Magda Oranich Solagran: “La memòria històrica passarà de nets a besnets, no es perdrà”

MaóL’exdiputada de Junts per Catalunya i advocada de Salvador Puig Antich troba certes similituds entre aquella època i l’actual amb els presos polítics.

Heu vingut a Menorca a participar en uns actes en què es recorden els moviments que van sorgir al Maig del 68. Després de 50 anys, quins aspectes continuen vigents en l’actualitat?

El que més em recorda és la il·lusió, especialment a Catalunya, que té la gent per canviar les coses i lluitar per un país lliure. De tota manera, crec que s’ha mitificat el Maig del 68. Aquí no vam viure cap Maig del 68, excepte escoltar clandestinament Radio París o les explicacions d’alguna amiga que assistí a les conferències que es feien a França. Espanya era un país gris, en plena dictadura. Malgrat tot, ho vam seguir amb il·lusió.

Un té la sensació que hi ha sectors que tenen moltes ganes d’oblidar-ho tot.

Així és. La memòria històrica és fonamental. Som en un país, l’estat espanyol, que és el segon a tot el món amb més fosses comunes per obrir. A més, hi ha molta gent que no vol parlar del tema. Tenim un passat negre amb la Guerra Civil, però també altres passatges de la història positius. Recuperar la memòria històrica és bàsic. La gent ha de saber el que va passar. De vegades explico què eren les presons, les tortures, la pena de mort perquè jo personalment hi he assistit. S’ha de recordar només perquè els ciutadans sàpiguen que va ser horrorós i que no pot tornar a repetir-se. Al Maig del 68 estava convençuda que el món seria, ara mateix, millor i no és així.

En quin punt es troba el cas de Salvador Puig Antich?

La vergonya que va passar en aquest país arribà amb la Llei d’amnistia. Els antifranquistes vam lluitar molt per aquesta llei i, després dels indults, tots els presos van sortir de les presons. Aquella llei que ens il·lusionà a tots diuen que també va amnistiar totes les parts, franquistes inclosos, i això no és així. Els delictes contra la humanitat, i aquests ho són, no prescriuen mai segons la llei actual. El problema és que molts processos, i el de Salvador també, s’estan tractant a l’Argentina. A Espanya els jutges no han volgut o no han pogut, aquells que ho han intentat, obrir causes. Una vegada la justícia argentina reclama testimonis perquè aquests vagin a declarar, l’estat espanyol es nega a extradir-los.

Així doncs, quin marge de recorregut té la via argentina?

Sincerament no cal ser gaire optimista. És més una actuació simbòlica que una altra cosa. De tota manera, potser a la llarga hi ha alguna sentència. Pensaven que la gent se n’oblidaria i afortunadament han aconseguit el contrari. Recordo el testimoni d’un noi jove que tenia l’avi enterrat al Valle de los Caídos i que deia: “Tranquil, avui et trauré d’aquí”. Hi ha hagut un cert moviment per la memòria històrica que passarà de nets a besnets perquè és importantíssim.

El 2 de març va fer 44 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich i continua sent un símbol, un mite.

És un mite perquè va ser el penúltim executat pel franquisme. Jo hi vaig ser present al costat de la seva família. El mateix dia van afusellar Txiki, un activista basc. Afortunadament, van ser els últims. Tot i les coses dolentes que té la Constitució, l’abolició de la pena de mort va ser positiva. De fet, s’ha avançat molt, perquè cap estat no pot entrar a la Unió Europea amb aquesta pràctica i Amnistia Internacional treballa molt en aquest sentit. Ara s’ha tancat la Model a Barcelona, on, desgraciadament, m’he passat mitja vida visitant presos. Bé, avui dia també ho faig per veure els presos polítics, però aquells temps eren duríssims. Curiosament, a la Model estava senyalitzat el punt exacte on van executar Salvador Puig Antich. Ara té un ús per deixar els paquets o roba per als presoners, i tothom passava per allà com si res. Mentrestant, jo recordava estar al costat de la família i davant nostre els funcionaris i l’executat. Encara avui quedes horroritzat i et preguntes moltes coses. Les germanes de Salvador van fer moltes coses per dignificar-ne la memòria històrica.

I què em deis dels presos polítics d’avui dia. Creis que la societat espanyola mira cap a una altra banda?

A Catalunya és una qüestió molt sentida. Fins i tot molta gent que no és independentista està al nostre costat. Quan vaig a veure’ls, els explico les mobilitzacions que es duen a terme, i personalment mai no havia vist manifestacions d’un milió de persones o gent que es concentra cada dia a determinats municipis per reclamar que tornin a casa. Hi ha molts espanyols que també s’hi solidaritzen, però altres encara voldrien més persones a la presó. En part és lògic, perquè la informació que els arriba és com si haguessin matat algú, però en l’àmbit jurídic les resolucions dels països on estan exiliats estan deixant en evidència el relat del jutge Llarena. No hi ha hagut ni violència, ni rebel·lió, ni res de res. A tot arreu ens donaran la raó. Per segona vegada, Alemanya ha dit no.

Aquest desgast que ocasiona l’actual situació pot arribar a cansar el moviment independentista?

Podria, però, tal com va succeir al Maig del 68, noto que hi ha molta gent amb il·lusió per canviar el sistema. Pensava que el moviment independentista podria ressentir-se’n, però ha estat el contrari. De fet, els jutges mateixos estan en vaga perquè hi ha magistrats que volen fer feina d’una altra manera. Milers de ciutadans reclamen una justícia més justa i independent. Els catalans estan molt implicats en el retorn dels presos polítics. Alguna cosa està passant quan es demanen penes de 30 anys de presó per a polítics que compleixen el mandat de les urnes i, en canvi, s’anuncien condemnes irrisòries, com l’últim episodi amb els integrants del grup la Manada.

Fa uns dies el senyor Albert Rivera va presentar a Madrid una plataforma ciutadana pro espanyola. Us fa por la posada en escena?

Em va preocupar i recorda temps anteriors. A molta gent li és indiferent, però no m’agrada i considera que ens hauria de fer por. Sobretot em preocupa des de Catalunya perquè Ciutadans va néixer aquí i ho va fer per lluitar contra el català en tots els àmbits. Mentre el govern del PP va fent equivocacions, Ciutadans guanya en popularitat. De tota manera, cal dir que Ciutadans no governa a cap ajuntament de Catalunya. Espero que no ho facin mai a l’estat espanyol perquè seria molt preocupant. Tinc la sensació que amb partits així tornem a uns temps que pensava que estaven oblidats i que no m’agradaria viure novament.

Ja per acabar, crei que podrem veure els presos polítics de retorn a casa en un termini curt de temps?

Sincerament, crec que no. L’estat espanyol va amb tot i farà tot el que estigui a les seves mans per establir unes condemnes severes. Fa uns dies vaig estar amb els Jordis i la veritat és que ells estan bé, molt integrats en el sistema penitenciari i tranquils perquè saben que els delictes que se’ls imputen no tenen fonament. De tota manera, el tractament que reben per part de l’estat espanyol tots els presos és lamentable. Estan a presons allunyades de tot i el desplaçament de les famílies té un cost realment elevat. El seu retorn ha de ser una prioritat per a tots. El cas de les dones és diferent. Sobta que Carme Forcadell, per exemple, estigui a la presó per facilitar la celebració d’un ple. És surrealista.