Maria Eulàlia Juvé: “Si les infermeres avancen, també avancen les dones”

Maria Eulàlia Juvé ha sigut elegida per integrar la junta directiva del Consell Internacional d’Infermeres (CIE) i és la primera catalana i la segona espanyola que forma part d’aquest ens. Juvé, que també és responsable d’infermeria de l’ICS, fa recerca i docència i combat els prejudicis associats a la professió d’infermera.

Encara hi ha una imatge obsoleta de la professió d’infermera.

Tot i que ja fa més de 30 anys que la infermeria és a la universitat, al nostre país encara s’arrossega la imatge dels ATS. En canvi, als països anglosaxons, Florence Nightingale va introduir la infermeria com a disciplina científica amb professionals que no són només cuidadores. Va demostrar a través de la recerca l’impacte que tenien les cures professionals de les infermeres en la mortalitat. Es van desplegar escoles amb aquesta visió professionalitzadora, i aquí va arribar molt més tard.

Les infermeres, per exemple, també fan recerca.

Sí, jo n’he fet des que vaig començar. Les infermeres han contribuït a fer créixer, en part, la recerca mèdica en aquest país. Sense ser gaire visibles han ajudat molts equips mèdics a fer recerca. I, alhora, intentem respondre a les preguntes de la pràctica clínica infermera.

També es reivindica el paper de la infermera com a professional que té una visió integral del pacient.

A les infermeres ens han preparat per no perdre mai de vista que qui tenim al davant és una persona, una família o una comunitat. No hi ha res poc important en infermeria. No és només posar medicació, sinó comunicar-te amb el pacient i entendre el que està vivint.

I això els metges no ho fan?

Els metges han aprofundit molt en la seva disciplina i això ha sigut positiu perquè la medicina ha avançat molt en els últims 50 anys. Però alhora aquest aprofundiment fa que no es pugui tenir una visió global. No soc de les que pensen que els metges només curen i les infermeres només cuiden. Crec que tots curem i cuidem, o ho intentem. El que passa és que són enfocaments diferents. Les infermeres ens ocupem d’uns problemes de salut concrets, sobretot dels que no es veuen però que sabem que poden passar i treballem preventivament.

El que passa és que les cures han sigut sovint menystingudes.

Probablement per aquestes qüestions històriques. Les nostres professions han sigut sempre un reflex de l’ordre social, i un metge, pel fet de ser home i de requerir uns estudis determinats, l’hem situat en un altar. La infermeria dins de la societat va molt lligada a l’evolució de la dona, perquè històricament ha sigut una professió molt feminitzada. Si les infermeres avancen, també avancen les dones.

Encara n’hi ha que parlen de les infermeres com aquelles professionals “que netegen culs”.

També ho fem, però es tracta de fer-ho d’una manera que no faci que el pacient perdi la dignitat. Pensa en el dia que una cosa que fas diàriament t’ho hagi de fer un altre perquè tu no pots. Al final, la infermera entra a formar part de la intimitat del pacient en una situació que ell no ha pogut escollir. I aquí entren en joc els drets fonamentals de les persones. No és només una qüestió de tenir cura en el sentit més protector, sinó de defensar el dret de la persona en aquelles accions que són quotidianes. I això el Carles Capdevila ho va explicar molt bé, es va convertir en un ambaixador de les infermeres.

Metges i infermeres xoquen pel decret de prescripció infermera, que ha de regular que les infermeres puguin receptar medicaments.

Perquè històricament els conceptes de diagnòstic i prescripció han estat molt vinculats a la professió mèdica, i això fa que un es pugui sentir propietari de les coses. Però quan baixes a la realitat, això es fa de manera natural i metges i infermeres arriben a acords tàcits o implícits. És més una qüestió d’ordre jurídic, que ha de servir per sentir-nos legalment protegides. D’altra banda, les infermeres diagnostiquem problemes de salut i és lògic que hi hagi un catàleg de medicaments que puguem prescriure, que són tots els que es necessiten per prevenir o tractar els problemes de salut dels quals som responsables. Això ja es fa en altres països i s’ha demostrat que és segur per a les persones beneficiàries, és un cost eficient i no és incompatible amb la convivència entre metges i infermeres.

¿Hi ha desconeixement entre les dues professions?

Estaria bé que els estudiants d’infermeria poguessin compartir espais de pràctiques amb els de medicina, perquè després els convertirem en professionals que han de treballar junts. Així ho veurien des de dins, perquè encara s’expliquen coses des del prejudici. Si un metge mai ha recollit un vòmit, és difícil que entengui la pressa que tens. És més fàcil que entengui un símptoma clínic.

Per cert, com les hem d’anomenar, infermeres o infermers?

Es recomana utilitzar el terme infermera, no per una qüestió de desigualtat sinó per una qüestió històrica. De fet, la majoria d’infermers s’identifiquen com a infermeres. Els homes no arriben al 10%. Però no és una qüestió de quantitat sinó de qualitat professional i humana.