DIVERSITAT

Lesbianes, cada vegada més visibles i orgulloses

Les organitzadores reclamen més espais per a aquest col·lectiu a Mallorca

“‘Visibles i orgulloses’ neix de la voluntat de reivindicar la identitat lesbiana, de cercar i compartir referents poc visibles que han estat importants per a nosaltres. Això significa representar la cultura des d’una posició lesbiana, o viceversa: de representar-nos a les lesbianes a través de pràctiques culturals”. Així parla d’aquestes jornades, les quals s’han desenvolupat del 12 d’abril al 3 de maig, Lola Fernández. És un pensament que comparteix amb Rosa García, Natàlia Fariñas i Manuela Acereda. Totes quatre són llibreteres d’Oficios Terrestres, lloc on va començar aquesta iniciativa, que ha servit per posar el focus a Mallorca damunt una realitat que ha estat molt de temps en la penombra a tot arreu.

Aquestes jornades de visibilitat lèsbica han arribat enguany a la quarta edició i han passat d’ocupar una setmana a durar-ne pràcticament tres, de fer un vídeo anual a fer-ne tres, de centralitzar-se en una llibreria a obrir-se a espais nous: Flassaders, DonaSana, Bar Top, Diskette. També s’han fet tallers, xerrades, cine, teatre i festes.

Natàlia Fariñas, artista i il·lustradora, i la també il·lustradora Irona Von Dask han fet cada any el disseny de les camisetes de les jornades. Fariñas creu que, amb el pas del temps, el fet de ser lesbiana sorprèn menys. “Ara no hi ha gent que em demani per què som lesbiana, com fa deu anys”. Abans em preguntaven: ‘Però tu ho tens clar?’ o ‘Què és el que t’ha passat?’”. Tot i això, la visibilitat de les lesbianes és un objectiu pel qual s’ha de continuar lluitant, diuen. “L’orgull gai és massa gai”, comenten en al·lusió a l’excessiu protagonisme dels homes en els actes LGTBI .

Les jornades també han servit per crear un grup. “S’han unit persones a partir de les experiències compartides”, explica Rosa García, que recorda que a Mallorca no hi ha espais per a les lesbianes. “No hi ha bars ni discoteques, com va haver-hi en altres èpoques”. Considera que les jornades ‘Visibles i orgulloses’ “eren i són necessàries”. També comenta que, durant aquest temps, han sorgit “iniciatives de visibilització de les lesbianes en altres autonomies”.

Manuela Acereda reflexiona sobre la necessitat d’espais mixtos i no mixtos (només de persones LGTBI). “Hem tingut diferents tallers no mixtos que ens han permès treballar temes amb una proximitat i llibertat que en espais mixtos és molt possible que no s’hagués produït. La majoria de vegades feim les activitats dirigides a un públic mixt, però és cert que algunes persones no són conscients dels seus privilegis i es permeten parlar per nosaltres”, diu.

Queer? Sí, gràcies

“Les identitats de gènere, al final, són estratègies, s’adapten a les circumstàncies personals o socials: per això reivindicam les identitats lèsbiques, que són múltiples i diverses. Ser lesbiana avui ens diu molt poc d’una persona, ja que estam configurades per interseccions com l’edat, el sexe o la clase”, comenta Lola Fernández. “A Mallorca és necessari que tinguem un lloc on ajuntar-nos totes les rares. Les jornades de visibilitat aglutinen diferents identitats de gènere i orientacions sexuals”, afegeix Manuela Acereda.

El que plantegen connecta amb la teoria Queer (en anglès, ‘rar’). Una de les autores de referència, la filòsofa feminista Judith Butler, critica que la visió heteropatriarcal imposa una idea fictícia i opressiva de les categories: home o dona, heterosexual o homosexual, i rebutja totes les altres maneres alternatives de desenvolupar la pròpia identitat que es desvien de l’opció binària.

Franco Moragues, artista feminista i activista de les lluites marikas, que treballa sempre amb l’arxiu històric i té el moviment queer com a referent, comenta que no se sent home ni dona. “Em consider una persona trans amb molts de privilegis”, que aposta per “la indentificació estratègica del gènere”. Segons la situació, pot triar com es vol mostrar en funció de la seva seguretat i també de les seves ganes. “A la gent li costa canviar: si ens hem conegut parlant en castellà, ens serà més complicat passar al català. Però és divertit canviar, jo faig performança. M’ho prenc com un joc”. En el mateix sentit, Fariñas es demana: “Què és ser un al·lot? Què és ser una al·lota? És una construcció social. Puc dir que som queer perquè no em sent identificada amb els patrons d’al·lot o al·lota. Em sent indentificada amb un cos de dona, però que no sigui ortopèdic ni estigui constret”.

Invisibilitzades al llarg del temps

La invisibilització de les lesbianes a l’estat espanyol des dels anys 70 fins a la dècada dels 90 ha estat objecte d’investigació per part de Franco Moragues. Segons explica, era tan gran que el lesbianisme no es podia ni concebre, perquè la dona només era “un objecte de desig dels homes”. No s’entenia com un ésser actiu que vol sublimar els desitjos tenint sexe amb una altra dona. “La gent pensava que no existia. Si passava, era un pecat o un problema mental. El convent o el psiquiàtric eren els llocs de reclusió d’aquestes dones”, explica.

El règim franquista va modificar l’any 1954 la ley de vagos y maleantes de la República per incloure-hi la repressió dels homosexuals, en què no es mencionen les dones, com tampoc en la de l’any 70. “No es coneixen casos de repressió física amb violència cap a les dones lesbianes. Això no significa que no hagi existit o que l’oblit no sigui una forma de repressió. Tot i això, sembla que n’hi ha un cas a Palma”, diu. El Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH) es crea l’any 70, i l’entrada en el grup d’Amanada Klein el 1972 el revoluciona, introduint-hi reflexions feministes. Als anys 80, explica que les lesbianes “queden invisibilitzades perquè irromp la sida i es dediquen a cuidar els seus amics malalts”.

Als 90, “una part del moviment denuncià l’assimilació del sistema repetint el mateix que fa el món heterosexual. Per exemple, es critica el matrimoni com a institució”. Es reivindiquen els grups no mixtos i l’acció directa. És el moment de creació de grups com LSD -que s’autodenominen Lesbianes Sense Diners, Lesbianes Són Divines. Lesbianes Sense Déu-, que beu de l’anarquisme, de l’anticapitalisme i de l’activisme artístic. Tots aquests debats, asseguren, continuen oberts: el binarisme, l’assimilació per part del sistema, les discriminacions dins el col·lectiu LGTBI i la necessitat d’espais propis. El que sí que veuen és que cada vegada s’obren més portes i hi ha més possibilitat de joc.

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF