AVUI CONEIXEM
Societat 17/09/2018

Marta Casablancas: "Sempre he intentat, i s'intenta, que la gent se senti escoltada"

Es jubila la primera supervisora i cap del Servei d'Atenció al Pacient de l'Hospital de Manacor

Miquel Barceló
4 min
Marta Casablancas, en el petit pati del que durant 20 anys ha sigut el seu departament.

ManacorMarta Casablancas Sànchez (Sabadell, 1954) és infermera. Ha estat dues dècades al capdavant del Servei d'Atenció al Pacient de l'Hospital Comarcal de Manacor, on començà a treballar el 1997 com a supervisora de consultes i rehabilitació. També participà en la posada en servei de la Unitat de Salut Mental. A mitjan mes d'octubre es jubila. Va veure néixer l'hospital i l'ha vist fer-se gran des d'un departament que ha resolt milers de queixes i demandes dels usuaris. És una persona oberta, amb un tracte especial, que mereixia un homenatge com el que li acaben de dedicar desenes de companys i companyes de feina. Molts dels que la coneixen asseguren que, sense cercar-ho, ha creat escola i és un referent de professionalitat.

Qui us posà al capdavant de la sala d'atenció al pacient?

Jo venia de treballar en atenció primària, d'organitzar el servei d'urgències a Felanitx i després de treballar al centre de salut d'aquí, de Manacor. Vaig començar a l'hospital el 13 de març de 1997 i a l'abril es va obrir. El primer gerent, Manel del Castillo, la directora d'Infermeria, Mercedes Vacas, i el doctor José Maria Corrales decidiren que m'ocupàs del servei, on m'he sentit a gust i on he tractat d'ajudar la gent a resoldre problemes derivats de la dinàmica de l'hospital.

Un hospital en evolució, que ara s'amplia, i que, com és de suposar, té mancances.

Pens que caldria fugir de l'elitisme i escoltar la gent del carrer i els seus propis professionals. Un hospital és tot un engranatge, en el qual tothom juga un paper important, sigui el zelador, la dona de neteja, l'administrativa que pren les dades als pacients, els metges, les infermeres... tothom té un paper important perquè el centre funcioni correctament.

El bon tracte als usuaris era, en els inicis, la targeta de presentació de l'hospital, com si es pretengués humanitzar la sanitat a nivell comarcal.

La teoria és bona, però s'ha de tocar amb el peus a terra. Hi ha moltes coses que es feren amb bona intenció, però a dia d'avui ens trobam amb grans professionals que acaben marxant: radiòlegs, internistes, pediatres, oncòlegs.

I per què se'n van?

Això és el que cal que s'analitzi. Si es tracta bé el personal se li pot exigir més. Al principi, els professionals feien moltes hores. Tot i treballar molt, hi havia una certa alegria... però això s'ha perdut.

Vint anys donen per a molt i se us veu una mica defraudada?

Un cert sentiment de pena sí que hi és, perquè tot es va muntar amb molta il·lusió. A mi m'entristeix veure que en temes tan sensibles com la sanitat i l'educació es vulgui fer política quan el que es necessita és confiar més en els professionals. Si una cosa està bé, ho hagi fet un d'esquerres o un de dretes, millor no tocar-la.

Amb vint anys en un departament al qual arriben queixes i demandes de tot tipus relacionades amb l'hospital, algun fet anecdòtic positiu us ha d'haver quedat gravat per a sempre.

Record que fa anys vingué un pescador de fora, que, estant a l'illa, passà per diversos centres perquè li controlassin el sintrom i al final acabà aquí, a l'hospital, cercant ajuda. Davant el seu estat ansiós vaig parlar amb l'hematòleg i com que som infermera jo mateixa li vaig practicar l'extracció de sang i en poc temps se'l va tractar. I en agraïment em va prometre que cada vegada que vingués a Mallorca per feina em portaria una tonyina vermella.

I ho va complir?

Vaja que sí. Durant 10 o 12 anys cada cop que venia em duia una tonyina. Vaig ajudar-lo, però de la mateixa manera que des d'Atenció al Pacient hem ajudat a fer més àgils molts tràmits i fins i tot hem treballat per trobar allotjament a persones de la península que havien tingut algun familiar hospitalitzat. Hem fet de tot. Sempre he intentat, i s'intenta, que la gent que ve amb un problema al Servei d'Atenció al Pacient se senti escoltada.

I alguna situació desagradable?

També. Fa anys. Quan hi hagué un incident entre professionals: el cap d'Urgències, Joan López, i el supervisor de torn de la UCI. El cas acabà amb l'expulsió de Joan López, cosa que m'afectà molt perquè, a instàncies del director del centre, aleshores Antoni Mesquida, vaig haver d'aportar el meu testimoni en la resolució de l'expedient. Em va saber molt de greu, perquè el doctor López era un grandíssim professional. Fou una d'aquestes vegades a la vida en què et trobes en un lloc inadequat en el pitjor moment. Em deixà molta amargor haver de testificar, però tenc la consciència tranquil·la.

Així i tot, sou conscient que el vostre paper ha estat moltes vegades l'efecte d'un calmant per a gent en situació d'una certa ansietat?

Sempre he treballat a gust i des d'un sentiment de responsabilitat. Forma part de l'educació que vaig rebre dels meus pares i que he intentant transmetre als meus fills.

I ara toca descansar.

Ara toca gaudir de la família. El meu home, que treballa de metge a la unitat bàsica de salut de Portocolom i s'Horta, es jubila també aviat. Vull viure sense haver de programar res, viure al dia, viatjar, gaudir del meu net Pere i la meva neta Ivet. Viure amb salut... i punt.

stats