TURISTA DE COA D’ULL
Societat 23/09/2018

Lletraferits a Formentor

A partir de 1959 Camilo José Cela recuperà l’esperit humanístic d’Adán Diehl i convertí Formentor en un dels fars intel·lectuals d’Occident

Antoni Janer Torrens
8 min
Lletraferits a Formentor Estraperlo A Formentor

PalmaLa península de Formentor estava destinada a ser terra de lletraferits. Des del segle XVII els seus propietaris eren la família de Miquel Costa i Llobera. Ja de petit, l’insigne poeta pollencí trobà en aquest redol edènic la força necessària perquè transcendís la seva vocació literària. Així ho plasmà en els darrers versos d’ El pi de Formentor (1875): “Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada / i arrela dins l’altura com l’arbre els penyals. / Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, / i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada / com l’au dels temporals”.

El 1921, un any abans de la mort de Costa i Llobera, aquesta terrassa privilegiada del Mediterrani seria descoberta per Adán Diehl, un diletant milionari de Buenos Aires, d’origen alemany. Havia recalat a les nostres costes procedent de París, aleshores la meca de l’art, on havia estat en contacte amb els pintors catalans Santiago Rusiñol i Anglada-Camarasa -aquest darrer era un dels artífexs de la coneguda com a Escola de Pollença. A través dels seus pinzells havia conegut els encants paisatgístics d’una illa que, el 1926, un altre argentí, Jorge Luis Borges, definiria com “un lugar parecido a la felicidad”.

Diehl, de 30 anys, quedà tan captivat de l’Arcàdia perduda del poeta pollencí que hi tornaria al cap de cinc anys per quedar-s’hi. Aquesta vegada, acompanyat per la seva segona esposa, María Elena Popolicio, estava decidit a fer realitat la seva utopia: convertir aquell petit paradís en un refugi per a intel·lectuals arribats del tots els racons del món. Fou així com comprà la península de Formentor per 520.000 pessetes. Els parents de Costa i Llobera pogueren respirar tranquils: la venda era per a una bona causa.

El nou mecenes

El magnat argentí pretenia agafar el relleu de l’arxiduc Lluís Salvador, mort el 1915, que havia transformat la seva possessió de s’Estaca en un cenacle cultural. Un altre referent seu era l’advocat cosmopolita Joan Sureda Bimet. Juntament amb la seva dona, la pintora Pilar Montaner, era propietari, a Valldemossa, del palau del rei Sanç. Per aquell lloc carregat d’història passaren artistes i escriptors del tot diversos: Miguel de Unamuno, Azorín, Eugeni d’Ors, Rubén Darío, Joaquín Sorolla i el pintor nord-americà John Singer Sargent.

Sureda, que morí el 1947, aconseguí posar Mallorca al mapa cultural europeu de principis del segle XX. Al capdavant de la Confraria de la Bellesa, convidava a tothom a anar a veure les postes de sol per després recitar poemes. L’escriptor Feliu Bauzà diria que, si el crepuscle no era lluït, els membres d’aquella excèntrica confraria “increpaven el sol”.

L’epicentre cultural de Diehl havia de ser un hotel de luxe, similar al Gran Hotel de Palma, inaugurat el 1903. Es diferenciaria, però, de la resta pel seu entorn bucòlic, arrecerat per la serra de Tramuntana i amb accés directe a la platja. La primera pedra es posà el 1928 sense que encara estigués acabada la carretera que, dissenyada per l’enginyer Antoni Parietti, havia de connectar el Port de Pollença amb Formentor. Així, doncs, tot el material s’hagué de transportar en barca.

Durant l’any i mig que duraren les obres, Diehl s’arremangà de valent i treballà colze a colze amb els picapedrers. El 24 d’agost de 1929 fou el dia de l’esperada inauguració. Va ser l’acte social més important de la Mallorca dels feliços anys vint. L’hotel tenia cinquanta àmplies habitacions amb vistes al mar i dotades amb calefacció, aigua calenta i telèfon -la majoria comptava amb bany privat. També disposava de dues suites. Els seus cuidats jardins causaren sensació. El 1934 el projecte es completà amb la construcció d’un camp de golf. Tot el personal contractat era de Pollença, la qual cosa portà el consistori a nomenar aquell “artista senyor” fill adoptiu i dedicar-li un passeig al Port.

L’Hotel Formentor, respectuós amb el medi ambient, marcaria un model urbanístic que l’escriptora Carme Riera ha batiat com la “formentarització enfront balearització”. Diehl estava entusiasmat amb la seva curolla. Així l’explicà el 1933 en una llarga entrevista concedida al periodista Josep Maria Salaverría: “Cuando descubrí la belleza insuperable de Formentor, pensé que este sitio lo reservaba la Providencia para servir de refugio a los poetas y pintores. Hubiera querido convertirme en un personaje de los cuentos maravillosos. Ser el mecenas omnipotente que llama a los artistas y les entrega el encanto de Formentor para que vivan en él su despreocupada y libre existencia. Sin cuidados económicos, sin trabas sociales, atenidos únicamente a los afanes del espíritu como un falansterio donde sólo impera el Arte”.

El milionari argentí aconseguí que la propaganda del seu hotel s’exhibís en les més importants estacions de tren de França i a l’oficina de turisme d’Espanya a París. El març de 1931 l’“esperit Formentor” es plasmà en la Setmana de la Saviesa. La idea, sorgida de l’escriptor felanitxer Joan Estelrich, fou sufragada pel líder català Francesc Cambó, qui el 1929 havia fundat la Conferentia Club per il·lustrar la burgesia barcelonina mitjançant l’organització de conferències encarregades a intel·lectuals de prestigi internacional.

L’estrella de la Setmana de la Saviesa fou el comte Keyserling, un estonià d’una gran influència a Europa. Escoltant-lo atentament hi havia Gabriel Alomar, Isabel Llorach, Josep Pla, Josep Maria de Segarra i Ramón Gómez de la Serna. “Hi va haver moments en què Formentor semblava que pertanyia a un altre país”, escrigué Pla d’aquella cita intel·lectual.

Diehl només va poder mantenir la propietat de Formentor durant sis anys. El seu somni resultà deficitari. Les places no es cobriren i les despeses de funcionament i de sous del personal, gairebé sempre més nombrós que els hostes, foren insostenibles. Aquell jove utòpic, però, també fou víctima del crack de la borsa de Nova York de 1929. Des d’Argentina, el seu cosí banquer Carlos Tornquist no trigà a reclamar-li el pagament del deute contret. I aquí el Crèdit Balear igualment el pressionava perquè acabàs de pagar els préstecs que li havia anat concedint.

El 1935, asfixiat econòmicament, el “mag de Formentor” decidí abandonar Mallorca amb la seva dona. Tornà al seu país natal, on seria nomenat inspector general de Justícia, càrrec que ocupà fins a la seva mort, el 1953. Tenia 62 anys. Aquell mateix any l’hotel del seu somnis era venut a un grup d’empresaris mallorquins liderats per la família Buadas.

El Club dels Poetes

Els Buadas sempre tengueren ben present l’“esperit Formentor” de Diehl. Eren molt amics de Camilo José Cela, que s’instal·là a viure a Mallorca el 1954. Va ser el futur premi Nobel qui els proposà l’organització d’una nova cita cultural: les Conversaciones Poéticas de Formentor. L’esdeveniment se celebrà els dies 18 i 25 de maig de 1959, coincidint amb la lluna plena. Papeles de Son Armadans, la revista de Cela, insistia en el to amigable de la convocatòria: “Los poetas se encontrarán conversando de poesía y con la poesía -novia eternamente fiel, trébole de la soltera- en Formentor y en la paz y la concordia, esa bendición de los dioses clementes, de la amistad y del pan - pa de frument - que se comparte”. Els assistents eren convidats a conversar i “a tomar copitas” en qualsevol llengua, ja fos castellà, català, gallec, basc, francès o anglès.

La primera edició de les Converses comptà amb la presència de personalitats com José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso, José Luis Aranguren, José Luis Cano, José Hierro, Blas de Otero, Robert Graves, Joan Fuster, Carles Riba, Clementina Alderiu, Marià Villangómez, Miquel Bauzà, Josep Maria Llompart, Francesc de B. Moll i Manel Sanchís Guarner. Tot ells es reuniren en un pavelló a uns 300 metres de l’hotel batiat com el Club dels Poetes. Fou molt recordada la intervenció de Robert Graves, qui, al final d’una sessió, mantingué una acalorada discussió sobre mitologia amb Carles Riba. Ambdós poetes eren experts en el món clàssic. En un moment donat, Graves va proposar a Riba continuar parlant en grec, cosa que l’autor d’Elegies de Bierville, cohibit, hagué de declinar.

A continuació de les Converses, els dies 26, 27 i 28 de maig de 1959 l’Hotel Formentor també acollí el Primer Col·loqui Internacional de la Novel·la, organitzat per l’editorial Seix Barral. Hi participaren una trentena d’escriptors, arribats de tot el món, entre ells, l’italià Italo Calvino, el nord-americà Anthony Kerrigan i l’anglès Henry Green. Un any més tard, el 1960, entre els dies 19 i 23 d’abril, fou el torn del Primer Congrés Internacional de Lul·lisme, amb més de vuitanta experts mundials.

