HÀBITATS NATURALS
Societat 08/01/2021

Mallorquins a la neu, el musical

Aquí hi neva clares vegades i, quan ho fa, el fenomen crida poderosament l’atenció dels menuts, com és lògic, però també dels adults

Sebastià Alzamora
4 min
Mallorquins a la neu, el musical

No parlam de mallorquins a la neu per centralisme, sinó perquè la neu és una experiència diferent a cadascuna de les Balears i Pitiüses. A Menorca hauríem de centrar-nos en la neu al Toro, una muntanya molt més emblemàtica que l’Everest, l’Annapurna i l’Aconcagua, i només per això es comprendrà que ho deixem en mans dels especialistes, que hauran de ser necessàriament menorquins. Malauradament, no tenim notícies de la neu a Eivissa, més enllà de les tones de cocaïna que l’han convertit en una envejada marca mundial del turisme de la més alta qualitat, com no es cansen de repetir els propietaris de les discoteques que ara es veuen obligades a tenir tancat per culpa dels funestos governs d’esquerres, que no deixen fer res. I a Formentera tothom sap que sempre hi fa sol i mai no han tingut fred, de manera que no hi ha episodis nevats a comentar.

Però els mallorquins tenim la serra de Tramuntana, i com que de moment no hem estat capaços (no per falta de ganes, que consti) d’omplir-la de ciment i asfalt, el que feim és anar-hi quan hi neva. Els mallorquins tenim una relació curiosa amb la neu, aquest és un fet conegut, perquè a causa del nostre clima privilegiat, aquí hi neva clares vegades i, quan ho fa, el fenomen crida poderosament l’atenció dels menuts, com és lògic, però també dels adults. Dins la memòria col·lectiva persisteix la gran nevada de l’any 56, que de moment no ha estat igualada ni superada (ni fa cap falta, perquè va ser un esdeveniment tirant a catastròfic). Però la neu a Mallorca, en general, acostuma a consistir en precipitacions discretes i simpàtiques, d’aquestes que ‘enfarinen’ (per fer servir aquest símil que, pel que es veu, entusiasma alguns meteoròlegs) els pics de la Serra i, en els casos més extrems, els terrats d’algunes poblacions. El febrer del 2012 en va caure una que va deixar caramulls de neu a les voreres de les platges i damunt els cotxes aparcats als carrers de Palma, però insistim que això no és habitual en absolut.

Aquestes festes que acabam de passar, sobretot després de Cap d’Any, ens han tornat a dur neu a la serra de Tramuntana, cosa que ens ha permès repetir les escenes habituals en aquests casos: famílies mallorquines que agafen cotxe i es desplacen fins a la muntanya, amb l’objectiu principal que els infants juguin amb la neu, mentre els adults fan exhibicions públiques de desavinences i malsofridures. Enguany, amb l’afegit d’una novetat: les escapades en família per veure la neu s’han convertit també en motiu d’aglomeracions i massificacions. La població s’ha multiplicat, ningú vol renunciar a moure’s en cotxe fins exactament el punt on s’ha proposat d’arribar, la majoria volem anar tots als mateixos llocs en les mateixes dates i els mateixos horaris, i el resultat inexorable és que ens acabam acaramullant. Les escenes de nervis i educació dubtosa es multipliquen.

- Niño, vale ya con la puta cámara del móvil!

-No, si ja t’ho deia jo, que no era per aquí que havíem d’agafar.

-Avui ni veurem neu ni dinarem ni es collons de s’ase.

- Que te voy a calentar, eh! Que te voy a calentar y se te quitará el frío...!

Són fragments de converses que podíeu escoltar fa pocs dies si anàveu camí de Lluc, i que, amb una coreografia adequada, podrien formar part del musical sobre el tap circulatori que es va formar en aquesta zona el passat cap de setmana, i també dilluns. Concretament, al tram de la carretera M-10 que va de Caimari fins al Salt de la Bella Dona, o com a molt fins al coll de la Batalla (i no Bataia, com insisteixen a escriure aquells a qui agrada escriure malament), que era el màxim que molts arribaven a recórrer, atesa l’excessiva afluència de vehicles en unes vies que no estan pensades ni preparades perquè hi vagi aquesta gentada. Tampoc no hi estan, tot sigui dit, per practicar-hi carreres de motos ni de quads, ni per a una desfilada constant d’autocars plens de turistes, com s’ha fet durant molts d’anys i no precisament en temps de neu.

Els embossos

En el musical de Lluc, un paper (no l’únic) de cantant i ballarí solista, el batle d’Escorca i president de la junta local del PP, Toni Solivellas, ha sortit als mitjans per subratllar que cada any es troben amb el mateix col·lapse, i per aprofitar per demanar al Govern -contra el qual manté un singular i permanent combat- que es faci “un protocol” per preveure la situació i fer-hi front. És ben bé que avui dia, si no tens un protocol, no ets ningú. Però una cosa és certa: una vegada s’ha format l’embós, no hi ha manera d’entrar ni sortir del terme municipal d’Escorca per la carretera que el comunica amb la carretera Ma-2130 i la comarca del Raiguer. És un fenomen digne d’afegir-se a la fabulosa tradició de llegendes, rondalles i cançons que atresora la muntanya de Lluc.

El musical que podíem imaginar recorrent aquesta i altres zones de la Serra quan cauen quatre flocs de neu podria tenir el seu epíleg als centres comercials, on els mateixos que havíem vist fent-se morros per la muntanya (i fent-ne al món en general) van acudir a continuació per fer les compres dels Reis, amb el resultat de formar nous embossos i noves concentracions de massa humana. Que no serien tan preocupants si no fos que estam en un moment especialment delicat de la pandèmia, i amb les Balears liderant els indicadors de contagis. Si els Reis han duit enteniment a alguns, perquè els entri a la closca que el perill d’aquest virus no és únicament que s’infecti un mateix, sinó molt principalment que cadascun de nosaltres pugui infectar els altres, ja podríem fer sonar algunes trompetes i tot.

stats