MEDI AMBIENT
Societat 15/06/2018

Joaquin Araújo: “Les classes d’economia les haurien d’impartir els arbres i no els especialistes en PIB”

Naturalista, escriptor, periodista i divulgador científic

Enric Culat
7 min
Joaquin Araújo: “Les classes d’economia les haurien d’impartir els arbres i no els especialistes en PIB”

PalmaQuina reflexió vos mereix la gesta de Litio, el linx ibèric que fa unes setmanes va travessar la península des de Portugal fins als afores de Barcelona?

L’experiència de Litio i de Kentaro, un altre linx que abans ja va fer una volta sencera a Espanya fins que va ser atropellat, és una demostració de supervivència que, per un costat, crida a un cert optimisme. Quan em vaig assabentar del que havia fet el linx Litio vaig pensar que era una autèntica proesa, creuà centenars de carreretes... Però si ho analitzam des del punt de vista de l’etologia, o sigui, de la conducta d’aquests animals, llavors trobarem elements contradictoris, ja que en principi es tracta d’una espècie sedentària. La causa d’aquest estrany comportament nòmada o friqui podria tenir a veure amb el fet que aquest exemplar ha nascut en captivitat.

Litio va arribar a les portes de Barcelona gràcies als corredors verds?

No hi ha corredors verds, sinó unes poques infraestructures en llocs molt específics, que en qualsevol cas són insuficients per travessar Espanya de costat a costat. La compartimentació del territori i la manca de connectivitat entre les formes de vida són greus problemes ambientals, sobretot entre els grans vertebrats. Ara, aquesta situació es vol pal·liar amb una proposta per crear grans corredors verds en tot Espanya. És un projecte molt documentat en el qual ha participat la Universitat Politècnica de Madrid, amb l’objectiu que la fauna terrestre de vertebrats pugui circular-hi.

Què ens ensenya el bosc mediterrani? El que en queda, més ben dit.

És una bona apreciació. Tenim una imatge idíl·lica del bosc mediterrani, però en realitat està fet miques, com gairebé totes les realitats naturals del nostre país. En fi, si em demana una lectura més bondadosa, li diré que el bosc és el millor mestre que existeix i l’alzina és una escola en ella mateixa, la mestra dels mestres. Les alzines haurien de ser professores de la universitat. Jo en portaria una a l’aula i li diria a tothom: “senyors, escolteu aquest arbre savi, ell sí que en sap”.

Quina assignatura podria impartir una alzina?

Estan carregades de moltes lliçons, però jo les posaria de catedràtiques d’economia. Pens que les classes d’economia les haurien de donar els arbres i no els especialistes en producte interior brut. També ens podrien ensenyar classes d’ecologia, de relacions amb els elements bàsics, d’administració de recursos, de gestió de l’aigua, de l’austeritat amb la qual funcionen, de la vida... Els arbres representen una realitat inseparable dels sòls i dels climes mediterranis. I el món mediterrani és el que més història té de tot el planeta.

El bosc és l’antídot del canvi climàtic? Per cert, aquí a les Illes Balears ja no tenim moltes alzines, sinó pins.

El bosc és un excel·lent antídot perquè també és un gran meteoròleg. Des del punt de vista comparatiu, el pi mediterrani encara fixa més CO2 que l’alzina. El bosc mediterrani és la millor medicina, però alhora és la primera víctima. No ho estam fent massa bé a pesar que disposem del millor instrument de cura (en referència al bosc). És com si enmig d’una epidèmia el primer que féssim fos matar els metges. Estem liquidant la farmàcia sencera. Aquesta és la gran paradoxa.

Tot i així, les qüestions de justícia global vinculades al canvi climàtic cada cop preocupen més gent. Ens hem parat a pensar el món que deixarem a les noves generacions?

Aquest és un tema fonamental i és la base d’una de les vessants de l’ètica ecològica més apassionants. Treballar en defensa del medi ambient, la conservació dels boscos i de les espècies és molt més altruista que molts sistemes filosòfics, morals i fins i tot religiosos, perquè qui planta un arbre no ho fa per a ell mateix. Entre tots estam creant un deute que no pagarem ni la nostra generació ni la que vindrà després. El canvi climàtic és la manifestació extrema d’un model energètic que, alhora, ha potenciat el model econòmic que està arrasant els més dèbils. La natura ocupa ara mateix un dels esglaons més dèbils. Les víctimes del canvi climàtic són els que no l’han provocat. Ja no és només una qüestió ecològica, sinó que té a veure amb els drets humans més elementals. És una qüestió de dignitat i de solidaritat. Pensi que només un viatge d’avió per travessar l’Atlàntic ja contamina més que la vida sencera de moltes persones que no viatgen mai.

No heu participat mai en una cimera climàtica, per quin motiu?

Les cimeres climàtiques, totes menys potser la darrera, de París, han partit del fracàs, ja d’entrada. I ho sabíem tots. És més, les cimeres del clima han contribuït a deteriorar el clima de forma seriosa. No és massa sostenible mobilitzar 5.000 o 10.000 persones i moure-les d’una banda a una altra del planeta, amb uns pressupostos tremends, per després no aconseguir pràcticament res. Per a mi, el principi bàsic de l’ètica hauria de ser: “tot allò que s’ha de fer, es pot fer”, que és just el contrari del que opinen els governs i les burocràcies de gaire bé tot el món.