Premis

El maig de 1961, per iniciativa de Carlos Barral i Jaime Salinas, s’instituïren el Premi Formentor i el Premi Internacional dels Editors. Cada guardó estava dotat amb 10.000 dòlars, una xifra mai vista en un certamen literari. En la primera edició, el Premi Formentor fou concedit a Juan García Hortelano, per la seva novel·la Tormenta de verano i, amb caràcter excepcional, el Premi Internacional dels Editors fou ex aequo per a Samuel Beckett i Jorge Luis Borges, dos perfectes desconeguts fins al moment. El guardó va suposar la seva consagració urbi et orbi.

Curiosament, en un principi la dictadura de Franco veié amb bons ulls unes trobades que estaven marcant l’inici de l’apertura cultural espanyola a l’exterior. Confiava plenament en Camilo José Cela, que era una persona que tenia amistats de totes les ideologies. Tanmateix, el règim acabà censurant aquell oasi de lliure pensament en considerar-lo un “niu de comunistes”. Les Converses, però, es continuaren celebrant en altres indrets com l’illa grega de Corfú, Salzburg i Tunis, on desaparegueren el 1967.

En plena democràcia, per iniciativa Miquel Buadas, el 1984 es convocà el Premi Formentor a l’Humor i la Tolerància, que es perllongà durant set anys consecutius. Entre els guardonats hi hagué Mingote, Antonio Gala, Luis García Berlanga i Plácido Domingo. No va ser fins a 2008, amb l’hotel ja en mans del grup Barceló, quan el Govern balear decidí recuperar les antigues converses literàries de Cela. Així, sota l’ombra protectora del pi de Formentor de Costa i Llobera, cada finals de setembre es fa present l’esperit humanístic de Diehl.

I la setmana que ve: ‘El Terreno, l’oblidat Montmatre palmesà’

Estraperlo a Formentor

L’Hotel Formentor d’Adán Diehl fou un dels detonants de la caiguda del tercer govern d’Alejandro Lerroux durant la Segona República. Tot començà el 1934 quan arribaren a Espanya tres jueus holandesos disposats a perpetrar l’estafa del segle: la senyora Lowmann, el seu espòs, Daniel Straus, i Jules Perel. Els tres socis havien patentat una ruleta elèctrica que batiaren amb el nom d’ straperlo, acrònim dels seus llinatges. Poc els importà que els jocs d’atzar estiguessin prohibits al nostre país. Primer intentaren convèncer el president de la Generalitat, Lluís Companys, perquè els permetés introduir el seu invent a Sitges. El dirigent català, però, s’hi negà.

El setembre de 1934, mitjançant suborns a membres del Partit Radical de Lerroux, els estafadors aconseguiren instal·lar la seva màquina al casino del Kursaal, a Sant Sebastià. Només, però, estigué en funcionament un dia. El següent objectiu fou Formentor. La missió comptà amb la complicitat de Franco, aleshores comandant militar de les Illes Balears. Diehl es mostrà convençut que amb la ruleta de l’straperlo acudirien més hostes a l’hotel. Amb tot, al cap d’una setmana el ministre de Governació n’ordenà el tancament.

Davant les autoritats espanyoles els creadors d’aquella màquina sempre sostingueren que no es tractava d’un joc d’atzar, sinó de caràcter científic. Insistien que un jugador capaç de dominar el càlcul podia guanyar. Tanmateix, el moviment elèctric de la bolla ocultava un mecanisme de rellotgeria que permetia al banquer regular-ne els guanys.

Amb totes les portes tancades, Strauss, Perel i Lowmann passaren al contraatac. Amenaçaren Alejandro Lerroux de destapar les seves corrupteles amb l’straperlo, si no els donava una sucosa indemnització. Davant el silenci del polític, els xantatgistes compliren amb la seva paraula i finalment l’escàndol saltà a l’opinió pública. El 20 de setembre de 1935 queia el govern de Lerroux.

L’escàndol de l’straperlo quedà en la memòria col·lectiva de la gent, que establí una associació espontània entre els anys del racionament i el darrer mandat de Lerroux, ple de casos de corrupció. Fou així com el mot, adaptat com estraperlo, acabà al·ludint al negoci il·legal de productes intervinguts per l’Estat i venuts a preus abusius. No s’ha de confondre amb el contraban, que consistia a entrar de l’exterior productes prohibits, sense pagar els drets de duanes corresponents.

stats