Katie Bouman, la poeta dels forats negres

L'enginyera, de 29 anys, ha liderat la programació de l'algoritme que ha permès obtenir la imatge del forat negre M87*

L'astronomia professional ja no és aquella activitat romàntica d'apuntar el cel amb un tub a l'extrem del qual s'entafora un ull encuriosit. Els telescopis actuals són receptors de llum de diversos metres d'amplada que sovint actuen coordinats entre ells. Els senyals lluminosos que reben són processats per instruments i sistemes informàtics i, per tant, la creació dels algoritmes que fan funcionar aquests sistemes és un dels aspectes més rellevants de l'astronomia actual. No hi ha observació que no depengui de programes informàtics d'alta complexitat.

Això no vol dir, però, que no continuï sent una activitat romàntica. Segons diuen els que s'hi dediquen, escriure un programa és, d'alguna manera, com escriure un poema. Es necessita una gran dosi de creativitat que s'ha d'ajustar a uns paràmetres molt ben definits. L' obtenció de la primera imatge d'un forat negre que s'ha presentat aquesta setmana n'és un exemple paradigmàtic. En aquest cas, l'algoritme utilitzat havia de reconstruir la imatge final a partir de les dades de vuit telescopis que actuaven com un telescopi virtual de la mida de la Terra. Això és com dibuixar el paisatge d'un puzle de mil peces tenint-ne només cent.

Un forat negre: l’abisme còsmic vist per primer cop

La imatge del forat negre M87* que passarà a la història és el fruit de la feina de dues-centes persones, però si s'entén l'astronomia moderna com una activitat que depèn sobretot dels algoritmes utilitzats, hi ha un nom que destaca per sobre dels altres: Katie Bouman, de 29 anys, enginyera i programadora al California Institute of Technology (Caltech), experta en mètodes computacionals per generar imatges a partir de grans quantitats de dades. Fa tres anys, quan en tenia 26, mentre es doctorava al Massachusetts Institute of Technology (MIT), va començar a liderar l'escriptura d'aquest envitricollat poema en codi que és l'algoritme que ha permès obtenir la famosa imatge del forat negre M87*. Tal com ella mateixa explica en una conferència TED, Mick Jagger deia que "no sempre aconsegueixes el que vols, però si perseveres pots aconseguir el que necessites". La seva història com a programadora d'un algoritme complexíssim, que ha donat la volta al món, ho demostra.

És una història, a més, que reivindica quatre coses importants. La primera, el paper de les dones en la recerca científica, que encara avui no està reconegut com es mereix. La segona, l'aportació del talent jove a la investigació, sovint decisiu però molts cops eclipsat pel prestigi i la presència mediàtica dels investigadors sènior. Més: el paper fonamental de la computació en la ciència moderna. I, per últim i no menys important, l'emoció que esperona dia rere dia l'activitat científica. Busqueu, si no, la instantània de Bouman que s'ha viralitzat a les xarxes i que capta el moment en què, tapant-se la cara amb les mans i deixant veure només uns ulls enriolats, acaba de veure per primer cop la imatge resultant del seu poema algorítmic.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF