el 1852, quan Lafarge emmalaltí de tuberculosi, Napoleó III accedí a indultar-la, després de dotze anys de presó. Tan sols va poder gaudir tres mesos de la seva llibertat. Morí a 36 anys mentre es recuperava en un balneari al sud de França. La seva figura seria una de les fonts d’inspiració d’una altra novel·la de Flaubert, Madame Bovary (1857), tota una icona de dona que es rebel·la contra el patriarcat de la seva època. El 1866 Alexandre Dumas també publicaria El cas de la vídua Lafarge. La nèmesi de Marie Lafarge, Orfila, moriria un any més tard que ella per culpa d’un refredat mal curat. Tenia 66 anys. Va ser enterrat al cementeri Montparnasse de París, sota un imponent monòlit.

Abans de la Primera Guerra Mundial, quan es confirmà definitivament que era normal l’existència de petites dosis d’arsènic en alguns menjars, hi hagué nombrosos intents de reobrir el cas Lafarge. Encara hi ha una societat d’amics de Marie Lafarge dedicada a reclamar una revisió completa del judici. “La gran tragèdia d’Orfila, com d’altres toxicòlegs –conclou Bertomeu–, fou la tensió entre la natura canviant del saber científic i les conseqüències irreparables de sentències que implicaven la pena de mort. Per ventura, amb altres mètodes pericials més segurs, moltes persones incriminades podrien haver estat declarades innocents. El cas de Marie Lafarge n’és un bon exemple”.

El nom de la rosa

Rere la famosa novel·la El nom de la rosa (1980), d’Umberto Eco, hi ha l’ombra de Mateu Orfila. El seu Tractat dels verins (1814), la gran obra de referència en l’àmbit de toxicologia mundial, serví de documentació per a l’escriptor italià. Així ho reconeixia el mateix Eco a les Apostil·les a ‘El nom de la rosa’, que va escriure al cap de cinc anys, quan el seu llibre ja s’havia convertit en un autèntic best-seller: “Tenia ganes d’enverinar un monjo [...]. En començar, vaig posar-me a llegir el Tractat dels verins d’Orfila, que vint anys enrere havia comprat a una bouquinista de la vorera del Sena per pures raons de huysmaniana. Com que cap dels verins em satisfeia, vaig demanar a un amic biòleg que m’aconsellàs un fàrmac que tingués determinades propietats (que fos absorbible per la pell en maniobrar alguna cosa). De seguida vaig destruir la carta en la qual em contestava que no coneixia cap verí que respongués a la meva sol·licitud […]”.

Així doncs, a partir de l’obra d’Orfila, Eco tirà pel dret i preferí mantenir la trama literària i no la científica. S’inventà un verí que, impregnat en les pàgines d’un llibre, provocava la mort d’un grup de monjos d’una abadia benedictina situada al nord d’Itàlia al segle XIV. El perspicaç franciscà i antic inquisidor Guillem de Baskerville (Sean Connery) i el seu jove deixeble Adso de Merlk (Christian Slater) són els encarregats d’investigar aquelles misterioses defuncions en l’exitosa adaptació cinematogràfica que es feu del llibre el 1986. Aconsegueixen entrar a l’amagatall de la biblioteca de l’abadia, on troben el seu antic responsable, el monjo espanyol Jorge de Bustos, que és cec. Descobreixen que es dedica a assassinar els seus companys perquè no vol que coneguin el llibre prohibit d’Aristòtil, el segon volum de la Poètica, que es creia perdut. Ho aconsegueix posant verí a la part superior de les pàgines. Així els curiosos, que es llepaven els dits en passar pàgina, morien amb la llengua i els dits tacats.

“El verí –diu el catedràtic de la Universitat de València José Ramón Bertomeu– sempre ha captivat la imaginació de la societat. El seu ús ja és ben present des de la prehistòria”. A l’antiga Grècia Sòcrates, el pare de la filosofia, fou obligat a suïcidar-se bevent cicuta. A l’Imperi Romà emperadors com Claudi moriren enverinats després de menjar-se un plat de bolets. Durant el Renaixement italià, es difongueren rumors, sense cap base, que la dinastia valenciana dels Bòrgia es dedicava a enverinar els seus adversaris per mantenir la seva influència al Vaticà –en cinquanta anys, la dinastia donaria dos papes i una dotzena llarga de cardenals.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF