A LES PORTES DE L’ANIVERSARI DEL COP D’ESTAT FALANGISTA
Societat 14/07/2018

Joan March i l’edifici donat a les societats obreres de Ciutat

Després de la ‘Casa del Pueblo’ de Madrid del 1908, la seu de Palma fou considerada de les més esplendoroses

Pep Vílchez I Carreras
5 min
Façana i pati central de la Casa del Poble de Palma, en fotografies fetes abans del 1975, any en què l’edifici del carrer Reina Maria Cristina fou esbucat. Avui, és un solar buit.

PalmaA hores d’ara, al carrer Reina Maria Cristina, un lloc cèntric de Palma, hi ha un solar de 1.371 m2 sense edificar. En aquest espai s’ubicava des del 1924 l’edifici de la Casa del Poble, seu de les Societats Obreres de la ciutat. Sospitosament, el 1975 es declarà en runes i fou esbucat.

L’edifici que allà existia fou dissenyat per l’arquitecte Guillem Fortesa Pinya i encomanat i sufragat per Joan March Ordines, per ser donat a la Federació de Societats Obreres de Palma.

Espai per a les seves activitats

El 1918, el magnat mallorquí oferia a les societats obreres de Ciutat la construcció d’un espai per a les seves activitats sense voler rebre res a canvi. L’Ajuntament de Palma, aleshores en mans dels conservadors, denegà la sol·licitud del regidor socialista Llorenç Bisbal que la institució municipal finançàs el solar. Finalment, March pagà el preu del solar i la construcció de l’edifici, a més de finançar el lloguer d’un ample local al carrer d’en Ballester com a seu de les societats mentre es construïa el nou immoble. La nova Casa del Poble fou inaugurada el 20 de febrer de 1924, ja dins el període de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Després de la Casa del Pueblo de Madrid, inaugurada el 1908, l’edifici de Palma fou considerat dels més esplendorosos.

En Verga, malnom pel qual era conegut Joan March, amb la donació ja sabia allò que es feia. Aleshores, el món de March era el d’un pròsper negociant dedicat a l’especulació comercial, les finances i compres de terrenys a antics grans propietaris arruïnats (especialment a membres de l’aristocràcia mallorquina) i, un cop parcel·lats, posats a la venda, fet que propiciava nous petits i mitjans propietaris. També, i de manera rellevant, bona part dels ingressos de March procedien de la gestió de la concessionària de tabac a les ciutats d’Orà i Alger, des d’on exercia un profitós contraban. Així mateix, durant la Primera Guerra Mundial, March obtingué alts beneficis procedents dels països bel·ligerants: d’Alemanya i, de manera destacada, de la Gran Bretanya. Venda de combustible, queviures i matèries primeres li proporcionaren, juntament amb els seus altres negocis, una gran fortuna.

Poders tradicionals

El poder econòmic de March no tardà a entrar en competència amb els poders tradicionals de l’illa i es trobava enfrontat amb el sectors que d’antuvi hi exercien un paper dominant.

El fet inicial que tingué més repercussió fou l’afer de la companyia naviliera La Isleña. La devaluació de la companyia, tradicionalment en mans del sector conservador, afavorí una maniobra a través de la compra d’accions per part de Joan March que transmeté el control de La Isleña cap a la Compañia Transmediterránea, de la qual tenia el control de la majoria d’accions. Aquest fet provocà una forta reacció en contra de Joan March, que fou acusat de “poc patriota” pel fet de sostreure el control de la naviliera del capital mallorquí.

Per altra banda, March tenia un gran interès a eliminar la persecució que s’exercia contra els seus negocis del tabac per part del partit conservador, especialment quan el 1918 Francesc Cambó fou nomenat ministre de Foment en el govern presidit per Antoni Maura. Els interessos de Joan March sofriren l’atac de Cambó, fermament determinat a eliminar les nefastes conseqüències que els negocis de contraban exercien als interessos de la Compañía Arrendateria de Tabacos, ubicada a Ceuta i Melilla, perquè li causava importants pèrdues.

En aquests anys March es proposà defensar els seus interessos econòmics mitjançant la política i posà en marxa una estratègia per tal d’establir el seu poder a les Illes com a punt de partida per entrar en el món polític estatal.

