VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

“La Laura tenia tot el dret del món a sortir a córrer sola”

L’assassinat de Laura Luelmo posa de manifest la violència que pateixen les dones en l’espai públic

Caminar amb les claus de casa a la mà. Fer veure que parles amb algú pel mòbil. Canviar de ruta si detectes algú sospitós. Mirar enrere abans d’entrar al portal de casa. Tancar ràpidament la porta. Enviar un missatge a una amiga: “Ja soc a casa, tot bé”. Si ets dona segur que et sents identificada amb qualsevol d’aquestes estratègies o en tens d’altres per garantir la teva seguretat. Unes rutines que, malauradament, hem interioritzat i normalitzat, com s’ha posat de manifest a les xarxes arran del crim contra la professora Laura Luelmo, de 26 anys, el cadàver de la qual va ser trobat dilluns a El Campillo (Huelva) després que hagués desaparegut cinc dies abans, quan va sortir a córrer. “Des del moment que les dones establim estratègies per sobreviure es demostra que no existeix la llibertat que creiem que tenim”, raona la professora de la UOC i experta en violència de gènere Ana Bernal-Triviño. Dones de totes les edats han sortir a reclamar el seu dret a anar segures pel carrer, a fer esport quan i on vulguin i a no haver d’anar amb quatre ulls cada cop que tornen soles a casa. “La nostra presència a l’espai públic sempre és un risc”, diu l’advocada Carla Vall, que recorda, però, que l’espai “més perillós” per a les dones continua sent casa seva. En el mateix sentit s’expressa Bernal-Triviño: “Cada dia ens trobem intimidades en l’espai públic però és en l’espai privat, en les relacions interpersonals, on es registren més agressions”.

No obstant, totes dues constaten que l’espai públic continua “dominat pels homes”. “I és l’espai en què ens agradaria caminar lliures i sense por”, afegeixen. Les dones canvien la seva ruta depenent de l’hora del dia, modifiquen el seu trajecte en funció de quins locals estan oberts i activen el GPS del mòbil si surten a fer esport i s’allunyen del nucli urbà. Aquests són només alguns dels molts casos compartits ahir a les xarxes amb els hashtags #EstoDaMiedo, #TodasSomosLaura o #NiUnaMenys. “Les dones no ens podem sentir segures en l’espai públic perquè les agressions i l’assetjament sexual estan a l’ordre del dia i són una manera de control del patriarcat sobre les dones”, argumenta Júlia Vega, activista d’Almena Cooperativa Feminista.

Precisament, Vall alerta que el risc de crims mediàtics com aquest és que, com va passar amb el crim d’Alcàsser, s’institucionalitzi la cultura de la por entre les dones i recaigui sobre elles la responsabilitat de mantenir-se segures, limitant així el seu dia a dia i el seu temps d’oci. “La Laura tenia tot el dret del món a sortir a córrer o a fer qualsevol altra cosa que la fes feliç. No és només que ens volem vives, sinó també plenes i lliures”, sosté Vall.

Focus sobre la víctima

“Passa el mateix de sempre, que es posa el focus sobre la víctima i no sobre l’agressor. El primer que es va qüestionar de la Laura és que sortís a córrer sola. Qualsevol home pot córrer sol i ningú el qüestiona”, diu Bernal-Triviño, que reivindica el dret d’homes i dones de fer ús de l’espai públic amb la mateixa llibertat. “La reivindicació feminista és aquesta: qui ha de canviar de conducta és l’home perquè nosaltres no tenim por d’altres dones, sinó dels homes”, afegeix Vega, que recorda que s’educa diferent nens i nenes. “La por a la violació te la transmeten des que neixes i ho fan tant homes com dones”, diu. Per què has sortit sola? Per què vas beure? Per què no vas agafar un taxi? L’accent no s’ha de posar en el comportament de les dones sinó en el dels agressors. “I les polítiques de prevenció passen perquè no existeixi impunitat. En els delictes en clau de gènere hi ha una xifra oculta molt alta, en especial en les violències sexuals. Cal que es donin les condicions perquè les dones puguin denunciar i no recaigui en elles el pes del procés”, sosté Carla Vall.

Pel que fa a les polítiques públiques de mobilitat amb perspectiva de gènere, Bernal-Triviño és escèptica: “L’arquitectura de la ciutat pot ajudar en alguns casos puntuals, però el focus ha de continuar sent l’educació feminista des de tots els fronts: educació a les escoles i en les relacions interpersonals per canviar la cultura de dominació de l’home”. Com va passar amb el cas de la Manada, l’assassinat de Laura Luelmo ha tornat a visibilitzar la violència “estructural i sistèmica” contra les dones pel simple fet de ser dones. “Però no crec que marqui un punt d’inflexió, perquè ha existit el #MeToo i el 8-M i malgrat tot tenim sobre la taula la mort de la Laura i moltes altres a les quals no posem nom, i moltes més agressions que no arribaran a ser denunciades”, conclou Bernal-Triviño.

“Volem ser lliures, no valentes”

La xarxa s'omple de missatges denunciant la inseguretat de les dones en l'espai públic:

“Tinc 38 anys i cada vegada que surto a la nit, en arribar a casa escric a @mireialite i @vendedoradprosa dient que he arribat bé. Ho fem les tres. Ho hem normalitzat, forma part de la nostra rutina. Vivim en una societat molt malalta”

“I una dona va sortir ja fosc, a caminar una mica, a fer exercici. Sola. I potser tenia por, però es deia a si mateixa que no calia patir. Que potser exagerava. I en aquesta paranoia constant vivim les dones. O moltes. O, almenys, jo”

“Ni per sortir a córrer ni per tornar de la biblioteca. Perquè no és normal tornar sola a casa amb por. Perquè tornar a casa NO ha de ser un esport de risc”

“Duc anys corrent de nit en parcs, a la muntanya, camins on no em creuo amb ningú. La meva preocupació han estat sempre els gossos sense lligar i quedar-me sense aigua. Però els homes no tenim privilegis i la violència contra les dones és histèria feminista...”

“Aquesta nit tornava a casa sola. He triat la vorera més il·luminada i més transitada (la que no trio mai quan és de dia) per fer el camí. És increïble i terrible que ens acostumem a viure pensant sempre en això. Volem ser lliures, no valentes”

“M’agrada sortir a córrer a partir de les 21 h. M’agrada tornar de festa, begut. Ho faig perquè sé que no em passarà res. M’agradaria que també poguéssiu gaudir la vida amb aquesta tranquil·litat. És el mínim”

 

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF