March, protagonista de la crisi de subsistències

PalmaQuan el 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial, Espanya es declarà neutral, decisió condicionada per una economia paupèrrima i per una divisió ideològica entre les forces que configuraven el marc del sistema polític de la Restauració. L’economia era deficitària i continuava depenent d’un sector primari de baixa productivitat. La industrialització encara era incipient. A més, tenia unes vies de comunicació poc desenvolupades i els transports eren deficitaris i antiquats. Aleshores no tenia la capacitat per armar ni proveir un exèrcit capaç de ser eficaç en el camp de batalla.

La neutralitat, segons va reconèixer Alfons XIII, potencià la producció industrial i manufacturera, creixement estimulat per la demanda dels països en guerra. De la mateixa manera, el sector agrícola i ramader incrementà força les exportacions. La inflació es disparà i els mercats locals patiren una severa escassesa de productes bàsics. Aquest desproveïment generà la crisi de subsistències, que provocà fortes tensions socials que desembocaren en importants mobilitzacions.

A Palma, la crisi de subsistències va tenir com a protagonista Joan March. Se’l responsabilitzava de la manca de productes de primera necessitat. March s’havia convertit en el principal exportador envers els països bel·ligerants, a pesar de la prohibició del govern de l’Estat. A conseqüència d’aquesta activitat comercial il·legal, apareixerà a Ciutat el fantasma de la fam, la desnutrició i les pandèmies. Aquesta fou la causa de les revoltes populars de 1918 i 1919.

Les classes populars assenyalaven Joan March com un dels principals culpables de la situació. L’acusaren d’acaparador i de contrabandista de queviures i de molts productes considerats imprescindibles, segons assenyalaven les lleis dictades pel govern. El compliment de l’extensa legislació de subsistències fou escàs, a causa de la conxorxa establerta entre autoritats i acaparadors. Una part dels productes prohibits es camuflava en caixes i sacs que contenien productes excedentaris, l’exportació dels quals estava autoritzada. L’actitud dels vigilants del port era més col·laborativa que repressora. La corrupció era un fet inqüestionable que comprenia la majoria d’agents i de dirigents polítics i que penetrava en alguns despatxos de ministres.

Els avalots de Ciutat el 1918 foren provocats per la manca de carbó i les dones hi tingueren un paper rellevant; foren l’espurna que encengué el foc de la revolta. Es produïren enfrontaments violents entre les forces de l’exèrcit i els manifestants, a conseqüència dels quals resultà ferit greu el militant socialista Miquel Cabotà, que morí l’endemà dels successos. Encara que els socialistes lluitaven per combatre els acaparaments, l’especulació i l’exportació il·legal, els líders tendien a frenar la crítica i la crida a la mobilització de les bases contra Joan March, pel pacte tàcit que havien establert amb el potentat.

Bona part del sentiment popular contra Joan March es canalitzava des de la publicació Foc i Fum, dirigida per Jordi Martí, conegut com el Mascle Ros. La força de la crítica va arribar a fer mal a la imatge pública de March i el va dur a judici per difamació, en què s’aconseguí una resolució contra ell amb una multa de 1.000 pessetes i més de dos anys de desterrament a 100 quilòmetres de Palma. Per tant, se’n va haver d’anar a Barcelona. Quan va retornar el 1922 va reprendre la publicació amb diferents estratègies segons les circumstàncies.

La por que inspirava la revolució bolxevicendurí la política repressora de les forces conservadores, disposició que es va fer palesa a Ciutat amb les revoltes de 1918 i 1919. El 1918, Joan March, a través de l’Última Hora, es dirigí a l’opinió pública amb una carta oberta en què desmenteix les acusacions d’acaparador i exportador il·legal que se li fan des de la premsa conservadora i anarquista. En l’escrit no solament nega la seva implicació en pràctiques il·legals lligades al comerç fraudulent de productes de primera necessitat, sinó que fa una severa crítica a les autoritats per la seva política ineficaç de subministraments i s’atreveix a proposar solucions per sortir de la crisi.

Tot i les acusacions, March continuava enfortint la imatge de defensor de les classes populars, segons es veu en les declaracions del 1918 a l’ Obrero Balear : “(….) Quien conozca a fondo Mallorca habrá podido apreciar que esta región, una de las más ricas y productivas de España, debe parte de su prosperidad a la existencia de una verdadera legión de pequeños propietarios, a los que yo contribuí notoriamente en veinticinco años (…)”.