Manel Santana: “En els 80 hi havia molta diferència entre fills de mallorquins i de forasters”

PalmaManel Santana Morro (Consell, 1972) és professor de secundària i historiador. Actualment, és el director general de Participació i Memòria Democràtica del Govern de les Illes Balears. Com a investigador, ha estudiat sobretot els moviments socials dels segles XIX i XX, amb especial dedicació als períodes de la Segona República, la Guerra Civil i el primer franquisme. 'La plagueta vermella. Una història de quinquis i outsiders' (Illa Edicions) és la seva primera novel·la.

El punt de partida de la novel·la és un clàssic: un home torna a la seva terra natal. Com és aquest home? Què li passa quan torna?

És un home que se’n va anar a estudiar a Barcelona, es va quedar a viure en un poble de l’interior de Catalunya i durant anys es va guanyar la vida fent de professor i periodista. Al poble es va ficar en política i va acabar de regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament. Eren els anys del creixement i l’abundància, i es va deixar corrompre per un constructor. La novel·la comença quan ja està imputat per corrupció. Mentre espera ser formalment acusat, torna a la casa pairal dels seus padrins, al poble de l’interior de Mallorca on va néixer. Aquí, fa un exercici d’introspecció i de reflexió, recorda com era el poble quan se’n va anar i veu com és ara que hi ha tornat. Un dels fets determinants que va passar al poble quan ell era petit va ser l’arribada massiva de població peninsular immigrant.

El que popularment es denominava forasters. El narrador recorda les diferències entre els mallorquins oriünds i els acabats d’arribar, i com es relacionaven.

Els pares d’alguns al·lots forasters havien de fer molta feina per tirar endavant. Per tant, els seus fills anaven molt a lloure. Al final dels setanta i principi dels vuitanta, en un moment en què les toxicomanies derivades de l’heroïna eren a l’ordre del dia, alguns d’aquells al·lots es convertiren en petits delinqüents: quinquis. Sovint hi havia una gran diferència social entre els fills dels forasters i els dels mallorquins. El narrador protagonista, en aquest sentit, està entremig, perquè és fill de pare foraster i de mare mallorquina, encara que ell, com a home d’èxit que és, passa molts d’anys reivindicant la cama mallorquina i renegant de la cama forastera.

La identitat mesclada del narrador protagonista coincideix amb la vostra. Hi ha més semblances?

Jo som fill de pare peninsular i de mare mallorquina, en efecte. De petit, igual que el meu protagonista, m’encarregava de destacar la nissaga materna i passava de puntetes per damunt la paterna. Era la manera de tenir assegurada més honorabilitat. Ser foraster era, d’alguna manera, estar sota sospita. Vaig deixar de renegar de la cama forastera quan vaig anar a la universitat i vaig començar a tenir referents ideològics i també eines d’anàlisi històrica. Va ser aleshores que vaig adonar-me que darrere la història de la immigració peninsular a Mallorca hi ha la història d’una Espanya injusta. Mon pare va venir amb setze anys procedent de la Manxa. El seu pare, el meu padrí, era ferrer i miner. Feia feina a les mines de mercuri d’Almadén. Per tant, la seva era una història de duresa laboral i d’explotació. Per dir-ho aviat: jo vaig començar a rescatar les històries de la meva família paterna quan em vaig fer d’esquerres.

Són interessants les converses entre el protagonista i alguns exquinquis del poble.

El protagonista entén que, havent estat un home d’èxit que s’ha deixat corrompre, ell en realitat és més quinqui que els quinquis de la seva infantesa, la majoria dels quals eren víctimes d’un determinisme que els posava les coses molt difícils. La novel·la és una reivindicació d’aquells al·lots. Ells solien anar a escoles públiques, mai concertades. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, jo encara he sentit dir que, a les escoles públiques, hi havia mestres socialistes i fills de forasters, és a dir, mestres amb afany de transformació social i de normalització cultural i lingüística i al·lots de famílies que provenien de la península.

El poble on transcorre la novel·la podria ser el vostre Consell natal.

És una mescla. Podria ser Consell, però també Alaró, Binissalem, Santa Maria... Qualsevol poble del Raiguer amb activitat manufacturera o minera on als anys setanta i vuitanta els peninsulars arribaren en massa. Aquest procés no es va donar als pobles del Pla, que als setanta i vuitanta encara mantenien uns trets d’identitat agrària.

A la novel·la, els al·lots d’origen peninsular són en general més lliures i atrevits que els d’origen mallorquí. En això, coincideix amb la imatge que en dona Jordi Puntí al seu llibre Els castellans.

Els al·lots forasters sortien del rotlo. Feien coses, per exemple anar a Palma, que a nosaltres ni ens passaven pel cap de fer. Eren més deixondits, més espavilats. Eren al·lots que no tenien ni el jou de la por ni el de la mala consciència. Ells no patien per allò tan comú dels mallorquins de poble que és el “què diran”. Ells no eren de can Tal o de can Qual. No havien de passar pena per si feien una bretolada i allò quedava marcat com una taca per a tota la família. “Ves alerta amb el que fas que deixaràs malament tota la família”: això ens ho deien molt, als al·lots mallorquins.

El subtítol, 'Una història de quinquis i outsiders', té alguna cosa de declaració de principis, no és vera?

En tots els pobles hi havia identificada una sèrie de persones que eren les que havien quedat al marge, els 'outsiders', els diferents, els extravagants, els quals eren objecte de burla, de xafarderies, de paternalisme. Els 'outsiders' de la infantesa del protagonista eren els homosexuals, els discapacitats, els republicans que havien sortit de la presó i des d’aleshores havien hagut de dur una vida discreta...

Diria que la plagueta del títol no és “vermella” per casualitat...

Alguns outsiders de qui ara parlàvem tenen un passat dolorós, marcat per la Guerra Civil i el franquisme. El vermell de la plagueta és un vermell de nafra i també d’ideologia.