Societat 22/04/2019

Layla Dworkin: "Els relats de la gent migrada continuen invisibilitzats"

La historiadora mallorquina creu que la Història ha de convidar a la reflexió i interpel·lar la gent

Maria Fuster
4 min
Layla Dworkin, historiadora

PalmaLayla Dworkin va néixer a Londres i va arribar amb dues setmanes de vida a Mallorca, on ha viscut fins als 18, quan va anar a Barcelona a estudiar Història i on ara viu. La seva mare viu a Pollença i és britànica, crescuda a Sud-àfrica. El seu pare era de Boston, Estats Units, de segona generació russopolonesa.

Per què viviu a Barcelona i no a Mallorca?

De petita vaig tenir la sort que els meus pares em podien pagar estudiar fora i jo em moria de ganes de conèixer altres mons i de sortir. I no he tornat, perquè vaig començar a tenir oportunitats a Barcelona. Ara les coses ja no són així. De fet, el premi Ciutat de Barcelona d'història l'ha guanyat un pollencí format a la UIB, amb una tesi doctoral sobre la immigració francesa a l'època moderna.

Quan us vàreu començar a interessar per la història?

En gran part gràcies al meu professor d’història de l’Institut de Pollença, que era un apassionat i ho sabia transmetre als alumnes. A batxillerat vaig fer un treball amb una amiga entrevistant la germana de la seva padrina, a qui li havien assassinat el marit a principi de la Guerra Civil. Començàrem a investigar pel meu poble i descobrírem un munt d’històries que desconeixia. Em vaig adonar que hi havia tot un trauma col·lectiu del qual ningú parlava; almanco a l’esfera pública.

La primera feina la vàreu trobar allà?

Les primeres feines eren a hotels a la Cala Sant Vicenç, sobretot de cambrera, però quan vaig començar la carrera vaig poder estar un estiu amb una beca al Museu de Pollença. A Barcelona vaig començar coordinant obres de teatre per a escoles i poc després vaig entrar a una empresa de serveis culturals, en la qual feia sobretot itineraris i visites guiades. Era la manera de poder dedicar-me a la divulgació històrica i apropar-me al món dels museus, que actualment tenen aquests serveis externalitzats amb contractes precaris.

Com de precaris?

Eren horaris molt sacrificats, inclosos els caps de setmana, i no arribàvem al mileurisme. Jo vaig estar 10 anys treballant per a una empresa d'aquest tipus. Al principi em va encantar que fos una entitat petita que intentava apropar la cultura i el patrimoni al públic local, des de la rigorositat històrica. Però amb el pas dels anys va canviar i va prendre un enfocament turístic, en què la cultura es tractava com un producte comercial, el contingut va quedar clarament banalitzat.

I què vàreu fer?

Vaig començar a fer projectes per compte meu. Després de fer un màster en projectes culturals, vaig poder fer pràctiques a la revista de cultura i història 'L’Avenç' i recerca sobre la República, la Guerra Civil i el franquisme per una associació que treballava pel memorial democràtic. Fer el màster em va obrir moltes portes, ja que quan vaig acabar la carrera pareixia que l’única sortida era ser professora de Secundària, i jo tenia ganes de provar altres coses.

Quins projectes teniu actualment?

El meu soci i jo hem creat una cooperativa que es diu Laberint Cultura. Ens dedicam a la gestió i dinamització de projectes culturals, sobretot en l’àmbit de la memòria i la història, com també a la seva relació amb el territori i la comunitat. L'objectiu és fer feina d'una manera diferent, no des del paternalisme d'anar a un barri o una comunitat i dir què s’ha de preservar o recordar i què no, tancant un relat únic. Sinó al contrari, obrir espais de diàleg i reflexió sobre el nostre patrimoni i la nostra història, que la gent s’apropiï del seu entorn. Un dels projectes que hem fet enguany està dedicat a un teatre de Barcelona que estava a punt de ser enderrocat i que s'ha recuperat gràcies a reivindicacions veïnals. L'únic teatre de barraca que queda a la ciutat. Hem fet un projecte de memòria de veïns que viuen al voltant i contraposaven les seves històries amb l'oficial. Hi ha moltes històries de persones que no estan representades.

Quins exemples heu trobat d'històries invisibilitzades?

La figura del xarlatà, una personatge dels anys 40-50 que venia al carrer tota mena de productes: regeneradors capil·lars o periquitos que predeien el futur. Molta gent no tenia doblers per anar al teatre, però sí que s'aturaven a escoltar-lo de camí a casa; ha quedat en la imatgeria col·lectiva. També moltes històries sobre persones que arribaven en el famós tren ‘el Sevillano’ sense res i que els requisaven totes les pertinences quan baixaven a l’Estació de França. Normalment es treballa la memòria amb gent considerada autòctona, però nosaltres també hem volgut incloure la gent migrada. Més enllà dels objectes que podem trobar a un museu o exposició, nosaltres veiem la història des d’una visió antropològica, és a dir, amb relació a les persones.

En aquest sentit, hi ha paral·lelismes entre Mallorca i Catalunya?

Hi ha processos dels anys 50-60 de desenvolupament del turisme que són similars, a més de la duresa de les condicions de vida d’aquells anys. Es continuen invisibilitzant els relats de la gent migrada. Cal incloure altres mirades i veure la història no com una cosa estàtica, sinó en permanent construcció. No s'han de cercar grans veritats, sinó interpel·lar la gent perquè se n'ha de sentir partícip.

Com s'hauria d'explicar això?

Per exemple, a un museu hauria de confluir la teva vivència i memòria personal amb el que s’estigui exposant o representant. S'ha de potenciar més la relació amb l'entorn, el territori i les persones que l’habiten. Cal fugir dels noms i dates. A l’escola, en la majoria de casos la història s’havia de memoritzar, tot i que el que hauria de fer és fer-nos pensar, convidar a la reflexió.

stats