Tot i així, sempre heu mostrat una actitud optimista i activa envers la natura, proposant que l’home interactuï amb el paisatge. Crec que d’això va un dels darrers llibres que heu escrit, Home i biosfera.

Les reserves de la biosfera són un dels millors projectes de compatibilització que existeixen entre l’home i la natura. Estan en marxa per iniciativa de la Unesco des de 1971 i són una proposta perquè l’home conservi els punts d’encontre, les arrels culturals i socials amb la natura, amb usos que no siguin degradants. No s’acompleixen al 100% els objectius marcats per la Unesco, però és important que almenys estiguin definits i que partim d’un compromís. Crec que al mateix temps que recuperam espècies hem de recuperar la cultura rural, la de veritat, aquella que l’home sabia fer servir utilitzant l’entorn sense degradar-lo.

Pedro Duque ha generat una mena de raig d’esperança entre la comunitat científica. La compartiu?

Pedro Duque sap molt del seu camp, però tenc alguns dubtes que sàpiga com funcionen tots els secrets del sistema de la ciència a Espanya. Per exemple, el que es trobarà al CSIC és dantesc, amb una carència de fons dramàtica. Jo vaig conèixer Pedro Duque fa uns anys i vàrem muntar una exposició junts. Però sí, a mi també m’inspira confiança i em genera esperança i il·lusió.

Després de 108 llibres escrits, què li queda per escriure, a Joaquín Araújo?

Ara mateix tenc catorze llibres en projecte. N’he escrit 108, però el cent encara no l’he acabat. Si me’n demana un de favorit escolliria La sonata del bosque, un llibre en prosa sobre el bosc. El número cent vull que es digui ¿Cómo me dio tiempo? i serà un llibre autobiogràfic que expliqui com he pogut fer tantes coses a la meva vida i com he tingut temps d’exercir 93 oficis professionals, entre ells una dotzena quasi de forma permanent. És el llibre que m’està costant més. Aquest llibre vol enllaçar amb una de les grans tragèdies de l’ésser humà: no saber què és el temps i fer-ne una lectura tràgica. Serà un assaig amb molta ciència per xerrar de com usa el temps l’univers, la terra i el bosc i, per suposat, també l’home. Faré una critica a la mesura del temps i l’horari laboral, que, per a mi, és la pitjor aberració de la història de la humanitat. Està mig escrit, l’he de concloure.

Els programes de reintroducció d’espècies són una segona oportunitat per a la natura o més aviat són un producte de disseny?

És trist, però darrere de molts programes i projectes de reintroducció d’espècies hi ha tota una maquinària que, segons la meva opinió, és un poc perversa, perquè quasi sempre està vinculada a currículums de científics i també al fet que hi hagi fons pressupostaris suficients per a ONG, fundacions, grups i programes Life. És una mescla un poc perversa de competitivitat, perquè hi ha centenars de programes de recuperació d’espècies, amb una lluita per aconseguir aquests fons. Generalment són programes molt cridaners que solen tenir repercussió als mitjans de comunicació. Però per sota passen més coses a la natura que no s’expliquen, per exemple, que ens estam quedant sense insectes i hi ha seriosos problemes per mantenir en vida algunes de les comunitats més importants. Però, d’aquestes, ningú en xerra, no són tant famoses com el linx o el trencalòs. És la meritocràcia humana aplicada a la natura.

L’ecologisme s’hauria de reinventar o encara té sentit?

Pens que s’hauria de renovar. Just ara estic celebrant cinquanta anys de militància ecologista. El juny de 1968 em vaig apuntar als primers grups ecologistes que es varen crear a Espanya. He dedicat molt de temps a proposar unes bases filosòfiques sobre l’ecologisme, enteses com a matèria de reflexió: el paper de les militàncies, les ideologies, la vivència de la natura i la postura ètica que suposa defensar la vida. Crec que ara falta un darrer bull a l’ecologisme i s’hauria de redefinir; em referesc a la suma de tot plegat. Per a mi, l’ecologisme és, fonamentalment, un moviment ètic, estètic i cultural, molt més que un moviment polític. L’ecologisme ara mateix trob que està un poc arraconat; l’animalisme té una presència molt superior a la societat que no l’ecologisme. Curiosament, l’animalime és bastant revisionista.

El ‘poeta’ de la natura

A més de les alzines i la natura, a Araújo l’apassionen la paraula, la divulgació i els mitjans, però els critica: “La divulgació científica encara té un extraordinari dèficit”. La directora del programa No es un dia cualquiera de RNE, Pepa Fernández, diu d’ell que és “el nostre poeta de la natura”. Treballen junts des de fa 20 anys, i Pepa té molta raó. Araújo s’expressa de manera poètica espontàniament, amb un llenguatge sense paraules però amb molts mots sobre el bosc i els arbres, amb una barreja de màgia i pragmatisme que atrapa els auditoris als quals es dirigeix: “Hi ha una certa por a la sensibilitat, però pens que és imprescindible perquè té a veure amb les emocions que provoca la natura”. Araújo coneix bé Mallorca. En acabar la seva conferència al CaixaForum, el passat dimecres, va compartir xerrada amb el biòleg Joan Mayol i explicà com s’ho va fer en un dia per cultivar el seu hort, participar a la ràdio i fer una conferència.

stats