Partit Liberal

Així, el 1919 March trenca l’esquema dels partits dinàstics illencs, aleshores dividits per una banda pels conservadors ‘datistes’ (el comte de Sallent i Josep Socies) i els ‘mauristes’ (amb Manuel Guasp) i, per l’altra, pels liberals, encapçalats per Bernat Amer i Alexandre Rosselló Pastor, partidaris de les faccions encapçalades per Garcia Prieto i pel comte de Romanones, respectivament. Amb tot, March es convertirà en el líder del Partit Liberal amb una maniobra d’adscripció a la tercera facció liberal encapçalada per Santiago Alba, que propugnava un liberalisme de caire progressista amb la intenció de fer-se seu el vot dels sectors populars emergents. March culminà l’operació amb la integració dels sectors regionalistes, amb la figura de Guillem Forteza Pinya, que en el seu moment seria nomenat batle de Palma.

March, juntament amb el seu home de confiança, l’advocat Lluís Alemany, va anar posant totes les peces per aconseguir els seus objectius. El maig de 1921 posava en circulació el diari El Día i fora de Mallorca gaudia del control del diari Informaciones. A les eleccions a Corts de 1923 la llista encapçalada per Joan March aconseguia els seus objectius amb la victòria de la seva candidatura i la conquesta del seu escó a les Corts, del qual no va poder gaudir, ja que el cop d’estat del general Primo de Rivera posà fí a l’imperfecte sistema constitucional de la Restauració borbònica i va establir una dictadura militar. El rei Alfons XIII donà tot el seu suport als militars colpistes.

Controvèrsies

En el seu moment, la donació de la Casa del Poble fou objecte de grans controvèrsies. El 1918, a Mallorca, com a gran part de la resta de l’Estat, es vivia una greu crisi per manca de subsistències. El 20 febrer d’aquell any, a Palma es produïren greus avalots provocats per la manca de carbó, hi hagué ferits i la mort, a trets de la Guàrdia Civil, del jove socialista Miquel Cabotà. Dies abans, el 8 de febrer, El Obrero Balear donava a conèixer que una comissió del Centre Obrer formada per Miquel Porcel, Julià Ferretjans i Gabriel Juan s’havia entrevistat amb Joan March per donar-li a conèixer la decisió de les societats obreres d’acceptar el seu oferiment de construir una Casa del Poble.

La donació provocà una contundent reacció contrària per part dels sectors conservadors mallorquins, els quals manifestaren que March, amb la seva decisió, tenia per objecte edulcorar les seves activitats de contraban de queviures. Es va acusar March de propiciar l’existència de centres on es predicava la destrucció de tot allò que significa ordre.

March no posseïa interessos rellevants en l’economia tradicional, com ara les indústries sabateres o tèxtils; i ens las greus confrontacions que provocava la conflictivitat laboral per la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris, poca cosa hi tenia a veure, així que tampoc no era previsible un xoc amb els plantejaments reivindicatius dels obrers. Pels socialistes, March era el model d’un capitalisme avançat i productiu. La visió actual d’aquest pretès model enfrontat amb les classes dominants clàssiques està qüestionat i, segons la historiadora Isabel Peñarrubia, no es pot dir que March impulsàs una vertadera reforma agrària ni una revolució industrial. Més encara: en el camp social i polític, no va fer sinó enfortir el caciquisme.

Suport polític i electoral

L’objectiu preferent de Joan March no era cap altre que aconseguir el suport polític i electoral dels sectors populars, la qual cosa, en bona part, aconseguí. Dins el socialisme mallorquí, es manifestà entre alguns destacats dirigents una clara inclinació cap a la candidatura encapçalada per Joan March a les eleccions generals de 1923. Joan Monserrat Parets, Simó Fullana i l’intel·lectual Alexandre Jaume foren exclosos del cercle socialista pel seu suport a la candidatura d’en Verga, encara que posteriorment hi foren reincorporats. Els tres dirigents foren part de les víctimes mortals de la repressió executada, a partir del juliol de 1936, pels colpistes revoltats contra la legalitat republicana a Mallorca.

March, en un principi reticent a la dictadura del general Primo de Rivera, aconseguí guanyar-se’n la confiança. Posteriorment va enfrontar-se amb els sectors progressistes de la Segona República i donà suport econòmic al cop militar del general Franco, per la qual cosa va rebre importants compensacions econòmiques per part del règim franquista. El 10 de març de 1962 el magnat mallorquí morí a conseqüència de les ferides sofertes en un accident d’automòbil. Una de les principals artèries de la ciutat de Palma encara li està dedicada.

stats