Lars Mytting: “Treballar amb les mans és una gran teràpia”

Amb Lars Mytting (Fävang, 1968) ens trobem a la cafeteria d’un hotel decorada amb sofisticades llars de foc on cremen troncs de mentida. Res a veure amb el món de l’escriptor noruec. Mytting és tot serenor, parla amb veu calmada, i està acostumat a treballar amb les mans. Ha experimentat gairebé tot el que narra al seu últim llibre, Els setze arbres del Somme (Amsterdam, 2017). Cultiva patates, rema i tala arbres. No s’ha vist capaç, però, de construir una barca. Periodista i escriptor, Mytting va aconseguir que una obra de no-ficció, El llibre de la fusta, que parla de l’escorça dels arbres, de la trajectòria d’un avet quan cau, de les preocupacions dels llenyataires i de la importància de la llenya a les llars noruegues, vengués desenes de milers d’exemplars a tot el món. Mytting és un autèntic expert en la matèria: el dia abans de l’entrevista havia anat a parlar amb estudiants del gremi de la fusteria de l’Escola del Treball. Els setze arbres del Somme és ficció i hi ha molta intriga però els arbres hi tornen a ser.

Quin és l’origen de la seva fascinació pels arbres?

M’agrada molt escriure sobre els que són autèntics experts de la fusta però soc incapaç de construir res, no tinc talent. Però m’agrada el treball manual, sobretot a l’exterior. Treballar amb les mans és una gran teràpia. De petit em portaven al bosc a talar arbres però l’interès l’he recuperat de gran, quan he format una família.

A Els setze arbres del Somme els arbres tornen a tenir un gran protagonisme, són el testimoni silenciós de batalles, morts i lluites de poder.

Aquesta història ha estat amb mi des que era adolescent. La fusta sempre m’ha fascinat. Quan era petit vivia en una segona planta i a baix hi havia la fusteria del meu avi. Recordo les màquines, les olors, les eines, la seva creativitat.

Per què la batalla del Somme, una de les més importants de la Primera Guerra Mundial [va provocar més d’un milió de baixes]?

A les escoles noruegues no ens expliquen res de la Primera Guerra Mundial. Ho he hagut d’investigar. Vaig anar al bosc del Somme quan tenia el llibre gairebé acabat i vaig veure moltes coses que ja havia descrit. Són coincidències estranyes. El cert és que al Somme hi ha moltes granades sense explotar i són molt perilloses perquè poden obrir-se en qualsevol moment. El Somme també em servia per connectar Noruega amb la Gran Bretanya i generacions diferents.

Al llibre contraposa el món britànic, del diner vell, sofisticat i elegant, amb la senzillesa d’un poble de grangers noruec. A l’Edvard, el protagonista, el tempten els dos.

A l’Edvard li pesa molt el passat dels pares i els avis. Va créixer sense mare, igual que la seva mare [l’àvia de l’Edvard mor a Ravensbrück]. Ell vol tancar el cercle. Alguns lectors pensen que continua la família d’una manera i d’altres pensen que d’una altra. Potser he sigut deshonest però m’agrada que algunes preguntes quedin sense respostes.

Per què deshonest?

Normalment els lectors volen un final clar i creuen que l’autor hauria de tenir clar com acabar. Quan vaig acabar el llibre tenia clar el final però després hi vaig introduir un canvi perquè vaig vacil·lar. La segona interpretació, però, només és òbvia per als noruecs.

Per què ho és només per als lectors noruecs?

És un salm que es diu a l’enterrament i només ho poden entendre els noruecs. Al llibre hi ha molts diàlegs difícils de traduir. La meva manera de dir adeu a aquest llibre va ser fer un segon manuscrit amb tot de comentaris per als traductors. Ells són lliures d’utilitzar-los o de no fer-ho.

Al llibre hi aflora un tema que encara és tabú per a molts, la col·laboració amb els nazis.

A Noruega és més fàcil parlar-ne perquè els que van decidir unir-se als nazis eren molt joves. Tenien entre 16 i 19 anys i se’ls va bombardejar amb propaganda. Les conseqüències d’aquesta col·laboració van ser molt dures, van ser molt castigats. ¿Fins a quin punt has de ser jutjat tota la vida per una estupidesa que vas fer de jove i que només va durar uns mesos? La Segona Guerra Mundial va separar famílies i molts van marxar lluny. A l’avi del protagonista se l’assenyala tota la vida i tampoc va cometre cap crim atroç. El seu fill marxa perquè no pot viure amb el passat del pare. Els nets hereten les obsessions i traumes dels avis.

D’on venim, quin és el nostre origen, és un tema recurrent a la seva obra.

La mitologia i les llegendes també estan plenes de personatges que arriben al món sense saber d’on venen. Tenen una gran força perquè tenen un gran desig de justícia i la responsabilitat d’esbrinar d’on venen. Però ¿fins a quin punt és necessari saber-ho tot? Molta gent viu perfectament pensant que tot està bé tal com està.

Emerson i Thoreau tornen a estar de moda. Es publiquen molts llibres que reivindiquen la importància de la natura. A vostè quins l’inspiren?

M’agrada llegir assaig. Un dels meus autors preferits és un anglès que va ser molt actiu als anys 60 i 70: John Seymour. Té manuals molt pràctics sobre com tenir cura d’una granja. Era molt popular entre els hippies però ell tocava molt de peus a terra. Escriu que si has d’utilitzar pesticides, doncs endavant. I si has de matar un animal, fes-ho. Tot el que explica és molt real i quan el llegeixes és com si fossis al seu costat.