Montserrat Bernabeu: “Estem veient ictus amb 40 anys. I l’estrès és una de les causes”

Per què va estudiar medicina?

No ho sé, ho tenia clar des de ben jove. El meu pare és empresari, la meva mare és mestra. Jo volia fer radiologia i només quedava una plaça a Girona, i jo ja tenia un fill, el Gerard. Vaig pensar que era massa risc: el cotxe, les guàrdies... i vaig agafar una especialitat a la Vall d’Hebron. Era rehabilitació, que no es dóna a la carrera. Vaig tirar-me a la piscina. Em vaig formar en lesions medul·lars, a la unitat de dany cerebral.

Els metges d’oncologia, cada any que passa, poden donar més bones notícies. Vostès no tant, per desgràcia.

Nosaltres anem més lents. Estem investigant amb cèl·lules mare i amb factors de creixement neuronal, però encara ens falta molt. El cervell és complicat. Són milions de neurones interconnectades. Abans una persona patia un ictus i tot era substituir una funció per una altra, per veure què podíem fer. Ara s’intenta forçar la part plègica, perquè se sap que, quan forces, el cervell busca vies per veure com pot fer l’activitat que li estan demanant.

¿És igual la recuperació d’un accidentat que ha sigut culpable de l’accident que la de la víctima?

És igual. Al final el que queda són les seqüeles i el que un vol, tant si és culpable com víctima, és veure fins on pot arribar. No veiem diferències emotives. Sí que passa que a l’entorn de qui ha sigut la víctima hi ha una ràbia perquè ha tingut mala sort. Però, més que com a víctima o culpable, les dues maneres diferents d’afrontar-ho que veig és la de qui intenta adaptar-se a la seva nova vida i la de qui es passa la vida pensant que abans feia altres coses i ara no pot.

¿Reaccionen molt diferent homes i dones davant d’una rehabilitació?

Sempre hi ha l’excepció, però, habitualment, la dona sol tenir un comportament emocional més estable. Sobretot quan ha de ser la cuidadora: ho assumeix dins la normalitat i s’hi adapta més ràpidament que l’home. Un lesionat cerebral pot ser irritable. Això és molt dur per a un familiar que no sap per què està reaccionant així, quan abans no ho hauria fet mai. Es tracta d’explicar-li la lesió i com abordar-la. Deixar sol el malalt, dos o tres minuts, no portar-li la contrària... Quan hagi passat l’atac, tornar i recomençar la conversa... S’ha de donar pistes de com s’han de tractar aquests trastorns. Tampoc és el mateix un cop amb un casc en una agressió, en què tindràs una contusió focalitzada en un punt del cervell, que tenir un accident de trànsit. I tampoc cal que sigui a gran velocitat, per tenir una lesió al cervell. A 24 km/h xoques contra una estructura rígida fixa i ja tens un component de lesió. Per exemple, els futbolistes, quan tenen aquestes lesions de cap contra cap.

El seu fill Gerard, l’abril del 2012, contra el Chelsea.

Exacte. Era una contusió molt important, va perdre la memòria, va continuar jugant i no sabia que estava jugant. Els jugadors volen continuar al camp, però crec que s’ha de ser prou autoritari per dir-los que no poden. S’enfadi qui s’enfadi. Jo he vist jugadors de futbol al meu hospital amb lesions molt severes després d’un traumatisme cranioencefàlic.

A partir dels tipus d’accidents que veu, ¿ha arribat a deduir com som com a societat?

Sí. D’ençà de la introducció del carnet per punts han baixat molt l’accidentalitat i els traumatismes cranioencefàlics. El casc va ser un avenç. Però quan saps que et prendran punts fins a perdre el carnet, ets més prudent.

Quants malalts li han dit que sempre estaven estressats?

Això ho verbalitza més la gent que ha patit un ictus. Que, per cert, sempre ha sigut una patologia que augmenta en incidència a partir dels 65 anys, però ara estem veient casos amb 40 anys. Ara tinc pendent d’ingressar a l’Hospital de Bellvitge un noi de 38 i un de 42 amb un ictus.

Què ho provoca?

Ho pot provocar l’estrès, anticonceptius orals, drogues (bàsicament cocaïna), drogues vasoconstrictores que poden provocar que la sang no arribi prou bé a alguna zona del cervell...

Fa mesos vam entrevistar el seu fill Gerard i li vaig dir que s’imaginés la seva vida com una sèrie amb capítols. Li vaig preguntar quins serien els principals, i em va dir això. (Mirem la pantalla.)

Acompanyar la mare a la Guttmann, la meva arribada a Can Barça, tots els títols que hi he guanyat... A nivell personal, el Mundial, no només per haver-lo aconseguit sinó perquè hi vaig conèixer la meva parella...

Em sembla impressionant, perquè podria haver dit la seva etapa a Vilassar, on manté els seus millors amics. Suposo que la Guttmann era colpidora. Jo no li volia ensenyar res d’accidents i això. Jo feia guàrdies de cap de setmana i la mare no existia, d’aquí la bona relació del Gerard amb son pare. Ell em venia a veure a estones, dinàvem junts, passejàvem per l’hospital... Suposo que en el subconscient ell ho té més marcat del que ens ha semblat a tots.

No li va dir mai que volia ser metge?

No, des de sempre ha volgut ser futbolista. I no només és voler, sinó que coincideixin totes les circumstàncies per arribar a dalt de tot. Crec que és una persona afortunada. La meva mare sempre explica una anècdota, que ens fa riure molt perquè sempre canvia la fruita: que el Gerard passava per una botiga, agafava una taronja i la començava a xutar. Sempre ha volgut ser això, no s’ha plantejat cap altra cosa.

I també ens va dir això.

La mare continua a la Guttmann. Sempre li dic que ho deixi ja, però no em fa cas. Suposo que és part de la seva vida i li dóna vitalitat anar allà i ajudar la gent.

De vegades quan arribo a casa dient que estic esgotada em diu que ho deixi, que ja tinc edat... Però no. És el meu lloc al món. De vegades penso què més sé fer, i tot el que sé és això, tractar les persones que han patit una lesió medul·lar o cerebral. M’agrada fer-ho. El que més em compensa són visites com la d’ahir, que va venir la filla d’un pacient que jo havia tractat. Em va dir que era allà pel que els vam donar. Pensa que el món del Gerard, ara, comporta moltes coses. Ha muntat una empresa que tira endavant. El Gerard és molt actiu i té molts fronts oberts. El seu pare l’ajuda moltíssim i, a més a més, porta l’empresa que va fundar el meu pare, i no tenen gaire temps. Penso que potser els hauria de donar un cop de mà, però si estic treballant a la Guttmann no puc. Quan entro a la Guttmann per a mi no existeix el món exterior. Em concentro en el que tinc allà. Potser és el meu mecanisme de defensa per poder separar bé els dos ambients. És tanta la concentració i el que exigeix la gent que és allà que de vegades en surto com buida i no tinc força per fer segons què. Surto d’allà i necessito distreure’m, però sortir d’allà i agafar més responsabilitats, no.

Amb els anys s’ha convertit en la mare d’un futbolista de nivell mundial i en la sogra d’una celebritat mundial de la música. ¿Ho nota com una pressió afegida?

Això últim, no, perquè la pressió ja la tenia amb el Gerard. El tàndem és molt més mediàtic, però en la relació personal és absolutament normal i corrent. Intento ajudar en el que puc, amb els nens, perquè m’encanten. No sóc gens invasiva, o crec que no ho sóc. S’ha de respectar el món de la parella. A part, treballo i el meu horari és de les 8 del matí a les 5 de la tarda. Em queda poc temps, però el poc temps que em queda hi sóc, si ells volen. La Shaki no m’ha suposat una pressió bestial que jo no pugui suportar. Potser sento que he perdut una mica el nom de doctora Bernabeu per la mare de Gerard Piqué.

Li molesta?

No, ser la mare del Gerard Piqué m’omple d’orgull.

Com ha encaixat una artista de la cançó internacional en una família catalana de classe mitjana tirant a tradicional?

Molt bé. Ella és una persona molt familiar i té uns valors de casa, dels pares, que els nanos estiguin amb els avis... Sembla estrany perquè és una persona de món, una mica rodamón fins que es va establir a Barcelona. Jo crec que el que l’ha fet persona és mantenir aquest vincle familiar tan important. S’ha adaptat molt bé i ha trobat el lloc. Si vas amunt i avall, al final d’on ets? On tens les coses? ¿On tens el vincle afectiu? No el tens enlloc. Al final ha trobat el lloc que és casa seva. Els seus pares vénen, els seus germans també, ella s’ha adaptat molt bé. A mi m’ha sorprès perquè ha de ser difícil. S’ha sabut organitzar per tenir la seva vida aquí i nosaltres som la seva família.

¿I els deu anys de diferència entre el Gerard i la Shakira?

El Gerard és un home... estic parlant com a mare... És un tio molt intel·ligent que s’ha d’anar plantejant reptes contínuament, si no, s’avorreix. Un dia, quan era petit, em va preguntar si la vida era anar a l’escola de dilluns a divendres, al futbol el cap de setmana i tornar a començar. A ell li semblava monòton. Penso que ella, que té deu anys més, i té més experiència a la vida, li fa veure coses en què ell, potser per la seva joventut, no pensava. Potser d’una noia de la seva edat, que no li aportaria una visió diferent, ell se’n cansaria. Ell necessita que hi hagi alguna cosa més. La Shakira, tot el que té, ho ha aconseguit ella. Té molt coneixement de la vida.

Això dels reptes ho vam veure quan l’estiu passat va dir: “No estic ni entre els tres millors centrals del món. Sé que puc recuperar el nivell i que ho faré”.

Quan el vaig sentir vaig pensar que s’estava tirant pedres a la seva teulada. Va dir que, si no ho era, ho havia de fer públic i ho seria. I ho ha tornat a ser.

Els seus néts ho tenen o ho tindran tot. ¿Serà més difícil educar-los en valors en aquestes circumstàncies?

Suposo que serà difícil, no ho sé, perquè no m’hi he trobat... Jo vaig educar els meus fills en una situació molt modesta i vaig intentar donar-los els valors que vaig poder, però suposo que pujar en un entorn en què ho tens tot és molt complicat. Jo sempre els dic que fa por i han d’intentar que ells aconsegueixin les coses pels seus propis mitjans. És una limitació, no un avantatge. Però bé, allà hi ha els avis, que continuen sent gent modesta, i nosaltres, que intentem donar-los la visió que la vida normal i corrent és molt maca.