Lleida afronta amb cansament i por el nou confinament

La gestió de la situació dels temporers centra les crítiques de la ciutadania

A jutjar pel gruix de mobilitat que es podia percebre ahir a la tarda a la ciutat de Lleida, talment semblava la crònica d’un confinament anunciat. De fet, el més que probable encerclament de la comarca del Segrià va córrer com la pólvora entre la gent, que s’afanyava a fer les maletes per marxar. És el cas de la Marta, arquitecta, que passarà el cap de setmana a la platja: “Tant de bo m’hagués emportat l’ordinador, podria treballar des d’aquí fins que tornéssim a la normalitat”. A diferència d'ella, que no canviarà els seus plans i té previst tornar demà, el Jordi i una altra Marta, també de cap de setmana a la platja, van decidir avançar la tornada a aquesta tarda “per por que no ens deixin entrar”.

Mentrestant, els que s’han quedat a Lleida hauran de conviure de nou amb la incertesa i, també, amb els helicòpters policials, que sobrevolen sorollosament la població d’Alcarràs, on un dels infermers del CAP plora desconsoladament. “Estem sobrepassats, no donem a l’abast, no tenim el material adequat i els polítics no fan res per solucionar-ho”, lamenta l’infermer, que no confia que el confinament solucioni el problema sanitari de la comarca: “Haurien d’estar més al damunt de determinades empreses fructícoles. Les d’aquí allotgen fins a vuit treballadors en pisos de tres habitacions. Això, en condicions normals, és passable, però aquest any és una irresponsabilitat gravíssima”.

No hi està d’acord la Maria, gestora, amb diverses empreses agrícoles a la seva cartera, que considera que “les empreses, en la seva majoria, ho estan fent bé”. Tanmateix, segons la Maria, “el que facin fora del seu horari laboral ja no concerneix l’empresa”. Unes empreses, per cert, que la gestora adverteix que poden patir econòmicament les conseqüències del confinament: “Sofriran la manca de recursos humans si no hi ha mobilitat, perquè els temporers que hi ha ara potser cauran malalts i no en podran venir de nous”.

Per a la Montse, veïna d’Almacelles, a qui no afectarà la falta de mobilitat és justament als temporers, “que són els que tenen més covid, però ells no es mouen per la resta de Catalunya”. En canvi, ella explica que haurà de fer mans i mànigues amb el seu fill a casa: “Anava a unes estades de futbol al Poal [Pla d’Urgell] on ara ja no podrà anar, i amb la meva sogra a la platja ja m’explicaràs com m’ho faig”. Tampoc podrà assistir al concert de la compositora lleidatana Éphona, que havia de tenir lloc demà al Cafè del Teatre, suspès després de l’anunci del matí i per al qual ja havia adquirit les entrades. “Aquests també patiran, els de la cultura. Si ja ho tenien complicat, espera ara”, lamenta la Montse.

La majoria de lleidatans consultats assenyalen els temporers vinguts de fora com els principals responsables de la situació actual, al tractar-se d’una de les comunitats més afectades pel covid-19, un fet al qual Nogay Ndiaye, portaveu de la Plataforma Fruita amb Justícia Social, s’oposa frontalment. “Hi ha molts pagesos que s’han infectat en algunes de les festes que s’han celebrat a Lleida durant el confinament i que després han acabat infectant els seus propis treballadors, però tendim sempre a criticar els més dèbils”, justifica la Nogay, que tot i això reconeix que alguns desapareixen després de fer-los la prova perquè “tenen molta por, no saben què els pot passar si donen positiu, i molts pensen que els deportaran perquè no tenen papers”.

Por és la paraula que més vegades deuen haver pronunciat els lleidatans al llarg del matí, però una por relacionada majoritàriament amb l’àmbit econòmic més que no pas amb l’estrictament mèdic. La fa servir la Rosa Eritja, presidenta de la Federació de Comerç de Lleida, quan xifra en un 50% el rendiment actual dels comerços de Lleida respecte a abans del confinament, “tenint en compte que som capital de província i que, per tant, no només venen compradors de fora del Segrià, sinó també de la Franja i de Tarragona. Sense tots ells, el nostre rendiment podria baixar fins a un 10-15%”. I també l’utilitza el Jordi Vidal, propietari del restaurant L’Espurna, que venia de perdre, amb el primer confinament, "unes 600 reserves de grups, més de trenta per al juliol i agost" i ara es troba que potser haurà de fer el mateix amb les 300 que té actualment.

“Amb el primer confinament vam demostrar una capacitat d’adaptació brutal, fins al punt que després ens va costar tornar a la normalitat, però ara que ens hi estàvem tornant a acostumar haurem de canviar el xip novament”, explica l’Ares, psicòloga, que apunta que “quan t’has d’adaptar a una situació que no és normal gastes molts recursos mentals”. L’Ares parla a nivell psicològic, però també econòmic: “Tinc molts pacients de fora del Segrià, els puc atendre via online, però segur que molts optaran per esperar que es calmi la situació”.

Una situació que també patiran les persones grans, com la Nuri i el Paco, un matrimoni de 81 i 86 anys que començava a sortir al carrer després de dos mesos tancats a casa. “La gent gran estem cansats”, assegura la Nuri, que lamenta que “per culpa d’uns quants que han fet les coses malament, els que les hem fet bé ho paguem igualment”. “Això passa sempre, Nuri, estiguem en pandèmia o no”, afegeix el seu marit amb una mitja rialla. L’altra mitja, però, no riu tant.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF