SALUT

Margalida Miró Bonet: “Els metges cercaven infermeres hàbils, dòcils i que no els contradiguessin”

Participà per donar el seu punt de vista sobre un moment històric que ha marcat decisivament el present de la professió

Margalida Miró Bonet és professora titular del Departament d’Infermeria i Fisioteràpia de la UIB. La seva tesi doctoral es va centrar en els discursos i les relacions de poder que varen constituir la identitat de les professionals d’infermeria entre els anys 1956 i 1976 a Espanya, des d’una perspectiva crítica. Amb motiu del XVI Congrés nacional i XI internacional d’Història de la Infermeria, duit a terme al teatre Xesc Forteza aquesta setmana, Miró participà per donar el seu punt de vista sobre un moment històric que ha marcat decisivament el present de la professió.

Com eren i com són les relacions entre metges i infermeres?

Encara avui presenten certa resistència, atès que hi ha dificultat perquè hi hagi una perspectiva col·laborativa, reconeixement i respecte, sobretot dels primers cap a les infermeres. Durant el període que analitz, va haver-hi una colonització absoluta dels metges en relació amb la formació de les infermeres, en què els primers cercaven unes professionals que fossin tècnicament hàbils, a més de dòcils, i que no contradiguessin les decisions del metge. La infermeria s’entenia com un saber complementari i menor i que només es tractava d’una professional formada per ajudar-ne d’altres i l’única recompensa era espiritual. Fins i tot s’arribava a dir que “les ATS són la mà executora i la prolongació del cervell del metge”.

Quins eren els fonaments filosòfics de la infermeria franquista?

Els valors nacionalcatolicistes propis del règim, atès que només les dones s’havien d’internar per ajustar la seva educació a uns estàndards; valors de gènere políticament instituïts, i les dones eren més aviat un objecte subjugat als homes que un subjecte; i finalment, l’anonimat, perquè la rellevància i la virtut de poder destacar només estava reservada al metge. En un manual de l’època, es deia que “el metge és superior a la infermera perquè és representant de Déu i l’ATS subordinat”. En aquest sentit, la Secció Femenina de Falange va ser l’eina de control social ideològic, també per a les infermeres. A més, creà moltes escoles a tot l’Estat per transmetre els ideals femenins del règim, com l’alt sacrifici, una abnegació i entrega al proïsme per damunt d’interessos individuals. Tot això es dissoldrà a poc a poc durant els setanta.

Amb la vostra tesi ¿Por qué somos como somos? Discursos y relaciones de poder en la constitución de la identidad profesional de enfermería en España (1956-1976) , què vàreu voler aportar?

Aquest període va marcar moltíssim la història de la infermeria espanyola, i la diferencià d’altres països. Si es compara el present de com són les professionals a Espanya, part de les respostes es troben durant aquests anys del franquisme, concretament amb la titulació d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS), que no existiria a la resta d’Europa. La idea no era fer una tesi clàssica i historiogràfica, sinó ajudar a entendre les dinàmiques i els processos que hi va haver durant aquells vint anys per conèixer com som actualment.

Des d’una metodologia científica, com valoraríeu el present de la professió?

La relació entre metges i infermeres avui dia és més jerarquitzada que en altres països, com a conseqüència de tants d’anys d’educació franquista. La infermeria ha evolucionat acadèmicament, els professionals tenen competències, coneixement i potestat legal per prendre decisions, però la realitat social va més a poc a poc i l’hem de canviar.

Quina era la situació abans del franquisme?

Hi havia la figura del practicant, amb molta consideració social, les comares i les infermeres. Durant la República s’introduïren assignatures de matemàtiques, naturalesa i cultura general que després foren substituïdes per altres relacionades amb la religió i la moral.

També assenyalau que elles no es resignaven i que anaren canviant les coses des de dins.

Les dones que vaig entrevistar m’explicaren que, per exemple, li deien al metge que no eren allà per dur-li una tassa de cafè o evitaven que els agents de policia entrassin a les habitacions dels malalts. Aquestes accions suposaven coaccions, amenaces i càstigs, però varen ser el germen perquè en els anys setanta aquesta titulació s’integràs a la universitat.

Quin era l’objectiu del congrés ‘Poder i influència de les infermeres en la història’, en què heu participat i també vàreu organitzar?

Donar visibilitat a la història de totes les dones que hi ha hagut a la infermeria però que han passat inadvertides, tot i que en realitat aquestes han influït positivament tant en la professió com en l’àmbit polític i social, reduint, per exemple, els índexs de mortalitat infantil o participant en conflictes bèl·lics. Volíem posar noms i llinatges.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF